Diferència entre revisions de la pàgina «Ideal del savi»
De Wikisofia
m (bot: -pugues +pot) |
m (bot: - l' [[autarquia|''autarq + l'[[autarquia|''autarq) |
||
| Línia 4: | Línia 4: | ||
A partir de l'[[intel·lectualisme moral|intel·lectualisme moral]] desenvolupat per [[Autor:Sòcrates|Sòcrates]], les escoles morals del [[hel·lenisme|període hel·lenístic]] van tendir a instaurar com a paradigma moral la realització del ''ideal del savi'', basat en la pràctica de la virtut que, segons pensaven, solament pot estar plenament a l'abast del savi, ja que només el que és posseïdor del saber pot realment conèixer la virtut i practicar-la. | A partir de l'[[intel·lectualisme moral|intel·lectualisme moral]] desenvolupat per [[Autor:Sòcrates|Sòcrates]], les escoles morals del [[hel·lenisme|període hel·lenístic]] van tendir a instaurar com a paradigma moral la realització del ''ideal del savi'', basat en la pràctica de la virtut que, segons pensaven, solament pot estar plenament a l'abast del savi, ja que només el que és posseïdor del saber pot realment conèixer la virtut i practicar-la. | ||
| − | Amb això, la filosofia substitueix el paradigma moral de l'heroi (que havia estat considerat com el model a seguir en l'època arcaica, i l'expressió de la qual se'ns dóna en la Ilíada d'Homer), pel paradigma moral del savi. Sabio és, llavors, qui és posseïdor del [[coneixement|coneixement]] i, especialment, del coneixement dirigit a l' [[acte moral|acció moral]]. Tant els [[estoïcisme|estoics]] com els [[epicureisme|epicuris]], els [[cínics|cínics]] o els [[escepticisme|escèptics]], defensaran la necessitat d'aconseguir aquest estat que es caracteritza per la serenitat d'esperit, que uns anomenen [[ataraxia|''ataraxia'']] i uns altres [[apatia|''apatia'']], i per l' [[autarquia|''autarquia'']] ([[Recurs:Diògenes Laerci: filosofia estoica (l'ideal del savi)|veg. text 1]] i [[Recurs:Epicur: carta a Meneceu|text 2]] ). | + | Amb això, la filosofia substitueix el paradigma moral de l'heroi (que havia estat considerat com el model a seguir en l'època arcaica, i l'expressió de la qual se'ns dóna en la Ilíada d'Homer), pel paradigma moral del savi. Sabio és, llavors, qui és posseïdor del [[coneixement|coneixement]] i, especialment, del coneixement dirigit a l' [[acte moral|acció moral]]. Tant els [[estoïcisme|estoics]] com els [[epicureisme|epicuris]], els [[cínics|cínics]] o els [[escepticisme|escèptics]], defensaran la necessitat d'aconseguir aquest estat que es caracteritza per la serenitat d'esperit, que uns anomenen [[ataraxia|''ataraxia'']] i uns altres [[apatia|''apatia'']], i per l'[[autarquia|''autarquia'']] ([[Recurs:Diògenes Laerci: filosofia estoica (l'ideal del savi)|veg. text 1]] i [[Recurs:Epicur: carta a Meneceu|text 2]] ). |
A partir de [[Autor:Filó d'Alexandria|Filó d'Alexandria]], del [[gnosticisme|gnosticisme]] i del [[neoplatonisme|neoplatonisme]], anirà apareixent un nou model de saviesa: el del saber religiós. A partir del triomf del [[cristianisme|cristianisme]] s'abandona l'intel·lectualisme moral i el paradigma del savi és substituït pel del sant. Mentre que el savi ho arriba a ser mitjançant l'estudi i el cultiu del coneixement -per tant, mitjançant l'intel·lecte-, el sant adquireix el seu estat gràcies a la voluntat i la gràcia divina, de manera que el cristianisme va suposar la substitució de l'intel·lectualisme per una forma de [[voluntarisme|voluntarisme]] i per la intervenció de la [[providència|providència]]. | A partir de [[Autor:Filó d'Alexandria|Filó d'Alexandria]], del [[gnosticisme|gnosticisme]] i del [[neoplatonisme|neoplatonisme]], anirà apareixent un nou model de saviesa: el del saber religiós. A partir del triomf del [[cristianisme|cristianisme]] s'abandona l'intel·lectualisme moral i el paradigma del savi és substituït pel del sant. Mentre que el savi ho arriba a ser mitjançant l'estudi i el cultiu del coneixement -per tant, mitjançant l'intel·lecte-, el sant adquireix el seu estat gràcies a la voluntat i la gràcia divina, de manera que el cristianisme va suposar la substitució de l'intel·lectualisme per una forma de [[voluntarisme|voluntarisme]] i per la intervenció de la [[providència|providència]]. | ||
{{Etiqueta|Etiqueta=Filosofia general}}{{Etiqueta|Etiqueta=Ètica}}{{Esdeveniment|Tipus=Genèric|Lloc=Alexandria}}{{InfoWiki}} | {{Etiqueta|Etiqueta=Filosofia general}}{{Etiqueta|Etiqueta=Ètica}}{{Esdeveniment|Tipus=Genèric|Lloc=Alexandria}}{{InfoWiki}} | ||
Revisió del 18:51, 10 ago 2017
Sabio (del llatí sapiens, i en grec σοφός -sofos-) és el que posseeix la saviesa.
A partir de l'intel·lectualisme moral desenvolupat per Sòcrates, les escoles morals del període hel·lenístic van tendir a instaurar com a paradigma moral la realització del ideal del savi, basat en la pràctica de la virtut que, segons pensaven, solament pot estar plenament a l'abast del savi, ja que només el que és posseïdor del saber pot realment conèixer la virtut i practicar-la.
Amb això, la filosofia substitueix el paradigma moral de l'heroi (que havia estat considerat com el model a seguir en l'època arcaica, i l'expressió de la qual se'ns dóna en la Ilíada d'Homer), pel paradigma moral del savi. Sabio és, llavors, qui és posseïdor del coneixement i, especialment, del coneixement dirigit a l' acció moral. Tant els estoics com els epicuris, els cínics o els escèptics, defensaran la necessitat d'aconseguir aquest estat que es caracteritza per la serenitat d'esperit, que uns anomenen ataraxia i uns altres apatia, i per l'autarquia (veg. text 1 i text 2 ).
A partir de Filó d'Alexandria, del gnosticisme i del neoplatonisme, anirà apareixent un nou model de saviesa: el del saber religiós. A partir del triomf del cristianisme s'abandona l'intel·lectualisme moral i el paradigma del savi és substituït pel del sant. Mentre que el savi ho arriba a ser mitjançant l'estudi i el cultiu del coneixement -per tant, mitjançant l'intel·lecte-, el sant adquireix el seu estat gràcies a la voluntat i la gràcia divina, de manera que el cristianisme va suposar la substitució de l'intel·lectualisme per una forma de voluntarisme i per la intervenció de la providència.