Recurs:Aristòtil: la felicitat

Resta'ns ara parlar en general de la felicitat, ja que l'hem fet fi dels actes humans. Hem dit que la felicitat no és una disposició, ja que podria pertànyer a un home que passés la seva vida dormint, vivint amb una vida vegetativa, i fins i tot a algun que sofrís les pitjors desgràcies. Debemospues posar la felicitat en una activitat. Ara bé, entre les activitats, unes són necessàries i desitjables per una altra cosa, i unes altres per si mateixes. És evident que la felicitat ha de col·locar-se entre les activitats desitjables Per si mateixes i no per una altra cosa, ja que no manca de res, sinó que es basta a si mateixa. Són desitjables per si mateixes les activitats que no demanen res fora del seu mateix exercici. Tales semblen ser les accions virtuoses, ja que obrar honesta i virtuosament és de les coses desitjables per si mateixes. [...]

Si la felicitat és l'activitat conforme amb la virtut, és clar que és la que està conforme amb la virtut més perfecta, és a dir, la de [la facultat] més elevada. Ja es tracti de la intel·ligència o d'una altra facultat, i que aquesta facultat sigui divina o el que hi ha més diví en nosaltres, l'activitat d'aquesta facultat, segons la seva virtut pròpia, constitueix la felicitat perfecta. I ja hem dit que és contemplativa (teòrica).

Aquesta afirmació sembla que està d'acord tant amb les nostres explicacions anteriors com amb la veritat. Perquè aquesta activitat és per si mateixa la més elevada. Doncs entre les nostres facultats la intel·ligència [ocupa el primer lloc] i entre les coses conocibles, aquelles de les quals s'ocupa la intel·ligència. A més la seva acció és la més contínua, doncs podem lliurar-nos a la contemplació d'una manera més seguida que a una activitat pràctica. I ja que creiem que el plaer ha d'estar associat a la felicitat, la més agradable de totes les activitats conformes a la virtut és, segons opinió comuna, la que és conforme a la saviesa. Sembla doncs que la filosofia porta amb si plaers meravellosos tant per la seva puresa com per la seva durada, i és evident que la vida és més agradable pels quals saben que pels quals tracten de saber.

D'altra banda, la independència (autarquia) de la qual hem parlat es troba molt particularment en la vida contemplativa. Certament el savi, el just, com tots els altres homes, necessiten el que és necessari per a la vida. I fins i tot encara que estiguin proveïts suficientment d'aquests béns, necessiten encara una altra cosa: el just necessita gents en les quals practicar la seva justícia; i el mateix el valerós, el moderat i tots els altres. Però el savi, fins i tot solament, pot lliurar-se a la contemplació, i tant millor com més savi és. Sens dubte ho faria millor encara si s'associés a altres persones. Però és independent en el més alt grau.

I aquesta existència és l'única que pot estimar-se per si mateixa: no té un altre resultat que la contemplació, mentre que per l'existència pràctica, a més de l'acció, procurem sempre un resultat més o menys important. Sembla també que la felicitat està en l'oci. Ja que no ens privem d'ell sinó és amb vista a obtenir-ho, i fem la guerra per viure en pau. [...]

Així doncs, si entre les accions conformes a la virtut, ocupen el primer lloc per la seva esplendor i importància les accions polítiques i guerreres; si per contra suposen l'absència d'oci; si persegueixen una fi diferent i no són buscades per si mateixes; en canvi l'activitat de la intel·ligència sembla superar a les anteriors pel seu caràcter contemplatiu. No persegueix cap fi fora d'ella mateixa; porta amb si un plaer propi i perfecte perquè augmenta encara la seva activitat. I semblen resultar d'aquesta activitat la possibilitat de bastar-se a si mateix, l'oci, l'absència de fatiga en la mesura en què li és possible a l'home, en una paraula, tots els béns que s'atribueixen a l'home feliç. Constituirà la felicitat perfecta de l'home si es perllonga durant tota la seva vida. Doncs res és imperfecte en les condicions de la felicitat.

No obstant això, tal existència podria estar per sobre de la condició humana. L'home llavors ja no viu quan home, sinó quan posseeix un caràcter diví. I quant difereix aquest caràcter diví del que està compost, un altre tant aquesta activitat difereix de la qual està conforme a tota una altra virtut. Si la intel·ligència és un caràcter diví pel que fa a l'home, una existència conforme a la intel·ligència serà divina pel que es refereix a la vida humana.

No hem de doncs escoltar als quals ens aconsellen no cuidar-nos més que de les coses humanes, perquè som homes, i perquè som mortals ocupar-nos només de les coses mortals. Sinó que en la mesura del possible hem de fer-nos immortals i fer-ho tot per viure de conformitat amb la part més excel·lent de nosaltres mateixos, ja que, encara que sigui petita per les seves dimensions, supera i en molt a totes les coses per la seva poder i dignitat. A més l'essencial de cadascú sembla identificar-se amb aquest principi, ja que el que mana és tan excel·lent. I seria absurd no triar la vida d'aquesta part, sinó la d'una altra. Finalment, la qual cosa hem dit anteriorment cobra aquí també tot el seu valor: el que és propi a cadascun per naturalesa és el millor i més agradable per a cadascun. El que li és propi a l'home és la vida de la intel·ligència, ja que aquesta constitueix essencialment a l'home. I aquesta vida és també la més feliç.

