Diferència entre revisions de la pàgina «Aristòtil: acte i potència»

Revisió del 09:06, 17 set 2016

Text original editat en castellà.

Puesto que hemos hablado ya acerca de la potencia que sedice tal respecto del movimiento, apliquemos nuestro análisis al acto: qué es el acto, y qué características posee. Al analizarlo, nos quedará claro, a un tiempo, lo capaz o posible: que no solamente denominamos capaz o posible a aquello que es, por naturaleza, apto para mover otra cosa, o para ser movido por otra cosa, ya simplemente ya en algún aspecto, sino que también usamos tal denominación en otro sentido, con vistas a cuya investigación hemos tratado también acerca de aquéllos,

(I) Acto es, pues, que la cosa exista, pero no como decimos que existe en potencia. Decimos que existe en potencia, por ejemplo, el Hermes en la madera y la semirrecta en la recta entera, ya que podría ser extraída de ella, y el que sabe, pero no está ejercitando su saber, si es capaz de ejercitarlo. Lo otro, por su parte, (decimos que está) en acto. Lo que queremos decir queda aclarado por medio de la inducción a partir de los casos particulares, y no es preciso buscar una definición de todo, sino que, a veces, basta con captar la analogía en su conjunto: que en la relación en que se halla el que edifica respecto del que puede edificar se halla también el que está despierto respecto del que está dormido, y el que está viendo respecto del que tiene los ojos cerrados, pero tiene vista, y lo ya separado de la materia respecto de la materia, y lo ya elaborado respecto de lo que está aún sin elaborar. Quede el acto separado del lado de uno de los miembros de esta distinción y lo posible o capaz, del otro.

No todas las cosas se dice que están en acto del mismo modo, sino de modo análogo: como esto se da en esto otro, o en relación con esto otro, así se da aquello en aquello otro, o en relación con aquello otro. En efecto, unas son acto como el movimiento en relación con la potencia, otras cosas lo son, a su vez, como la entidad en relación con cierto tipo de materia.

Por otra parte, el infinito, el vacío, y cuantas cosas hay de este tipo, se dice que están en potencia o en acto de otro modo que muchas de las cosas que son, por ejemplo, que el que ve, el que anda y lo que se ve. [...] El infinito, por el contrario, no está en potencia en el sentido de que vaya a ser capaz ulteriormente de existencia actual separada, sino en el conocimiento. En efecto, el que la división no llegue a término comporta que tal acto exista potencialmente y no, al contrario, que exista separado.

(2) Puesto que ninguna de las acciones que tienen término constituye el fin, sino algo relativo al fin como, por ejemplo, del adelgazar lo es la delgadez, y el sujeto, mientras está adelgazando, está en movimiento en cuanto que aún no se da aquello para lo cual es el movimiento, ninguna de ellas es propiamente acción o, al menos, no es acción perfecta (ya que no es el fin). En ésta, por el contrario, se da el fin y la acción. Así, por ejemplo, uno sigue viendo (cuando ya ha visto), y medita (cuando ya ha meditado), y piensa cuando ya ha pensado, pero no sigue aprendiendo cuando ya ha aprendido, no sigue sanando cuando ya ha sanado. Uno sigue viviendo bien cuando ya ha vivido bien, y sigue sintiéndose feliz cuando ya se ha sentido feliz. Si no, deberían cesar en un momento determinado, como cuando uno adelgaza. Pero no es éste el caso, sino que se vive y se ha vivido. Pues bien, de ellos los unos han de denominarse movimientos y los otros, actos. Y es que todo movimiento es imperfecto: adelgazar, aprender, ir a un sitio, edificar. Éstos son movimientos y, ciertamente, imperfectos. En efecto, no se va a un sitio cuando ya se ha ido a él, ni se edifica cuando ya se ha edificado, ni se llega a ser algo cuando ya se ha llegado a ser o está uno en movimiento cuando ya se ha movido, sino que son cosas distintas, y también lo son mover y haber movido. Por el contrario, uno mismo ha visto y sigue viendo, piensa y ha pensado. A esto lo llamo yo acto, y a lo otro, movimiento.

