Societat civil

En sentit tradicional, com societas civilis, és la traducció de l'expressió artistotélica koinonía politiké, contraposada en les teories contractualistes a l'estat de naturalesa. Hegel i Marx donen un sentit propi a l'expressió, en una època en què la societat civil és la «societat burgesa» (bürgerlich, burgès, en alemany significa també «civil»). Hegel (en Principis de la filosofia del dret) la considera com un estadi inferior del desenvolupament de l'esperit, intermedi entre l'individu i l'Estat, referible sobretot a l'àmbit propi les famílies i de la part de l'administració que s'ocupa d'elles. Marx (en La ideologia alemanya) la considera base de l'Estat i estructura, que comprèn la vida comercial i industrial, sobre la qual la burgesia construeix per necessitat la supraestructura estatal; aquesta, expressió màxima de la classe dominant, ha de desaparèixer, mentre que aquella ha de donar lloc a una societat sense classes. La relació entre estructura i supraestructura la reformula Gramsci amb la distinció entre societat civil i societat política. Aquesta representa a l'Estat i el seu poder coercitiu; aquella la constitueixen les relacions que els homes estableixen lliurement dins de la societat a través de sindicats, organitzacions, etc., i el lloc de la difusió dels valors comuns i de l'obtenció del consens, que permeten la consecució del poder.

En el concepte actual de societat civil predominen els interessos econòmics, la lliure iniciativa i la solidaritat organitzada dels ciutadans en una esfera d'actuació publica, que representa l'autonomia social institucionalitzada enfront del poder de l'Estat, però no independent d'aquest, i que constitueix una esfera del públic de la qual l'Estat ha de mantenir-se allunyat, segons el principi que no ha de fer-ho tot i que no ha d'intervenir en les activitats socials que són, per principi, lliures.