Mostra la font per a Teoria del coneixement

{{ConcepteWiki}}
També anomenada [[gnoseologia|gnoseologia]] i [[epistemologia|epistemologia]], és una reflexió sobre el procés del coneixement humà i els problemes que en ell es plantegen. Com a reflexió que és, suposa una activitat de segon ordre, igual que l'epistemologia o la filosofia de la ciència, sobre una activitat primera que és el conèixer o el [[coneixement|coneixement]], que és el seu objecte d'estudi, però és també, al mateix temps, una interpretació o explicació del fenomen del conèixer, segons el principi que «ningú sap que ''p'', tret que sàpiga també com sap que ''p''». Per això, pot definir-se com un estudi crític de les condicions de possibilitat del coneixement humà en general, que s'ocupa de respondre a qüestions com: en què consisteix conèixer?, què volem dir quan diem que sabem o coneixem alguna cosa?, què podem conèixer?, com sabem que el que creiem sobre el món és veritable?, o bé «com és possible un coneixement digne de crèdit»? ([[Autor:Jürgen Habermas|Habermas]]). [[Autor:Hessen, Johannes|Johannes Hessen]], en la seva clàssica i coneguda obra, ''Teoria del coneixement'', recorrent a una descripció fenomenològica del coneixement, és a dir, a una descripció que pretén presentar l'essència mateixa del fenomen del coneixement, el descriu com una relació entre un ''subjecte'' i un ''objecte'', sent aquesta dualitat una característica essencial del coneixement. Aquesta relació, que també és una [[correlació|correlació]], perquè no hi ha l'un sense l'altre i, a més la presència d'un suposa la de l'altre, s'entén com una apropiació o captació que el subjecte fa de l'objecte mitjançant la producció d'una ''imatge'' d'aquest, o d'una representació mental de l'objecte, a causa d'una determinació o modificació que l'objecte causa en el subjecte. Aquesta modificació no és més que la [[percepció|''percepció'']] de l'objecte, en la qual el subjecte que coneix no està merament passiu i receptor, sinó receptor i espontani. També en aquest dualisme de receptivitat i espontaneïtat es troba l'autèntic problema del coneixement, almenys tal com s'ha desenvolupat històricament des del s. XVII. En qualsevol cas, l'objecte conegut ha de considerar-se sempre d'alguna manera [[transcendent|''transcendent'']] al subjecte, fins i tot en el cas dels objectes ideals, com poden ser, per exemple, les entitats matemàtiques. Els objectes coneguts, siguin reals, com les coses físiques del món, siguin ideals, com els nombres i les figures geomètriques, són, en tant que coneguts, independents de l'esperit humà. Suposada aquesta descripció fenomenològica, són cinc –sempre segons Hesse– els principals temes que poden considerar-se problemes fonamentals d'una teoria del coneixement:

'''1)''' La ''possibilitat del coneixement'': Existeix en realitat tal relació entre el subjecte humà que coneix i l'objecte conegut?

'''2)''' L'[[coneixement, origen del|''origen del coneixement'']]: d'on procedeixen els objectes del coneixement?, de la raó?, de l'experiència?, d'ambdues coses?

'''3)''' L{{'}}''essència del coneixement humà'': en el [[dualisme|dualisme]] de subjecte i objecte, és l'home actiu i espontani o es comporta merament de forma passiva i receptora?

'''4)''' La qüestió sobre les [[coneixement, classes de|''classes de coneixement'']]: hi ha algun altre coneixement humà que no es faci per mitjà d'una representació intel·lectual de l'objecte?, és a dir, el problema del coneixement intuïtiu, i

'''5)''' el [[veritat, criteri de|''criteri de veritat'']]: com sabem que el coneixement és veritable?

Com a procés que és, el coneixement esdevé en l'estructura nerviosa del subjecte que coneix, en el sistema perifèric i, més concretament, a la seu de les activitats humanes superiors, o sigui, l'encèfal. Així considerat, el coneixement és una funció psicobiològica de l'ésser humà que es duu a terme mitjançant el cervell. Ara bé, filosòficament, el lloc gnoseològic en què esdevé el coneixement és anomenat [[esperit|esperit]] (també [[ànima|ànima]]), [[jo|jo]], [[individu|individu]] o subjecte, i sobretot [[ment|''ment'']]'' o [[enteniment|enteniment]]'', i al producte o resultat final del coneixement se la denomina imatge mental, [[judici|judici]], [[noema|noema]], i sobretot [[idea|''idea'']] o [[concepte|''concepte'']]. Són aquests bàsicament abstraccions de les coses conegudes o representacions mentals d'aquestes.

