Psicoanàlisi existencial

Jean Paul Sartre

Tècnica analítica de la personalitat suggerida per Sartre basada en la seva concepció segons la qual cada individu persegueix inconscientment un determinat objectiu que condiciona totes les seves valoracions i eleccions i, per tant, condiciona la seva projecció fonamental. En cada tendència, en cada conducta i en cada inclinació es manifesta un significat ocult que les transcendeix. El descobriment d'aquest nucli és l'objectiu d'aquesta anàlisi. El desig de ser es manifesta, doncs, a través del desig de la manera de ser. D'aquesta manera, fins i tot en el desig empíric més immediat es manifesta la simbolització del desig de ser en general, i les característiques de la persona. En tant que aquesta concepció deriva de la noció existencialista de projecte, és un mètode que Sartre defineix com «un mètode destinat a treure a llum, amb una forma rigorosament objectiva, l'elecció subjectiva per la qual cada persona es fa persona, és a dir, es fa anunciar el que ella mateixa és» (veg. text).

La psicoanàlisi existencial de Sartre manté alguns punts de contacte amb la psicoanàlisi de Freud però rebutja, en contra d'aquest, que la investigació es dirigeixi cap a l'estudi dels estats de l'home i es tanqui en la noció de la libido en lloc d'analitzar les estructures dinàmiques fonamentals del projecte i de l'elecció (choix), temes clau en l'existencialisme sartrià, que són les que constitueixen pròpiament a l'ésser humà. Per això Sartre sosté que l'error de la major part de les concepcions psicològiques prové de considerar, a la manera substancialista, que l'home es defineix pels seus desitjos, com si aquests estiguessin en l'home com a continguts de la consciència, de manera que aquestes concepcions psicològiques sustentarien un prejudici essencialista. En canvi, des de la perspectiva existencialista, la noció de projecte és la que ha d'escollir-se en lloc de considerar a l'home com la suma d'una sèrie de desitjos o com una essència prefixada per endavant. En tant que l'home no és una col·lecció de continguts de consciència, sinó una totalitat, s'expressa enterament fins i tot en el més insignificant dels seus actes.

D'altra banda, amb el nom de psicoanàlisi existencial també es coneix una teoria d'índole psiquiàtrica, elaborada fonamentalment per Ludwig Binswanger, que la defineix com una forma d'antropologia científica basada en l'anàlisi existencial de Heidegger i de la seva noció d'estar-en-el-món, i que rebutja els fonaments naturalistes i positivistes presents en la psicoanàlisi freudiana