Autarquia

 (del grec αὐτάρκεια, terme format per autós, sí mateix i arkéo, bastar: autosuficiència o independència) Aplicat a una societat, significa aquella que és capaç d'autoabastiment i ser plenament autosuficient, sense necessitat de dependre d'unes altres. En aquest sentit social, aquest ideal va ser reivindicat per Plató i per Aristòtil. Aplicat a l'home, significa aquell que es basta a si mateix perquè es posseeix plenament. Plató i Aristòtil conceben l'autarquia com a perfecció, encara que sense un sentit moral tan marcat com el que es donarà en la filosofia hel·lenística posterior. Així, per a Plató, l'autarquia és una de les propietats del perfecte: el propi del bé (Fileb, 66 b) i del cosmos (Timeu, 33d). També per a Aristòtil el bé és autàrquic, en el sentit que es basta per si mateix per a la felicitat de l'home. No obstant això, aquest concepte adquireix el seu ple sentit filosòfic en la filosofia moral del període hel·lenístic. Així, tant pels cínics com pels epicuris (vegeu el text) i els estoics, l'autarquia és la forma d'autonomia que procedeix de la manca de necessitats i de la indiferència davant les riqueses i béns materials, i de la vida conforme a la naturalesa (vegeu el text). Per a ells, l'autarquia forma part de l'ideal del savi (vegeu el text), autosuficient i lliure, que fa la seva vida en funció de la virtut interior i el domini d'un mateix, que són les condicions per a la consecució de la felicitat o eudaimonia.