Eternitat

(del llatí aeternitas, eternitat)

La permanència en el ser d'una cosa, sense començament i sense fi. La durada infinita en sentit estricte competeix a Déu, de qui el cristianisme, ja segons els mateixos textos de la Bíblia, la considera un atribut essencial, i/o a la matèria (en un sentit menys definit), tal com sostenen els sistemes filosòfics denominats, en principi, materialistes. El concepte clàssic d'eternitat es deu a Boeci, qui ho aplica estrictament a Déu (veure cita). A part del concepte vague com a durada indefinida, així com del concepte pròpiament religiós com a durada real sense començament ni fi, l'eternitat s'entén també com el caràcter propi d'aquelles coses que es troben fora d'el temps perquè les hi considera transcendents i atemporals. Així, de forma paradigmàtica, les idees de Plató, una de les característiques essencials de la qual és l'eternitat, això és, la inmutabilitat en el seu lloc «hiperuranio», o l'atemporalitat, perquè existeixen transcendint el temps. Aquesta transcendència és una dificultat a l'hora de relacionar les idees amb la coses, i per aquesta raó el demiürg ha de crear prèviament el temps, «imatge mòbil de l'eternitat».

Per a Aristòtil, el món és etern, encara que no immutable; són immutables els cossos celestes, menys quan posseeixen moviment circular uniforme, mentre que els éssers que no estan sotmesos al canvi, els motors dels astres i el primer motor, són immutables i eterns.

El neoplatonisme reintroduce la noció platònica d'eternitat entesa com a atemporalitat, en insistir en l'Un, que és indivisible, immutable i etern, com l'ésser de Parmènides o les idees de Plató. En realitat, tant la durada real infinita com l'atemporalitat, són dues característiques de l'eternitat que estan presents en la definició que Boeci transmet a l'occident cristià (veure cita).

L'eternitat de Déu en els dos sentits boecianos, plenament admesa per l' filosofia escolàstica, no es compagina adequadament amb algunes idees filosòfiques. Un dels problemes plantejats a Occident per l' averroisme llatí és el de la conciliació entre l'eternitat del món, afirmada per Aristòtil, i la creació del món afirmada per la revelació cristiana. Tomàs d'Aquino va sostenir la tesi que no repugna a la raó que el món sigui etern, si bé és una veritat revelada que no ho és. Posteriors discussions teològiques sobre el coneixement que Déu pugui tenir dels anomenats futurs contingents i dels futuribles, i sobre com pugui preveure les accions lliures, posen igualment de manifest les dificultats conceptuals que porta amb si la noció d'eternitat.

En l'actualitat, hi ha filòsofs que han posat de manifest el caràcter inconciliable de l'atemporalitat amb l'omnisciència divina i amb l'acció de Déu en el temps, tal com exigeix el concepte d'història de la salvació. Si Déu és omniscient, coneix tots els enunciats veritables; però hi ha enunciats la veritat del qual varia amb el temps (els que contenen termes indexicales o deíctics: «avui plou»). Per tant, si Déu és omniscient, varia amb el temps. Uns altres sostenen que l'omnisciència és incompatible amb la inmutabilitat, i uns altres, en fi, sostenen explícitament que «un Déu redemptor no pot ser etern, perquè un Déu redemptor és un Déu que canvia», referint-se al fet temporal de l'Encarnació (veure text ).