Diferència entre revisions de la pàgina «Kant: el paralogisme del jo»
De Wikisofia
Línia 1: | Línia 1: | ||
{{RecursWiki | {{RecursWiki | ||
|Tipus=Extractes d'obres | |Tipus=Extractes d'obres | ||
− | |||
− | |||
− | |||
− | |||
− | |||
− | |||
− | |||
− | |||
}} | }} | ||
{{RecursBase | {{RecursBase | ||
Línia 24: | Línia 16: | ||
En la premissa major es parla d'un ésser que pot ser pensat en qualsevol aspecte i, consegüentment, també tal com pot donar-se en la intuïció. En la menor, en canvi, només es parla del mateix ser en la mesura en què aquest es considera a si mateix com a subjecte en relació amb el pensament i la consciència, no considerat en relació amb la intuïció mitjançant la qual és donat al pensament com a objecte. La conclusió és, doncs, deduïda ''per sophisma figurae dictionis'', és a dir, mitjançant fal·làcia. | En la premissa major es parla d'un ésser que pot ser pensat en qualsevol aspecte i, consegüentment, també tal com pot donar-se en la intuïció. En la menor, en canvi, només es parla del mateix ser en la mesura en què aquest es considera a si mateix com a subjecte en relació amb el pensament i la consciència, no considerat en relació amb la intuïció mitjançant la qual és donat al pensament com a objecte. La conclusió és, doncs, deduïda ''per sophisma figurae dictionis'', és a dir, mitjançant fal·làcia. | ||
{{Ref|Ref=''Crítica de la razón pura'', Dialéctica trasc., libro segundo, cap. 1, B 411, (Alfaguara, Madrid 1988, 6ª ed., p. 369).|Títol=Crítica de la razón pura|Cita=true}} | {{Ref|Ref=''Crítica de la razón pura'', Dialéctica trasc., libro segundo, cap. 1, B 411, (Alfaguara, Madrid 1988, 6ª ed., p. 369).|Títol=Crítica de la razón pura|Cita=true}} | ||
− | |||
− | |||
− | |||
− | |||
− | |||
{{InfoWiki}} | {{InfoWiki}} |
Revisió del 14:06, 5 set 2015
En la manera de procedir de la psicologia racional domina un paralogisme que pot exposar-se mitjançant el següent sil·logisme:
El que no pot ser pensat d'una altra manera que com a subjecte, tampoc pot existir d'una altra manera que com a subjecte i és, consegüentment, substància.
Ara bé, un ser pensant, considerat únicament quan tal, no pot ser pensat més que com a subjecte.
Per tant, no existeix més que com a tal, és a dir, com a substància.
En la premissa major es parla d'un ésser que pot ser pensat en qualsevol aspecte i, consegüentment, també tal com pot donar-se en la intuïció. En la menor, en canvi, només es parla del mateix ser en la mesura en què aquest es considera a si mateix com a subjecte en relació amb el pensament i la consciència, no considerat en relació amb la intuïció mitjançant la qual és donat al pensament com a objecte. La conclusió és, doncs, deduïda per sophisma figurae dictionis, és a dir, mitjançant fal·làcia.
Crítica de la razón pura, Dialéctica trasc., libro segundo, cap. 1, B 411, (Alfaguara, Madrid 1988, 6ª ed., p. 369). |