La relació dual entre [[subjecte |subjecte]] i objecte, com a essencial en conèixer, pertany a la concepció clàssica del coneixement. La [[filosofia analítica|filosofia analítica]] expressa aquesta relació/correlació entre subjecte i objecte explicant el coneixement com una «[[creença|creença]] justificada», i explicita aquesta afirmació precisant què es vol dir quan es diu que algú sap (prèvia distinció entre «[[creure i saber|saber» i «creure]]»). En aquest sentit es convé que, en dir que «S sap que p», volem dir:

'''1''') que «si ''S'' sap que ''p'', ''p'' és veritable»;

'''2''') que «si ''S'' sap que ''p'', ''S'' creu que ''p''», i

'''3''') que si ''S'' sap que ''p'', ''S ''té raons per a creure que ''p''».

Tant segons aquesta manera més actual de veure les coses com segons la concepció clàssica del coneixement com a relació entre subjecte i objecte, el coneixement es concep com una [[creença|creença]] subjectiva i el seu principal problema és la fonamentació, o justificació racional, d'aquesta creença.

[[Autor:Popper, Karl Raimund|Popper]] objecta a aquest plantejament del problema la consideració que es refereix simplement al coneixement subjectiu, i que planteja quin és l'estat mental o de consciència del subjecte que diu «sé», quan l'important és l'estudi del desenvolupament del [[paradigma|paradigma]] del coneixement, com és el [[coneixement científic|coneixement científic]], que avança a través de [[conjectures i refutacions|conjectures]] i l'intent de refutar-les: el que Popper anomena «coneixement objectiu», o també «coneixement sense subjecte cognoscent» ([[Recurs:Popper: epistemologia, teoria del coneixement científic|veg. text]]). 

En la qüestió de l'origen del coneixement, el terme «origen» pot entendre's de dues maneres: en sentit'' psicològic'', com a procés real que comença i acaba, i en sentit ''lògic'', com a problema de fonamentació. Tots dos sentits s'han connectat històricament, puix que el problema de la validesa o fonamentació preval sobre el de l'origen psicològic o temporal. Qui crea que el coneixement es funda en última instància en la [[raó|raó]] i no en l'experiència atribuirà també l'origen del coneixement –almenys de certa classe de coneixements– a elements de la sola raó. I al revés, qui crea que no hi ha coneixement si no és fundant-se en l'experiència, sostindrà que l'origen de les idees és l'[[experiència|experiència]]. Els sistemes de coneixement tradicionals que responen a aquest problema són el [[racionalisme|racionalisme]], l'[[empirisme|empirisme]] i l'[[apriorisme|apriorisme]] de [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]].

[[Image:descart8.gif|thumb|200px|René Descartes]]
Pel [[racionalisme|racionalisme]], la raó és l'origen o la font principal del coneixement, i aquest és veritablement tal només quan sigui necessari i universal. L'enunciat «el sol escalfa les pedres», quan se l'entén com a llei de la naturalesa, en el sentit que el sol és la causa de la temperatura de les pedres, i no com a mera constatació d'un fet aïllat, és un enunciat que implica universalitat i necessitat, propietats que no és possible haver obtingut per simple [[observació|observació]] de l'experiència i que cal atribuir a algun fet de la raó, és a dir, a la idea de [[causalitat|causalitat]]. Més presència de la sola raó pot observar-se en afirmacions com «el tot és major que la part», o «tot cos és extens». Aquests últims [[enunciat|enunciats]] tenen unes característiques que els fan semblants als enunciats matemàtics: la seva veritat no depèn de cap experiència. El racionalisme, de fet, concep tot el coneixement a imatge i semblança d'una classe determinada de coneixement, a saber, el coneixement matemàtic, que les seves característiques bàsiques són la universalitat i la necessitat. Com les matemàtiques, el coneixement en general ha de ser de naturalesa [[deducció|deductiva]], és a dir, ha de poder inferir-se d'unes quantes veritats inicials inqüestionables. A aquestes veritats el racionalisme els va donar categoria de veritats innates (com en [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]], [[Autor:Spinoza, Baruch d'|Spinoza]] i [[Autor:Leibniz,_Gottfried_Wilhelm|Leibniz]], per exemple) o de veritats simplement [[a priori |''a priori'']], o independents i anteriors a tota experiència (com en el cas de [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]]). La doble característica de la presència de veritats universals i necessàries, d'una banda, i de la possibilitat de deduir altres veritats d'unes primeres innates o a ''priori'', va donar al racionalisme el seu caràcter dogmàtic: l'enteniment és capaç de conèixer totes o moltes veritats, amb [[certesa|certesa]] deductiva.

