Crítica

Crítica de la raó pura

(del grec κρίνω, krinein, jutjar, avaluar, discriminar)

Inicialment (s. XVII), es refereix a la valoració de l'autenticitat dels textos antics, després a la discussió del sentit i autenticitat del mateix text bíblic i, finalment, al camp general de la filosofia (veure referència), on se sotmet a crítica, o valoració, tot el que pot arribar a ser objecte d'estudi de la raó. En el s. XVIII, Kant fa famosa la paraula i l'actitud que implica escrivint les seves tres «Crítiques» –les seves obres fonamentals–, en particular la Crítica de la raó pura, en la que sotmet al tribunal de la raó a la raó mateixa, en una labor d'autocrítica, amb la finalitat de determinar quines són les seves possibilitats i els seus límits (veg. citació).

D'altra banda, la crítica entesa com a activitat reflexiva i raonada que s'exerceix sobre qualsevol dels objectes d'estudi i procediments propis de les ciències, sense el límit de cap supòsit previ, és una de les característiques fonamentals de la filosofia en general, entesa com a activitat reflexiva de segon ordre.

En dues filosofies concretes actuals destaca l'ús de la idea de crítica: com teoria crítica, entesa com a intervenció de la raó com a crítica negativa de la realitat social -inspirada en els principis marxistes de la crítica de l'economia política-, amb la intenció de posar en manifest les seves estructures irracionals de domini de l'home i amb la intenció del seu alliberament, tal com la propugnen els autors de l'Escola de Frankfurt, i el racionalisme crític de Karl R. Popper, qui destaca com a característica pròpia del coneixement racional el fet de ser una discussió racional, això és, una discussió crítica, i que sosté que la ciència consisteix específicament en l'activitat de criticar teories (veure text 1 i text 2 ).