Recurs:Aristòtil: la felicitat i la virtut

La vida feliç és la que és conforme a la virtut, vida d'esforç seriós, i no de joc. I declarem millors les coses serioses que les que mouen a riure i estan relacionades amb el joc, i més seriosa l'activitat de la part millor de l'home i del millor home, i la del millor és sempre la més excel·lent i la més feliç. [...]

Si la felicitat és una activitat conforme a la virtut, és raonable que sigui conforme a la virtut més excel·lent, i aquesta serà la virtut del millor que hi ha en l'home. Sigui, doncs, l'enteniment o sigui alguna altra cosa el que per naturalesa sembla manar i dirigir i posseir intel·lecció de les coses belles i divines, sent diví això mateix o el més diví que hi ha en nosaltres, la seva activitat d'acord amb la virtut que li és pròpia és la felicitat perfecta. Que és una activitat contemplativa, ja ho hem dit.

Això sembla estar d'acord amb el que abans vam dir i amb la veritat. En efecte, aquesta activitat és la més excel·lent (doncs també ho és l'enteniment entre tot el que hi ha en nosaltres, i entre les coses cognoscibles, les que són objecte de l'enteniment); a més, és la més contínua, doncs podem contemplar contínuament més que fer qualsevol altra cosa. I pensem que el plaer ha de trobar-se barrejat en la felicitat, i l'activitat que es refereix a la saviesa és, de comú acord, la més agradable de les activitats conforme a la virtut; es considera, almenys, que la filosofia tanca plaers admirables per la seva puresa i per la seva fermesa, i és lògic que l'existència dels quals saben sigui més agradable que la dels quals busquen. [...]

El que és propi de cadascun per naturalesa és també el més excel·lent i el més agradable per a cadascun; per a l'home ho serà, per tant, la vida conforme a la ment, ja que això és primàriament l'home. Aquesta vida serà també, per tant, la més feliç.

Ética a Nicómaco,l.10, 7, 1095a (Centro de Estudios Constitucionales, Madrid 1985, p. 166-167).

---

Original en castellà

La vida feliz es la que es conforme a la virtud, vida de esfuerzo serio, y no de juego. Y declaramos mejores las cosas serias que las que mueven a risa y están relacionadas con el juego, y más seria la actividad de la parte mejor del hombre y del mejor hombre, y la del mejor es siempre la más excelente y la más feliz. [...]

Si la felicidad es una actividad conforme a la virtud, es razonable que sea conforme a la virtud más excelente, y ésta será la virtud de lo mejor que hay en el hombre. Sea, pues, el entendimiento o sea alguna otra cosa lo que por naturaleza parece mandar y dirigir y poseer intelección de las cosas bellas y divinas, siendo divino ello mismo o lo más divino que hay en nosotros, su actividad de acuerdo con la virtud que le es propia es la felicidad perfecta. Que es una actividad contemplativa, ya lo hemos dicho.

Esto parece estar de acuerdo con lo que antes dijimos y con la verdad. En efecto, esta actividad es la más excelente (pues también lo es el entendimiento entre todo lo que hay en nosotros, y entre las cosas cognoscibles, las que son objeto del entendimiento); además, es la más continua, pues podemos contemplar continuamente más que hacer cualquier otra cosa. Y pensamos que el placer debe hallarse mezclado en la felicidad, y la actividad que se refiere a la sabiduría es, de común acuerdo, la más agradable de las actividades conforme a la virtud; se considera, al menos, que la filosofía encierra placeres admirables por su pureza y por su firmeza, y es lógico que la existencia de los que saben sea más agradable que la de los que buscan. [...]

Lo que es propio de cada uno por naturaleza es también lo más excelente y lo más agradable para cada uno; para el hombre lo será, por tanto, la vida conforme a la mente, ya que eso es primariamente el hombre. Esta vida será también, por consiguiente, la más feliz.