[[Image:hume5.gif|thumb|200px|David Hume]]
D'altra banda, l'[[empirisme|empirisme]] manté la tesi oposada que l'única font, alhora que justificació, del coneixement és l'[[experiència|experiència]]. Distingeix entre [[veritats de raó |veritats de raó]] i veritats de fet, pròpies les primeres de l'àmbit de la lògica i les matemàtiques, i les segones del món de les [[ciències de la naturalesa|ciències de la naturalesa]] i de la vida ordinària; però no existeixen idees innates –la ment és una'' [[taula rasa (tabula rasa)|tabula rasa]]'', o un paper en blanc– ni tampoc ''a priori'', perquè no hi ha res en la ment que abans no hagi estat d'alguna manera en els sentits. Enfront del coneixement universal i necessari del racionalisme, l'empirisme aprecia i valora el coneixement concret i probable; al dogmatisme optimista oposa amb freqüència, al llarg de la història del pensament, l'[[escepticisme|escepticisme]], o l'afirmació que la raó humana té els límits que li imposa l'experiència, i que no són massa les coses que l'esperit humà pot conèixer amb certesa.

El sistema filosòfic de [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] és històricament un intent de mediació i síntesi entre la postura [[racionalisme|racionalista]] i l'[[empirisme|empirista]]. El coneixement no pot explicar-se ni per la sola raó ni per la sola experiència: «els conceptes sense les intuïcions són buits, les intuïcions sense els conceptes són cegues». D'aquí l'[[apriorisme|''apriorisme'']]: amb anterioritat a tota experiència possible, l'esperit humà aporta la possibilitat mateixa que alguna cosa sigui coneguda com a objecte, fent-la objecte de l'espai i del temps, i sotmetent-la a les regles del [[pensament|pensament]]. Conèixer és ordenar el caòtic mitjançant la [[sensació|sensació]] i el pensament; i no hi ha experiència, i ni tan sols [[naturalesa|naturalesa]], sense l'acció ordenadora de la ment humana.

El problema fonamental de la teoria del coneixement consisteix a precisar degudament ''en quin sentit'' una idea o un concepte són representacions mentals de les coses. Els sistemes clàssics sobre aquest tema són el [[realisme|realisme]] i l'antirrealisme, en les seves formes d'[[idealisme|idealisme]] i fenomenisme.

El realisme sosté l'existència independent de les coses, encara que no siguin conegudes. Segons l'anomenat [[realisme ingenu|''realisme ingenu'']] ''o natural'', que no arriba a distingir entre l'objecte conegut i el mateix objecte, perquè ignora l'elaboració de l'objecte deguda a la [[percepció|percepció]] humana, les coses són tal com les coneixem. Pel [[realisme crític|''realisme crític'']] cal distingir entre les qualitats objectives i les subjetives de l'objecte conegut: la millor expressió històrica d'aquest realisme ha estat la teoria de les [[qualitats primàries i secundàries|qualitats primàries i secundàries]], difosa sobretot per [[Autor:Locke, John|Locke]]. Els sistemes antirrealistes presenten les formes de fenomenisme i d'idealisme (a més del [[solipsisme|solipsisme]]).

L'[[idealisme]] sosté que no existeixen altres objectes o coses que els continguts de la pròpia [[consciència|consciència]], o [[ment|ment]], com [[idea|idees]], [[Erlebnis |vivències]], [[sentiment|sentiments]], [[percepció|percepcions]], o els anomenats objectes ideals, com, per exemple, les [[entitat|entitats]] matemàtiques, i les consciències o les ments –inclosa la de Déu– que els pensen. [[Autor:Berkeley, George|Berkeley]] va fer clàssica aquesta opinió sostenint que «ser és ser percebut», ja que, coneixent només idees i sent aquestes només continguts de la consciència humana, no tenim certesa ni coneixement algun d'una altra cosa que no sigui de la pròpia idea subjectiva. Formes derivades d'aquest idealisme berkeleyà són l'[[empiriocriticisme|empiriocriticisme]] de [[Autor:Avenarius, Richard|R. Avenarius]] i [[Autor:Mach, Ernst|I. Mach,]] o les postures teòriques de l'anomenat [[solipsisme|solipsisme]]. L'idealisme de [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]] és una versió lògic-ontològica d'aquest subjectivisme, que fa de tota la [[real|realitat]] un contingut de consciència –de l'[[esperit absolut|esperit absolut]]– que es desenvolupa segons les lleis de la [[dialèctica|dialèctica]].