A partir de estas y otras consideraciones semejantes quédanos aclarado qué es y qué características tiene lo que es en acto.

Hemos de definir cuándo cada cosa está en potencia y cuándo no, puesto que no está (en potencia) en cualquier momento. Por ejemplo, ¿la tierra es, acaso, en potencia hombre? ¿O no, sino más bien cuando ya se ha convertido en esperma, y posiblemente ni siquiera entonces aún? Así como tampoco todo puede ser sanado por la medicina, o por el azar, sino que hay algo que puede ser sanado, y esto es lo sano en potencia.

(I) La marca definitoria de lo que se realiza plenamente por la acción del pensamiento a partir de lo que es en potencia, es la siguiente: si se produce cuando es deseado (por el agente), si no hay impedimento alguno exterior; en el caso de lo que es sanado, por su parte, si no hay impedimento alguno interno a ello mismo. También una casa es en potencia de la misma manera. En efecto, algo es en potencia una casa si no hay impedimento alguno interno a ello mismo, es decir, a la materia de su producción, ni hay que añadir, quitar o cambiar nada de ello. Y lo mismo en el caso de las demás cosas cuyo principio de producción está fuera de ellas. Por el contrario, en el caso de aquellas cosas cuyo principio de generación está en aquello mismo que se genera, estarán en potencia si, de no haber impedimento alguno exterior, llegan a ser por sí mismas. Por ejemplo, el esperma no es aún en potencia hombre (puesto que tiene que depositarse en otro y transformarse), pero una vez que ha llegado a ser tal, por el principio que le es propio, entonces ya lo es en potencia. En su estado previo necesita, sin embargo, de otro principio, al igual que la tierra no es en potencia aún una estatua (en efecto, será bronce una vez que haya cambiado).

(2) Aquello de lo cual decimos, no que es tal cosa, sino de tal cosa (por ejemplo, no decimos de un cofre que es madera, sino de madera, ni decimos de la madera que es tierra, sino de tierra, y si con la tierra ocurre, a su vez, lo mismo, no diremos que es tal otra cosa, sino de tal otra cosa), parece que la «tal cosa» es siempre, absolutamente hablando, lo último en potencia. Así, el arca no es de tierra, ni tierra, sino de madera: ésta es, en efecto, arca en potencia y es, ella misma, la materia del arca: la madera en general, del arca en general; esta madera concreta, de ésta en concreto.

(3) Y si existe algo primero que ya no se dice, por otra cosa, que es de tal cosa, eso será la materia primera: así, si la tierra es de aire, y el aire no es fuego, sino de fuego, el fuego será la materia primera que no es ya una realidad particular determinada. En efecto, el sujeto de predicaciones y el sustrato son diferentes según sean o no sean una realidad determinada. Así, el sujeto de las afecciones es un hombre, alma y cuerpo, y la afección es «músico» y «blanco» (y cuando la música ha sido adquirida, no se dice de aquél que es música, sino músico, no se dice del hombre que es blancura, sino blanco, ni que es paseo o movimiento, sino que está paseándose o moviéndose, algo así como ocurra con la expresión «de tal cosa». En todos los casos como éste el sujeto último es una entidad. Por el contrario, en los casos que no son así, sino que lo que se predica es una forma específica, es decir, algo determinando, el sujeto último es la materia, la entidad entendida como materia. Y con razón ocurre que la expresión «de tal cosa» se dice según la materia y según las afecciones, puesto que la una y las otras son indefinidas.

Así pues, queda dicho cuándo algo es en potencia y cuándo no.

Ver también:

Aristóteles: la potencia, lo posible y lo imposible,

Aristóteles, anterioridad del acto respecto de la potencia.

