Diferència entre revisions de la pàgina «Plini el vell»
De Wikisofia
(Es crea la pàgina amb «{{AutorWiki}} {{Autor |Nom=Plinio el vell }} <small>(en llatí ''Gaius Plinius Secundus'')</small> Escriptor i científic romà. Va néixer a Com i va estudiar...».) |
m (Text de reemplaçament - "Marco Tuli" a "Marc Tul·li") |
||
| Línia 7: | Línia 7: | ||
Escriptor i científic romà. Va néixer a Com i va estudiar a Roma. Va romandre més d'una dècada en l'exèrcit, participant en les campanyes de Germania. D'aquesta època daten uns escrits de tàctica militar així com una ''Crònica de Germania'' que s'ha perdut, però que va ser citada i utilitzada per Tàcit. De tornada a Roma, l'any 57, va viure aïllat però, a la mort de Neró, l'emperador Vespasiano li va nomenar ambaixador a Hispània l'any 73. Durant aquesta època va escriure una ''Història de Roma'' que tampoc es conserva i la seva famosa ''Història Natural,'' obra dedicada a Tito i publicada l'any 77. En ella recull abundant informació sobre els coneixements de la seva època referents a les més diverses matèries: cosmologia, geografia, medicina, antropologia, etc. L'any 79 va tornar a Itàlia i, segons relata el seu nebot Plinio el Jove, va morir en una erupció del Vesubio mentre estudiava els fenòmens associats al volcanisme. | Escriptor i científic romà. Va néixer a Com i va estudiar a Roma. Va romandre més d'una dècada en l'exèrcit, participant en les campanyes de Germania. D'aquesta època daten uns escrits de tàctica militar així com una ''Crònica de Germania'' que s'ha perdut, però que va ser citada i utilitzada per Tàcit. De tornada a Roma, l'any 57, va viure aïllat però, a la mort de Neró, l'emperador Vespasiano li va nomenar ambaixador a Hispània l'any 73. Durant aquesta època va escriure una ''Història de Roma'' que tampoc es conserva i la seva famosa ''Història Natural,'' obra dedicada a Tito i publicada l'any 77. En ella recull abundant informació sobre els coneixements de la seva època referents a les més diverses matèries: cosmologia, geografia, medicina, antropologia, etc. L'any 79 va tornar a Itàlia i, segons relata el seu nebot Plinio el Jove, va morir en una erupció del Vesubio mentre estudiava els fenòmens associats al volcanisme. | ||
| − | El seu ''Naturalis Història'' va ser, juntament amb el ''D'oficiis'' de [[Autor:Ciceró, | + | El seu ''Naturalis Història'' va ser, juntament amb el ''D'oficiis'' de [[Autor:Ciceró, Marc Tul·li|Ciceró]], la ''Farsalia ''de Lucano i la ''Consolació de la filosofia'' de [[Autor:Boeci|Boeci]], un dels textos fonamentals per al manteniment i conservació del llegat humanístic antic, que no va tornar a florir fins al segle XII. |
{{ImatgePrincipal | {{ImatgePrincipal | ||
|Imatge=pliny-the-elder.jpg | |Imatge=pliny-the-elder.jpg | ||
Revisió del 15:10, 17 març 2015
Avís: El títol a mostrar «Plinio el vell» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Plini el vell». (en llatí Gaius Plinius Secundus)
Escriptor i científic romà. Va néixer a Com i va estudiar a Roma. Va romandre més d'una dècada en l'exèrcit, participant en les campanyes de Germania. D'aquesta època daten uns escrits de tàctica militar així com una Crònica de Germania que s'ha perdut, però que va ser citada i utilitzada per Tàcit. De tornada a Roma, l'any 57, va viure aïllat però, a la mort de Neró, l'emperador Vespasiano li va nomenar ambaixador a Hispània l'any 73. Durant aquesta època va escriure una Història de Roma que tampoc es conserva i la seva famosa Història Natural, obra dedicada a Tito i publicada l'any 77. En ella recull abundant informació sobre els coneixements de la seva època referents a les més diverses matèries: cosmologia, geografia, medicina, antropologia, etc. L'any 79 va tornar a Itàlia i, segons relata el seu nebot Plinio el Jove, va morir en una erupció del Vesubio mentre estudiava els fenòmens associats al volcanisme.
El seu Naturalis Història va ser, juntament amb el D'oficiis de Ciceró, la Farsalia de Lucano i la Consolació de la filosofia de Boeci, un dels textos fonamentals per al manteniment i conservació del llegat humanístic antic, que no va tornar a florir fins al segle XII.