El ''fenomenisme'' (en la mesura que pugui distingir-se de l'idealisme de Berkeley), teoria segons la qual l'home no coneix la realitat de les coses, sinó només les seves aparences o ''fenòmens'', pot contemplar-se com un estat intermedi entre el realisme i l'idealisme. Defensa una doble manera de ser de les coses: el que és la [[noümen|cosa en si]] i el que coneixem d'elles (veg. [[en si i per a si|en si / per a si]]). En si les coses són inaccessibles al coneixement de l'esperit humà i són, com a màxim, intel·ligibles o pensables. El que d'elles coneixem, no obstant això, no és pura receptivitat de l'esperit humà, perquè el coneixement és [[acció|acció]] de l'esperit que configura i dóna forma a la materialitat caòtica del sensible. El món del coneixement és el món fenomènic, dels continguts de consciència. El fenomenisme s'acosta, doncs, a l'idealisme, però s'allunya d'ell en tant que admet l'existència de les coses merament intel·ligibles o pensables, encara que no cognoscibles, més enllà de l'experiència. [[Autor:Hume, David|D. Hume]], [[Autor:Mill,_John_Stuart|J.S. Mill]], [[Autor:Russell, Bertrand|B. Russell]] ([[Recurs:Russell: el coneixement i els objectes físics|veg. text]]) i [[Autor:Ayer, Alfred Jules|A.J. Ayer]] són fenomenalistes o fenomenistes.

Aquest problema fonamental del coneixement, ara al·ludit, pot contemplar-se igualment des de la perspectiva dels problemes de la [[percepció|percepció]].

La [[filosofia analítica|filosofia analítica]] ha incidit sobre la teoria del coneixement canviant el punt de mira. El problema no està tant a justificar si i fins a quin punt són les idees representacions de la realitat, sinó quin [[sentit|sentit]] tenen, i d'on ho prenen, les paraules que usem per a parlar de les coses. El problema epistemològic deixa el seu lloc al problema del [[significat|significat]] i a la filosofia competeix més aviat la labor terapèutica de desfer els problemes que genera el llenguatge quan s'aplica a les qüestions tradicionalment considerades filosòfiques.

Malgrat no existir pròpiament una veritable teoria del coneixement, en l'antiguitat grega apareixen consideracions o plantejaments epistemològics immersos en qüestions de física, [[metafísica|metafísica]] o psicologia. Els [[presocràtics|presocràtics]], més aviat lliurats a la consideració de l'origen i principi ([[Arkhé|ἀρχή]]) de la [[naturalesa|naturalesa]], plantegen qüestions més [[cosmologia|cosmològiques]] que epistemològiques, si bé alguns, com [[Autor:Heràclit d'Efes|Heràclit]] i [[Autor:Parmènides d'Elea|Parmènides]], inicien els plantejaments que marquen la història posterior del problema. A Heràclit se li pot atribuir cert empirisme que funda el coneixement de la naturalesa en el que apareix als sentits (el múltiple), encara que admet al mateix temps el coneixement del ''logos'' ([[Logos|λόγος]]) ocult (l'un) que està més enllà d'ells. Parmènides adopta clarament una postura racionalista que li fa rebutjar el coneixement del múltiple i mutable, les coses tal com apareixen als [[sentits|sentits]] enganyosos, per a acceptar només el coneixement del que és u i immutable, comprensible només a l'[[enteniment|enteniment]]. Els [[sofistes, els|sofistes]] es plantegen diverses qüestions clarament gnoseològiques, que inclouen l'[[escepticisme|escepticisme]], l'[[agnosticisme|agnosticisme]], el fenomenisme, el [[relativisme|relativisme]]. [[Autor:Sòcrates|Sòcrates]] representa la irrupció al món grec de la importància i el sentit de la [[raó|raó]] i del [[concepte|concepte]], i amb ells del [[realisme|realisme]] de les idees i conceptes, que [[Autor:Plató|Plató]] transforma en [[idealisme|idealisme]] i innatisme, i [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] interpreta de manera [[intel·lectualisme|intel·lectualista]] formulant un realisme que sol anomenar-se moderat.