Text traduït al català (Traducció automàtica pendent de revisió).

ja que hem parlat ja sobre la potència que sedice tal respecte del moviment, apliquem la nostra anàlisi a l'acte: què és l'acte, i quin característiques posseeix. En analitzar-ho, ens quedarà clar, a un temps, el capaç o possible: que no solament denominem capaç o possible a allò que és, per naturalesa, apte per moure una altra cosa, o per ser mogut per una altra cosa, ja simplement ja en algun aspecte, sinó que també usem tal denominació en un altre sentit, amb vista a la investigació del qual hem tractat també sobre aquells,

(I) Acte és, doncs, que la cosa existeixi, però no com diem que existeix en potència. Diem que existeix en potència, per exemple, l'Hermes en la fusta i la semirecta en la recta sencera, ja que podria ser extreta d'ella, i el que sap, però no està exercitant la seva saber, si és capaç d'exercitar-ho. L'un altre, per la seva banda, (diem que està) en acte. El que volem dir queda aclarit per mitjà de la inducció a partir dels casos particulars, i no cal buscar una definició de tot, sinó que, de vegades, n'hi ha prou amb captar l'analogia en el seu conjunt: que en la relació en què es troba el que edifica respecte del que pot edificar es troba també el que està despert respecte del que està dormit, i el que està veient respecte del que té els ulls tancats, però té vista, i el ja separat de la matèria respecte de la matèria, i el ja elaborat respecte del que està encara sense elaborar. Quedi l'acte separat del costat d'un dels membres d'aquesta distinció i el possible o capaç, de l'altre.

No totes les coses es diu que estan en acte de la mateixa manera, sinó de manera anàloga: com això es dóna en això un altre, o en relació amb això un altre, així es dóna allò en allò un altre, o en relació amb allò un altre. En efecte, unes són acte com el moviment en relació amb la potència, altres coses ho són, al seu torn, com l'entitat en relació amb cert tipus de matèria.

D'altra banda, l'infinit, el buit, i quantes coses hi ha d'aquest tipus, es diu que estan en potència o en acte d'una altra manera que moltes de les coses que són, per exemple, que el que veu, el que camina i el que es veu. [...] L'infinit, per contra, no està en potència en el sentit que vagi a ser capaç ulteriorment d'existència actual separada, sinó en el coneixement. En efecte, el que la divisió no arribi a terme comporta que tal acte existeixi potencialment i no, al contrari, que existeixi separat.

(2) ja que cap de les accions que tenen terme constitueix la fi, sinó alguna cosa relatiu per fi com, per exemple, de l'aprimar l'és la primesa, i el subjecte, mentre està aprimant, està en moviment en tant que encara no es dóna allò per a això és el moviment, cap d'elles és pròpiament acció o, almenys, no és acció perfecta (ja que no és la fi). En aquesta, per contra, es dóna la fi i l'acció. Així, per exemple, un segueix veient (quan ja ha vist), i medita (quan ja ha meditat), i pensa quan ja ha pensat, però no segueix aprenent quan ja ha après, no segueix sanant quan ja ha sanat. Un segueix vivint bé quan ja ha viscut bé, i segueix sentint-se feliç quan ja s'ha sentit feliç. Si no, haurien de cessar en un moment determinat, com quan un aprima. Però no és aquest el cas, sinó que es viu i s'ha viscut. Doncs bé, d'ells els uns han de denominar-se moviments i els altres, actes. I és que tot moviment és imperfecte: aprimar, aprendre, anar a un lloc, edificar. Aquests són moviments i, certament, imperfectes. En efecte, no es va a un lloc quan ja s'ha anat a ell, ni s'edifica quan ja s'ha edificat, ni s'arriba a ser alguna cosa quan ja s'ha arribat a ser o està un en moviment quan ja s'ha mogut, sinó que són coses diferents, i també ho són moure i haver-hi mogut. Per contra, un mateix ha vist i segueix veient, pensa i ha pensat. A això ho anomeno jo acte, i a l'altre, moviment.

