Autor:Scheler, Max

Filòsof alemany d'orientació fenomenològica. Va néixer a Munich. Els seus pares eren de religió protestant i jueva, la qual cosa no va impedir que Scheler es convertís al catolicisme en la seva adolescència, encara que posteriorment va canviar la seva perspectiva religiosa cap a una forma de panteisme. Va estudiar medicina en Munich i filosofia i sociologia a Berlín. Va continuar els seus estudis en Jena, on va ser deixeble d'O. Liebmann i Rudolf Eucken, que va exercir gran influència sobre ell. Es va casar i va viure en Jena, on sota la direcció de Rudolf Eucken va presentar la seva tesi de doctorat i va aconseguir la seva habilitació com a professor. Però la trobada amb Husserl en 1901 va marcar decisivament la seva orientació filosòfica cap a la fenomenologia. Va accedir a una plaça de professor en Munich, on es va integrar en el cercle fenomenològic juntament amb Geiger i Pfänder. Després de la seva primera separació matrimonial (es va casar tres vegades), va abandonar l'activitat acadèmica que va reprendre després de la primera guerra mundial (època en la qual va defensar posicions nacionalistes i militaristes, encara que posteriorment les va rebutjar), i va ingressar en l'Institut de Sociologia de Colònia. Finalment va exercir com a professor en Francfort, ciutat en la qual va morir. A més de les esmentades influències d'Eucken i Husserl, Scheler va estar molt influït per Sant Agustí, Dilthey, Nietzsche i Bergson i, en part, per Schopenhauer, Schelling i I. von Hartmann.

El seu pensament va experimentar diversos canvis al llarg de la seva vida i, generalment, sol dividir-se en tres grans etapes, entre les quals més que ruptura hi ha continuïtat:

• a) una època pre-fenomenològica, encara que com al llarg de tota la filosofia de Scheler, centrada en l'estudi de l'ètica i de la metodologia;
• b) l'etapa plenament fenomenològica, en la qual desenvolupa la fenomenologia husserliana aplicada a l'àmbit dels problemes ètics i
• c) l'època antropològica, en la qual estén la seva temàtica cap a la fonamentació d'una antropologia filosòfica.

En l'etapa fenomenològica destaquen obres com El formalisme en l'ètica i l'ètica material dels valors (1913-1916), Essència de la simpatia (1913), i L'etern en l'home (1921). De l'etapa antropològica són destacables Sociologia del saber (1924); El lloc de l'home en el cosmos (1928); La idea de l'home i la història (1929); Concepció filosòfica del món (1929), i Escrits per a la sociologia i teoria de la concepció del món, 4 vols., (1923-1924).

En la primera etapa va adoptar el catolicisme, i entre 1913 i 1922 el seu pensament es va orientar cap a una forma de personalisme cristià. No obstant això, a partir de 1922 va abandonar tota forma de teisme i es va basar en un cert panteisme que s'assembla a certes posicions de l'idealisme romàntic alemany, i va adoptar diversos aspectes de l'espiritualisme. Malgrat això, va criticar radicalment tota forma de religiositat positiva, doncs segons l'últim Scheler, la religió és expressió d'una equivocació de l'esperit. Això és així, bé perquè la religió és el corol·lari de l'idealisme, i llavors la religió és la culminació de la invenció idealista que crea una referència total que és negació de l'home mateix; bé perquè és expressió de la incapacitat de l'esperit per assumir l'energia vital que hipostasía i divinitza, i els aliena objectivant-los ritualment. No obstant això, la seva posició no era atea, sinó que concebia a Déu realitzant-se progressivament al llarg de la història humana: un Déu finit situat en un dualisme entre l'esperit i la vida.

En les seves etapes segona i tercera es desenvolupen els aspectes més específics del seu pensament, i encara que els seus camps d'interès són múltiples (la sociologia del saber, la filosofia de la religió o l'antropologia filosòfica), destaca la seva aplicació de la fenomenologia a l'ètica i l'elaboració d'una teoria dels valors. En aquest enfocament fenomenològic de l'ètica Scheler troba, en el si mateix de la intencionalitat, un element valoratiu. És a dir, la intencionalitat no és merament buida, sinó que els fenòmens se'ns mostren carregats afectivament, tal com ho mostra en Essència i forma de la simpatia. El descobriment de la intencionalitat emocional li permet descobrir els valoris, que són essencialitats intuïtives i evidents de les quals no es pot predicar ni la intel·ligibilitat racional ni cap caràcter lògic, però que s'ofereixen a la descripció fenomenològica com les essències de Husserl. Així, doncs, en l'aplicació del mètode fenomenològic, segueix a Husserl al mateix temps que se separa d'ell, ja que en lloc de destacar el paper de la intencionalitat intel·lectual, destaca la intencionalitat emocional, donant lloc a una fenomenologia de la vida emocional (dels sentiments i els afectes) en lloc de la fenomenologia de la consciència husserliana. De la mateixa manera que les essències husserlianes (veure eidos), els valors són intemporals i absolutament vàlids i estan ordenats jeràrquicament, la qual cosa li permet elaborar una fixació d'estructures emocionals essencials, que formen un a priori, material que omple el buit formal de l'ètica de Kant. La teoria fenomenològica dels valors li permet, doncs, criticar l'ètica formal kantiana, però no per desembocar en una ètica material dels béns, sinó per fundar una ètica material apriorística dels valors. Així, respecte de Kant, critica el seu formalisme buit, i vincula el a priori amb el material. Per això Scheler defensa la seva concepció ètica com una nova ètica material, la matèria pura de la qual són els valors. Aquests, no han de confondre's amb els béns, que són objectes empírics que incorporen valors, sinó que són intemporals, absoluts, i són plenament objectius i autònoms respecte dels actes en què són aprehendidos.