L'[[escolàstica, escolasticisme|escolàstica]] de l'edat mitjana hereta, en principi, els plantejaments gnoseològics de Plató (corrent [[agustinisme|agustinià]]) i d'Aristòtil (corrent aristotèlic). Partint de [[Autor:Agustí d'Hipona, sant|sant Agustí]] l'agustinisme medieval continua la influència platònica, tradició en la qual destaca l'anomenada escola franciscana de sant [[Autor:Bonaventura, sant|Bonaventura]]. L'[[aristotelisme|aristotelisme]], al seu torn, ingressa en occident a través de [[Autor:Boeci|Boeci]] i [[Autor:Averrois_(Ibn_Rushd)Averrois (Ibn Rushd)|Averrois]], és acceptat per [[Autor:Abelard, Pere|Abelard]] i [[Autor:Albert Magne, sant|Albert Magne]] i és acomodat en la seva globalitat al [[cristianisme|cristianisme]] pel gran escolàstic [[Autor:Aquino, Tomàs d' (sant)|Tomàs d'Aquino]]. La principal qüestió epistemològica de l'edat mitjana la constitueix la denominada [[universals, disputa dels|disputa dels universals]]; dins d'ella, el [[nominalisme|nominalisme]] és la gran aportació medieval a la teoria del coneixement.

Després del [[Renaixement|Renaixement]], apareixen de nou, en l'àmbit [[humanisme|humanista]], les antigues teories epistemològiques dels grecs, especialment l'[[escepticisme|escepticisme]]. Però el fet decisiu que contribueix a l'aparició de la teoria del coneixement com a tema d'estudi propi i preferent és la reacció de la filosofia davant els avanços i assoliments de la ciència moderna dels segles XVII i XVIII, de [[Autor:Galilei,_Galileu|Galileu]] i [[Autor:Newton, Isaac|Newton]]. Els filòsofs moderns, seguint a [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]], fan del problema i del procés del coneixement el tema per excel·lència de la reflexió filosòfica. No obstant això, la història de la teoria del coneixement, tant de l'edat moderna com de l'actual, és deutora no només dels plantejaments de Descartes i [[Autor:Locke, John|Locke]], autor aquest últim de qui es diu que va ser l'autor que va plantejar per primera vegada el problema en termes moderns, sinó també per Berkeley, Hume i Kant.

[[Image:kant9.gif|thumb|200px|I. Kant]]
A [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] s'atribueix la [[revolució copernicana|revolució copernicana]] en la teoria del coneixement, per haver suposat, com [[Autor:Copèrnic, Nicolau|Copèrnic]], una hipòtesi totalment contrària a la fins llavors mantinguda: que és el subjecte el que determina a l'objecte, i no al revés. Per aquesta raó, Kant és un autor decisiu en qüestions epistemològiques, en canviar l'enfocament psicològic del racionalisme, i especialment de l'empirisme, i substituir-lo per un enfocament lògic: no es pregunta com sorgeix (temporalment) el coneixement, sinó com és possible (lògicament). La història de la filosofia, i amb ella la de la teoria del coneixement, posterior a Kant, fins a les albors del segle actual, no és una altra que la història de l'evolució del pensament de Kant, que dóna primer origen, per força de la [[Crítica de la raó pura|''Crítica de la raó pura'']], a l'[[idealisme|idealisme alemany]] i, després, a les filosofies i gnoseologies inspirades en la [[Crítica de la raó pràctica|''Crítica de la raó pràctica'']]. El s. XX, en donar major importància a la [[lògica|lògica]], a la [[ciència|ciència]] i al [[llenguatge|llenguatge]] rebutja el plantejament de tipus [[psicologisme|psicologista,]] que atribueix en principi a la tradició anterior, i posa l'èmfasi a comprendre la naturalesa lògica dels problemes filosòfics i dels problemes que la ciència planteja a la filosofia. A partir d'aquest moment, les qüestions epistemològiques sobre l'essència del coneixement o, cosa que és el mateix, sobre la diferenciació gnoseològica entre aparença i realitat, al que porta el supòsit inicial que les idees són representacions en la consciència d'una realitat exterior, es resolen (bàsicament) en la qüestió filosòfic-lingüística de [[sentit i referència|sentit i referència]].

{{Esdeveniment
|Tipus=Genèric
|Lloc=Com a |Incert=No

}}
{{Esdeveniment
|Tipus=Genèric
|Lloc=Hessen
|Incert=No
}}
{{Esdeveniment
|Tipus=Genèric
|Lloc=Berkeley
|Incert=No
}}
{{Etiqueta
|Etiqueta=Epistemologia
}}
{{InfoWiki}}