Diferència entre revisions de la pàgina «Díctic»
De Wikisofia
m (Text de reemplaçament - "ostensión" a "ostensió") |
m (Text de reemplaçament - "deíctico" a "deíctic") |
||
Línia 1: | Línia 1: | ||
{{ConcepteWiki}} | {{ConcepteWiki}} | ||
− | Terme amb el qual es designen els pronoms de primera i segona persona, certs adverbis de temps com ''ara'', ''ahir'', ''avui'', etc., i alguns adverbis de lloc com ''aquí'', per la seva funció d'identificar, cridar l'atenció sobre alguna cosa. Els | + | Terme amb el qual es designen els pronoms de primera i segona persona, certs adverbis de temps com ''ara'', ''ahir'', ''avui'', etc., i alguns adverbis de lloc com ''aquí'', per la seva funció d'identificar, cridar l'atenció sobre alguna cosa. Els deíctics adquireixen el [[significat|significat]] a partir de les indicacions lingüístiques que se'ls atribueixen, si es coneix la situació d'enunciació (veure [[deixis|deixis]] i [[ostensió|ostensió]]). Quan s'ignora la situació d'enunciació resulta impossible atribuir-los significat. Els deíctics manquen d'autonomia referencial, és a dir, són incapaces per si mateixos de determinar la seva referència en ser usats en una frase. El referent deíctic caldrà buscar-ho en l'entorn físic: si es pot designar amb un gest es tracta de referència demostrativa, si s'identifica sobre la base de la situació d'enunciació sense recórrer al gest, es tracta de referència deíctica no demostrativa. |
− | En un sentit aproximat al de | + | En un sentit aproximat al de deíctic utilitza [[Autor:Peirce, Charles Sanders|Charles Sanders Peirce]], i tota la bibliografia filosòfica recent, el terme «indicatiu» per referir-se a tot allò que atreu l'atenció de l'oïdor cap a aspectes de la situació immediata, i li incita a establir una veritable connexió entre la seva [[ment|ment]] i l'objecte. |
{{Etiqueta | {{Etiqueta |
Revisió del 15:30, 20 abr 2015
Terme amb el qual es designen els pronoms de primera i segona persona, certs adverbis de temps com ara, ahir, avui, etc., i alguns adverbis de lloc com aquí, per la seva funció d'identificar, cridar l'atenció sobre alguna cosa. Els deíctics adquireixen el significat a partir de les indicacions lingüístiques que se'ls atribueixen, si es coneix la situació d'enunciació (veure deixis i ostensió). Quan s'ignora la situació d'enunciació resulta impossible atribuir-los significat. Els deíctics manquen d'autonomia referencial, és a dir, són incapaces per si mateixos de determinar la seva referència en ser usats en una frase. El referent deíctic caldrà buscar-ho en l'entorn físic: si es pot designar amb un gest es tracta de referència demostrativa, si s'identifica sobre la base de la situació d'enunciació sense recórrer al gest, es tracta de referència deíctica no demostrativa.
En un sentit aproximat al de deíctic utilitza Charles Sanders Peirce, i tota la bibliografia filosòfica recent, el terme «indicatiu» per referir-se a tot allò que atreu l'atenció de l'oïdor cap a aspectes de la situació immediata, i li incita a establir una veritable connexió entre la seva ment i l'objecte.