L'aprehensió d'aquests valors, així com les relacions entre ells, s'efectua mitjançant una intuïció o experiència emocional pura (Wertgefühl), diferent de tota experiència empírica i de tota aprehensió racional. La jerarquització dels valors parteix dels valors sensibles: (com a agradable-desagradable); segueix amb els valors vitals i els espirituals (com els estètics i cognoscitius) i culmina amb el valor suprem del sant. En aquesta organització jeràrquica, els valors apareixen organitzats de forma polar (en parells de valor-contravalor, o positius i negatius) i són l'autèntic fonament de la nostra estima cap als béns: l'agradable i el desagradable; el noble i el vulgar; el bell i el lleig, el just i l'injust; la veritat i la falsedat; el sagrat i el profà (veure text). D'aquí es deriva que una acció és bona en funció de l'ordenament jeràrquic apriorístic d'aquests valors. D'aquesta manera, rebutja tot relativisme moral. Els valors són a priori, concretament són el a priori de l'emotiu, i encara que històricament canvien els costums i els judicis sobre els valors, aquests són absoluts, objectius i intemporals (veure text). En definitiva, per Scheler els béns són coses concretes dignes d'estimació i estima, però el fonament d'aquesta valoració estimativa i apreciativa són els valors, que són propietats objectives dels béns. No obstant això, el fonament últim és l'amor, i el valor moral de les accions no es deriva mecànicament de l'elecció del bo contra el dolent, sinó que aquest valor moral depèn de la plena conformitat entre el voler i l'obrar de cada persona partint de la pròpia aprehensió dels valors. D'aquesta manera, el valor moral de l'actuar es remet sempre a una altra jerarquia de valors.

Però aquella aprehensió intuïtiva dels valors no l'efectua l'individu, que està constituït pels diferents estats emocionals, sinó que els aprehèn la persona, entesa com a unitat de ser concreta d'actes. És a dir, defineix la persona com l'execució dels seus actes o unitat concreta dels seus actes intencionals: ser és actuar. Al seu torn, la persona està en una correlació amb un món que li és inherent i propi, raó per la qual existeixen tants mons com a persones. Però, en tant que l'ésser humà és depenent d'una col·lectivitat, no existeixen mers mons individuals, sinó mons col·lectius, que Scheler classifica ordenadament en: massa, col·lectivitat vital, comunitat jurídica i comunitat d'amor (Església). I tots aquests «mons» solament poden entendre's respecte d'un únic «món» suprem dependent de la persona infinita capaç d'establir una plena correlació entre ells: Déu.

En la seva important antropologia filosòfica, que Scheler concep com a explicació de tota l'acció humana (veure text), part de la crítica de tot dualisme psicofísic: cos i psique són dos aspectes de la vida, la qual es manifesta com a impuls afectiu, instint, memòria i intel·ligència, en una gradació creixent que culmina en l' home. Com hem vist, l'home (terme del com Scheler destaca la seva amfibologia, veure text), a més de pertànyer al món de la vida, també forma part del món de l'esperit, que és irreductible a la mera vida. L'esperit és, més aviat, l'apropiació de la força de la vida que es deriva cap a finalitats ideals, cap a valors i intencions. L'esperit és, llavors, la sublimació de la força vital, que pot objectivar, simbolitzar i tenir consciència de si, però que per si mateix manca d'energia interna pròpia, i ha d'obtenir-la dels impulsos vitals. L'home apareix com un projecte dinàmic, el lloc del qual en el cosmos li atorga la missió de fer que l'esperit s'impregni de vida. Aquesta noció de esperit és la que, segons Scheler - criticat, entre d'altres, per Gehlen (veure text) -, caracteritza plenament a l'home. D'altra banda, des d'aquesta noció de l'home-esperit, Scheler s'oposa també resoltament a tota forma de naturalisme, raó per la qual critica la reducció de l'home a impulsos d'adaptació natural (Darwin), nutritius i econòmics (Marx), sexuals (Freud) o de poder (Nietzsche).

No obstant això, en aquesta concepció antropològica es manifesten també algunes influències de Nietzsche i de Bergson i, en general, del vitalisme. La influència nietzscheana es manifesta en el fet que també Scheler destaca el paper del ressentiment en la formació de certes concepcions morals, així com en l'afirmació que l'altruisme i altres formes semblants de concepcions morals es basen en l'odi als valors realment superiors que engendra un igualitarisme i humanitarisme que són formes de negació del veritable amor. La influència de Bergson es manifesta, entre altres coses, en l'afirmació segons la qual el progrés ètic i axiològic es deu a persones exemplars: al geni, al heroi, al savi o al sant. Com els vitalistes, destaca els aspectes irracionals de l'home, però considera, en part com Bergson, l'espiritual com a esfera òntica pròpia i diferent de l'essencial, el valoratiu i el diví. Fruit de la seva proximitat amb el vitalisme és una certa esquinçada tràgica entre l'instintiu i l'espiritual que es troben en l'home.

El pensament de Scheler, encara que no ha tingut continuadors cenyits plenament a les seves concepcions, ha influït en diversos autors i corrents contemporanis, com el personalisme de Mounier, en certes variants de l'existencialisme i ha deixat la seva empremta en la moderna antropologia filosòfica.

• Bibliografia:Obres de Max Scheler