Recurs:Aristòtil: la sensació

L'acte del sensible i el del sentit són un sol i mateix acte, però la seva essència no és la mateixa. Tom com a exemple el so i l'oïda en acte. És possible que el que posseeix l'oïda no senti, i el que està dotat de sonoritat no ressoni sempre. Però quan passa a l'acte aquell que està en potència de sentir, i sona el que està en potència de sonar, en aquest moment es produeixen simultàniament l'oïda en acte i el so en acte, que podríem anomenar respectivament audició i ressonància.

Per tant, si el moviment, l'acció i la passió resideixen en el pacient, necessàriament el so i l'oïda en acte resideixen l'u i l'altre en l'oïda en potència; ja que l'acte de l'agent i del motor es produeix en el pacient, i per això no és necessari que el motor sigui mogut. L'acte del sonor és doncs so o ressonància, i el de l'auditiu, oïda o audició; perquè l'oïda té un doble significat i el sonor igualment. I el mateix podem dir dels altres sentits i dels altres sensibles. En efecte, igual que l'acció i la passió resideixen en el pacient i no en l'agent, així de l'acte del sensible i l'acte del sentit resideixen en el qual sent. Però en certs casos els dos actes reben un nom, per exemple, la ressonància i l'audició, mentre que en altres casos l'u o l'altre no tenen nom. Així es diu visió a l'acte de la vista, però el de color no té nom. Es diu gustació a l'acte del gust, però el del sápido no té nom.

Ara, ja que l'acte del sensible i el del que sent són un sol acte, encara que la seva essència sigui diferent, és necessari que desapareguin i subsisteixin alhora l'oïda i el so així comprès, així com el sabor i el gust, i igualment els altres sentits i els altres sensibles. Per contra, això no és necessari per als sensibles en potència, i els primers fisiòlegs es van equivocar quan van dir que no existia ni el blanc ni el negre sense la vista, ni el sabor sense el gust. Si en cert sentidosu opinió és encertada, en un altre sentit no ho és. Doncs la sensació i el sensible es diuen de dues maneres: segons la potència, o segons l'acte. En aquest últim cas, s'aplica bé el que han dit, però no en el primer cas. Han pres en sentit absolut uns termes que no admeten sentit absolut.

Del alma, III, 2. (R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos: edad antigua, Herder, Barcelona 1982, 5ª. ed., p.65-66).

---

Original en castellà

El acto del sensible y el del sentido son un solo y mismo acto, pero su esencia no es la misma. Tomo como ejemplo el sonido y el oído en acto. Es posible que el que posee el oído no oiga, y lo que está dotado de sonoridad no resuene siempre. Pero cuando pasa al acto aquel que está en potencia de oír, y suena lo que está en potencia de sonar, en este momento se producen simultáneamente el oído en acto y el sonido en acto, que podríamos llamar respectivamente audición y resonancia.

Por tanto, si el movimiento, la acción y la pasión residen en el paciente, necesariamente el sonido y el oído en acto residen el uno y el otro en el oído en potencia; puesto que el acto del agente y del motor se produce en el paciente, y por ello no es necesario que el motor sea movido. El acto de lo sonoro es pues sonido o resonancia, y el de lo auditivo, oído o audición; porque el oído tiene un doble significado y lo sonoro igualmente. Y lo mismo podemos decir de los demás sentidos y de los demás sensibles. En efecto, igual que la acción y la pasión residen en el paciente y no en el agente, así del acto del sensible y el acto del sentido residen en el que siente. Pero en ciertos casos los dos actos reciben un nombre, por ejemplo, la resonancia y la audición, mientras que en otros casos el uno o el otro no tienen nombre. Así se llama visión al acto de la vista, pero el de color no tiene nombre. Se llama gustación al acto del gusto, pero el de lo sápido no tiene nombre.

Ahora, puesto que el acto del sensible y el del que siente son un solo acto, aunque su esencia sea diferente, es necesario que desaparezcan y subsistan a la vez el oído y el sonido así comprendido, así como el sabor y el gusto, e igualmente los otros sentidos y los otros sensibles. Por el contrario, esto no es necesario para los sensibles en potencia, y los primeros fisiólogos se equivocaron cuando dijeron que no existía ni el blanco ni el negro sin la vista, ni el sabor sin el gusto. Si en cierto sentidosu opinión es acertada, en otro sentido no lo es. Pues la sensación y el sensible se dicen de dos modos: según la potencia, o según el acto. En este último caso, se aplica bien lo que han dicho, pero no en el primer caso. Han tomado en sentido absoluto unos términos que no admiten sentido absoluto.