Economia del pensament

Principi metodològic, diversament formulat segons les èpoques, que aconsella triar la més simple d'entre les hipòtesis o les explicacions que puguin donar-se d'un fenomen. Guillem d'Occam, un dels primers a formular-lo, ho enuncia afirmant que entia non sunt multiplicanda sine necessitate; a aquesta formulació, atribuïda a Occam en el s. XVI -la seva pròpia és pluralitas non est ponenda sine necessitate [no cal afirmar una pluralitat sense necessitat]- se la coneix com «navalla d'Occam i dels nominalistes» (vegeu la citació). L'Edat Moderna va aplicar el principi als moviments i sistemes mecànics de la física. Així, a partir de la idea de Pierre Fermat (1601-1665) que la llum «segueix sempre el camí més curt», Pierre Maupertuis estableix, en 1746, el principi de l'acció mínima, que formula de la següent manera: «Per a tot canvi que ocorri en la naturalesa, la quantitat d'acció emprada per a això és la mínima possible» -on l'acció no era el temps, sinó el producte de la massa, la velocitat i l'espai-, atorgant-li no obstant això un fonament metafísic, ja que afirmava que el principi era una demostració de la saviesa divina. Aquest principi, formulat matemàticament, i desenvolupat per Euler, Lagrange, Hamilton i Hilbert, es va aplicar a l'òptica, a la dinàmica i fins a la mecànica quàntica i a la teoria de la relativitat. Ernst Mach, físic i filòsof austríac fenomenista i patrocinador de l'empiriocriticisme, va insistir teòricament a entendre la ciència com una economia del pensament, a la qual assigna la missió d'exposar i explicar els fets «amb la menor despesa intel·lectual» (veg. text).