Ètica a Nicòmac, X, 6 i 7. (R. Verneaux, Textos dels grans filòsofs: edat antiga, Herder, Barcelona 1982, 5ª. ed., p.84-86).

---

Original en castellà

Réstanos ahora hablar en general de la felicidad, ya que la hemos hecho fin de los actos humanos. Hemos dicho que la felicidad no es una disposición, ya que podría pertenecer a un hombre que pasara su vida durmiendo, viviendo con una vida vegetativa, e incluso a alguno que sufriera las peores desgracias. Debemospues poner la felicidad en una actividad. Ahora bien, entre las actividades, unas son necesarias y deseables por otra cosa, y otras por sí mismas. Es evidente que la felicidad debe colocarse entre las actividades deseables Por sí mismas y no por otra cosa, ya que no carece de nada, sino que se basta a sí misma. Son deseables por sí mismas las actividades que no piden nada fuera de su mismo ejercicio. Tales parecen ser las acciones virtuosas, ya que obrar honesta y virtuosamente es de las cosas deseables por sí mismas. [...]

Si la felicidad es la actividad conforme con la virtud, es claro que es la que está conforme con la virtud más perfecta, es decir, la de [la facultad] más elevada. Ya se trate de la inteligencia o de otra facultad, y que esta facultad sea divina o lo que hay más divino en nosotros, la actividad de esta facultad, según su virtud propia, constituye la felicidad perfecta. Y ya hemos dicho que es contemplativa (teórica).

Esta afirmación parece que está de acuerdo tanto con nuestras explicaciones anteriores como con la verdad. Porque esta actividad es por sí misma la más elevada. Pues entre nuestras facultades la inteligencia [ocupa el primer puesto] y entre las cosas conocibles, aquellas de las que se ocupa la inteligencia. Además su acción es la más continua, pues podemos entregarnos a la contemplación de un modo más seguido que a una actividad práctica. Y puesto que creemos que el placer debe estar asociado a la felicidad, la más agradable de todas las actividades conformes a la virtud es, según opinión común, la que es conforme a la sabiduría. Parece pues que la filosofía lleva consigo placeres maravillosos tanto por su pureza como por su duración, y es evidente que la vida es más agradable para los que saben que para los que tratan de saber.

Por otra parte, la independencia (autarquía) de la que hemos hablado se encuentra muy particularmente en la vida contemplativa. Ciertamente el sabio, el justo, como todos los demás hombres, necesitan lo que es necesario para la vida. E incluso aunque estén provistos suficientemente de estos bienes, necesitan aún otra cosa: el justo necesita gentes en las que practicar su justicia; y lo mismo el valeroso, el moderado y todos los demás. Pero el sabio, incluso solo, puede entregarse a la contemplación, y tanto mejor cuanto más sabio es. Sin duda lo haría mejor aún si se asociase a otras personas. Pero es independiente en el más alto grado.

Y esta existencia es la única que puede amarse por sí misma: no tiene otro resultado que la contemplación, mientras que por la existencia práctica, además de la acción, procuramos siempre un resultado más o menos importante. Parece también que la felicidad está en el ocio. Ya que no nos privamos de él sino es con vistas a obtenerlo, y hacemos la guerra para vivir en paz. [...]

Así pues, si entre las acciones conformes a la virtud, ocupan el primer lugar por su esplendor e importancia las acciones políticas y guerreras; si por el contrario suponen la ausencia de ocio; si persiguen un fin diferente y no son buscadas por sí mismas; en cambio la actividad de la inteligencia parece superar a las anteriores por su carácter contemplativo. No persigue ningún fin fuera de ella misma; lleva consigo un placer propio y perfecto porque aumenta aún su actividad. Y parecen resultar de esta actividad la posibilidad de bastarse a sí mismo, el ocio, la ausencia de fatiga en la medida en que le es posible al hombre, en una palabra, todos los bienes que se atribuyen al hombre feliz. Constituirá la felicidad perfecta del hombre si se prolonga durante toda su vida. Pues nada es imperfecto en las condiciones de la felicidad.

Sin embargo, tal existencia podría estar por encima de la condición humana. El hombre entonces ya no vive en cuanto hombre, sino en cuanto posee un carácter divino. Y cuanto difiere este carácter divino de lo que está compuesto, otro tanto esta actividad difiere de la que está conforme a toda otra virtud. Si la inteligencia es un carácter divino en lo que se refiere al hombre, una existencia conforme a la inteligencia será divina por lo que se refiere a la vida humana.

No debemos pues escuchar a los que nos aconsejan no cuidarnos más que de las cosas humanas, porque somos hombres, y porque somos mortales ocuparnos sólo de las cosas mortales. Sino que en la medida de lo posible debemos hacernos inmortales y hacerlo todo para vivir de conformidad con la parte más excelente de nosotros mismos, ya que, aunque sea pequeña por sus dimensiones, supera y en mucho a todas las cosas por su poder y dignidad. Además lo esencial de cada cual parece identificarse con este principio, ya que lo que manda es tan excelente. Y sería absurdo no elegir la vida de esta parte, sino la de otra. Por último, lo que hemos dicho anteriormente cobra aquí también todo su valor: lo que es propio a cada uno por naturaleza es lo mejor y más agradable para cada uno. Lo que le es propio al hombre es la vida de la inteligencia, ya que ésta constituye esencialmente al hombre. Y esta vida es también la más feliz.