Diferència entre revisions de la pàgina «Cita Kant 4»
De Wikisofia
(adding es) |
m (bot: - camí -l'únic que quedava- és + camí –l'únic que quedava– és) |
||
| (Una revisió intermèdia per un altre usuari que no es mostra) | |||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
| − | {{ | + | {{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Cita Kant 4|Idioma=Español}} |
| − | |||
| − | |||
| − | |||
| − | |||
| − | |||
| − | |||
| − | |||
| − | |||
| − | {{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Cita Kant 4|Idioma=Español}} | ||
La nostra època és, de manera especial, la de la crítica. Tot ha de sotmetre's a ella[...]. | La nostra època és, de manera especial, la de la crítica. Tot ha de sotmetre's a ella[...]. | ||
| Línia 16: | Línia 7: | ||
| − | Aquest camí | + | Aquest camí –l'únic que quedava– és el que jo he seguit. |
{{Ref|Ref=I. Kant, ''Crítica de la razón pura'', Prólogo de la primera edición, A XI-XII, nota K (Alfaguara, Madrid 1988, 6ª ed., p. 9).|Cita=true}} | {{Ref|Ref=I. Kant, ''Crítica de la razón pura'', Prólogo de la primera edición, A XI-XII, nota K (Alfaguara, Madrid 1988, 6ª ed., p. 9).|Cita=true}} | ||
{{InfoWiki}} | {{InfoWiki}} | ||
Revisió de 22:19, 16 set 2017
La nostra època és, de manera especial, la de la crítica. Tot ha de sotmetre's a ella[...].
Una època que no s'acontenta ja amb un saber; és, d'una banda, una anomena a la raó perquè de nou emprengui la més difícil de totes les seves tasques, a saber, la de l'autoconeixement i, per una altra, perquè institueixi un tribunal que garanteixi les seves pretensions legítimes i que sigui capaç d'acabar amb totes les arrogàncies infundades, no amb afirmacions d'autoritat, sinó amb les lleis eternes i invariables que la raó posseeix. Semblant tribunal no és un altre que la mateixa crítica de la raó pura.[...]
Aquest camí –l'únic que quedava– és el que jo he seguit.
| I. Kant, Crítica de la razón pura, Prólogo de la primera edición, A XI-XII, nota K (Alfaguara, Madrid 1988, 6ª ed., p. 9). |
Original en castellà
Nuestra época es, de modo especial, la de la crítica. Todo ha de someterse a ella[...].
Una época que no se contenta ya con un saber; es, por una parte, un llamamiento a la razón para que de nuevo emprenda la más difícil de todas sus tareas, a saber, la del autoconocimiento y, por otra, para que instituya un tribunal que garantice sus pretensiones legítimas y que sea capaz de terminar con todas las arrogancias infundadas, no con afirmaciones de autoridad, sino con las leyes eternas e invariables que la razón posee. Semejante tribunal no es otro que la misma crítica de la razón pura.[...]
Este camino –el único que quedaba– es el que yo he seguido.