Diferència entre revisions de la pàgina «Llei moral»
De Wikisofia
m (bot: -veure cita +vegeu la cita) |
m (bot: -vegeu la cita +veg. citació) |
||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
{{ConcepteWiki}} | {{ConcepteWiki}} | ||
| − | [[norma|Norma]] pràctica de la conducta que l'home que actua racionalment se sent interiorment [[obligació|obligat]] a acceptar. La llei moral es percep com universalment obligatòria, en l'ordre intern, per a totes les persones i per a tots els casos -principi objectiu de l'obrar-, i no merament com la raó d'actuar -principi subjectiu- d'una persona concreta en una determinada situació. Més que una llei particular concreta, o més que un conjunt de lleis, és el fet de reconèixer-se, quan ser lliure i racional, sotmès a l'ordre moral. Per a [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], és la llei que es dóna a si mateixa la voluntat, que consisteix en «la necessitat d'obrar per respecte a la llei» ([[Recurs:Kant: cita sobre el deure i la llei| | + | [[norma|Norma]] pràctica de la conducta que l'home que actua racionalment se sent interiorment [[obligació|obligat]] a acceptar. La llei moral es percep com universalment obligatòria, en l'ordre intern, per a totes les persones i per a tots els casos -principi objectiu de l'obrar-, i no merament com la raó d'actuar -principi subjectiu- d'una persona concreta en una determinada situació. Més que una llei particular concreta, o més que un conjunt de lleis, és el fet de reconèixer-se, quan ser lliure i racional, sotmès a l'ordre moral. Per a [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], és la llei que es dóna a si mateixa la voluntat, que consisteix en «la necessitat d'obrar per respecte a la llei» ([[Recurs:Kant: cita sobre el deure i la llei|veg. citació]]), que es determina de forma més precisa amb l'[[imperatiu categòric|imperatiu categòric]]. |
{{Etiqueta|Etiqueta=Ètica}} | {{Etiqueta|Etiqueta=Ètica}} | ||
{{InfoWiki}} | {{InfoWiki}} | ||
Revisió del 20:54, 9 ago 2017
Norma pràctica de la conducta que l'home que actua racionalment se sent interiorment obligat a acceptar. La llei moral es percep com universalment obligatòria, en l'ordre intern, per a totes les persones i per a tots els casos -principi objectiu de l'obrar-, i no merament com la raó d'actuar -principi subjectiu- d'una persona concreta en una determinada situació. Més que una llei particular concreta, o més que un conjunt de lleis, és el fet de reconèixer-se, quan ser lliure i racional, sotmès a l'ordre moral. Per a Kant, és la llei que es dóna a si mateixa la voluntat, que consisteix en «la necessitat d'obrar per respecte a la llei» (veg. citació), que es determina de forma més precisa amb l'imperatiu categòric.