A partir d'aquestes i altres consideracions semblants queda'ns aclarit què és i quines característiques té el que és en acte.

Hem de definir quan cada cosa està en potència i quan no, ja que no està (en potència) en qualsevol moment. Per exemple, la terra és, per ventura, en potència home? O no, sinó més aviat quan ja s'ha convertit en esperma, i possiblement ni tan sols llavors encara? Així com tampoc tot pot ser sanat per la medicina, o per l'atzar, sinó que hi ha alguna cosa que pot ser sanat, i això és el sa en potència.

(I) La marca definitòria del que es realitza plenament per l'acció del pensament a partir del que és en potència, és la següent: si es produeix quan és desitjat (per l'agent), si no hi ha impediment algun exterior; en el cas del que és sanat, per la seva banda, si no hi ha impediment algun intern a això mateix. També una casa és en potència de la mateixa manera. En efecte, alguna cosa és en potència una casa si no hi ha impediment algun intern a això mateix, és a dir, a la matèria de la seva producció, ni cal afegir, llevar o canviar res d'això. I el mateix en el cas de les altres coses el principi de les quals de producció està fora d'elles. Per contra, en el cas d'aquelles coses el principi de les quals de generació està en allò mateix que es genera, estaran en potència si, de no haver-hi impediment algun exterior, arriben a ser per si mateixes. Per exemple, l'esperma no és encara en potència home (ja que ha de dipositar-se en un altre i transformar-se), però una vegada que ha arribat a ser tal, pel principi que li és propi, llavors ja ho és en potència. En el seu estat previ necessita, no obstant això, d'un altre principi, igual que la terra no és en potència encara una estàtua (en efecte, serà bronze una vegada que hagi canviat).

(2) Allò de la qual cosa diem, no que és tal cosa, sinó de tal cosa (per exemple, no diem d'un cofre que és fusta, sinó de fusta, ni diem de la fusta que és terra, sinó de terra, i si amb la terra ocorre, al seu torn, el mateix, no direm que és tal una altra cosa, sinó de tal una altra cosa), sembla que la «tal cosa» és sempre, absolutament parlant, l'últim en potència. Així, l'arca no és de terra, ni terra, sinó de fusta: aquesta és, en efecte, arca en potència i és, ella mateixa, la matèria de l'arca: la fusta en general, de l'arca en general; aquesta fusta concreta, d'aquesta en concret.

(3) I si existeix alguna cosa primer que ja no es diu, per una altra cosa, que és de tal cosa, això serà la matèria primera: així, si la terra és d'aire, i l'aire no és foc, sinó de foc, el foc serà la matèria primera que no és ja una realitat particular determinada. En efecte, el subjecte de predicacions i el substrat són diferents segons siguin o no siguin una realitat determinada. Així, el subjecte de les afeccions és un home, ànima i cos, i l'afecció és «músic» i «blanc» (i quan la música ha estat adquirida, no es diu d'aquell que és música, sinó músic, no es diu de l'home que és blancor, sinó blanc, ni que és passeig o moviment, sinó que està passejant-se o movent-se, alguna cosa així com ocorri amb l'expressió «de tal cosa». En tots els casos com aquest el subjecte últim és una entitat. Per contra, en els casos que no són així, sinó que el que es predica és una forma específica, és a dir, alguna cosa determinant, el subjecte últim és la matèria, l'entitat entesa com a matèria. I amb raó ocorre que l'expressió «de tal cosa» es diu segons la matèria i segons les afeccions, ja que la una i les altres són indefinides.

Així doncs, queda dit quan alguna cosa és en potència i quan no.

Aristóteles, Metafísica, 1048a-1049b. (Gredos, Madrid 1994, edición de Tomás Calvo, p.375-380).

Veure també:

Aristòtil: la potència, el possible i l'impossible,

Aristòtil, anterioritat de l'acte respecte de la potència.

Original en castellà