Mostra la font per a Vattimo: La religió, la filosofia i la veritat

{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Vattimo: la religió, la filosofia i la veritat|Idioma=Español}}
"Si hagués de triar entre Jesucrist i la veritat, triaria a Jesucrist". Estem habituats a prendre'ns de broma aquesta frase d'un personatge de Dostoievski (''Els dimonis'') com si la seva paradoxa disjuntiva suposés només una irrealitat hipotètica. Una mica com quan ens commovem amb l'experiència de l'Abraham cridat, també ell paradoxalment, a sacrificar a Isaac. En canvi, des del punt de vista de la filosofia que ha travessat tota la història del pensament occidental cristià, aquesta frase s'ha de prendre avui seriosament i en un sentit molt més vinculant. Per triar a Jesucrist, he de deixar perdre la veritat, almenys en el sentit en què aquest terme s'ha aplicat en el llenguatge filosòfic que hem heretat d'aquesta mateixa tradició. No sabem si Dostoievski va prendre com a model la dita, atribuït a Aristòtil, ''amicus Plato set magis amica veritas'' [amic Plató, però més amiga la veritat], justament invertint amb la consciència dels molts delictes que s'han comès en la història de la metafísica, en nom de la veritat, quan el seu valor es va imposar més enllà de qualsevol amistat. Com a hereus i víctimes d'aquesta història, podem ser cristians, adherir-nos al missatge de Crist, només si deixem perdre a la veritat. No és la veritat el que ens fa lliures, és Jesucrist amb el seu missatge qui precisament, a través de la història de la cultura que ell ha volgut inspirar-nos, ens va alliberar de la veritat. No mostrant-nos, d'una vegada per totes, la veritat eterna diferent de la no veritat, sinó fent-nos impossible, en les condicions històriques que es donen al final -per ara- d'aquella tradició metafísica, el fet de poder creure encara en què hi hagi alguna cosa com la veritat en el sentit que la metafísica ha volgut conferir-li. És l'encarnació, és a dir, el fet de fer-se història del Fill de Déu, el que ens allibera de la veritat, determinant les condicions en què ja no podem pensar la veritat com a dada metafísica, com a representació fidel i per tant autoritzada de la manera en el qual estan les coses. Ja que aquestes són condicions, són precisament el que tenim sota els nostres ulls: com un "dada-donada" veritable? Per descomptat que no, no podem confondre la condició de possibilitat, és a dir, l'especificitat de la nostra època, amb alguna cosa que pugui aparèixer com un fenomen davant nostre; seria una manera singular d'oblidar la lliçó de Kant. La condició de possibilitat és la nostra pròpia existència dins d'un món que ens interpel·la, requerint de nosaltres no una simple descripció objectiva, sinó una resposta interpretativa, que només podem oferir com a participants actius i interessats en el mateix.

Podríem resumir tot això també dient que la història de la metafísica occidental, és a dir, la història de la nostra cultura judeogrecocristiana- és la història de la (dissolució de la) veritat. D'aquesta manera, cobren ple sentit els aspectes apocalíptics de la història de la qual provenim, la Shoah i les massacres de les guerres de religió, però també, i sobretot ara, la humiliació del que és humà a causa de la globalització capitalista, la massacre dels animals no humans, la destrucció de la "naturalesa", reduïda a recursos disponibles per a l'explotació econòmica il·limitada. Estem en aquesta disposició d'ànim de la qual parlava Derrida quan constatava "el to apocalíptic de la filosofia contemporània" (''Sobre un to apocalíptic recentment adoptat en filosofia?''). Però la reflexió sobre el fet que estem esgotant els recursos del planeta no obeeix a pures fantasies catastrofistes, especialment quan se les vincula amb la deshumanització progressiva que té lloc en el món de la integració tecnològica, on resulta cada vegada més factible -tècnicament- i cada vegada més necessari -políticament-: un control total sobre la vida i les lliures opcions individuals.

Ara bé, ¿com ha pogut succeir que la creença en la veritat hagi determinat la nostra història? Aquesta és la qüestió de la metafísica, del seu naixement i la seva possible superació. Quan escriu ''Ser i temps'' (1927), Heidegger és encara "existencialista", almenys si el comparem amb el Heidegger posterior a la ''Kehre'': el Heidegger que abandona la centralitat de la ''Eigentlichkeit'' [autenticitat] per una meditació sobre l' ''Ereignis'' [esdevenir ( ex) apropiador] de la història de l'ésser. Quelcom paradoxalment, aquest Heidegger que pensa precisament en la història de l'ésser també ha deixat de banda tot discurs sobre el perquè de la metafísica. Mentre que a ''Ser i temps'' encara es pot pensar que la metafísica sigui una mena de pecat original de l'ésser-aquí -similar al pecat original bíblic, ja que no ens el podem treure de sobre com un error sense més superat, sinó que es tracta d'un "pecat" que sempre és comès per l'ésser-aquí-, després de la ''Kehre'', amb la desaparició de la noció d'autenticitat sembla desaparèixer també aquesta possible "explicació" del perquè de la metafísica, que esdevé a tots els efectes un "destí" de l'ésser. Per entendre com la noció de la veritat com datitat es pot considerar "responsable" de l'afirmació de la metafísica i del triomf de la tècnica deshumanitzant és important recordar precisament la qüestió de l'autenticitat a ''Ser i temps''. L'estat "dejecte" de l'ésser-aquí, el seu ser ja-sempre en la condició de qui pensa l'ésser, i també a si mateix, sobre el model de què simplement present, es connecta directament amb la seva tendència a abandonar-se al ''man'' [l' "un de tants", l'anònim massa] i al comerç intramundà amb els propis similars. La metafísica mateixa, per tant, amb el seu privilegiar la simple presència i l' "objectivitat" de la veritat, és un "producte" de l'ésser social propi de l'ésser-aquí. Un pas més enllà de Heidegger pot portar-nos a veure més específicament la relació entre "objectivació" de si i de l'altre, i concepció de la veritat com datitat. La inautenticitat quotidiana de ''Ser i temps'' no és ulteriorment indagada per Heidegger, qui sembla assumir-la amb una mica d'excessiva simplificació com un mal hàbit que se segueix "naturalment" del comerç intramundà. Però per què, preguntem nosaltres, en aquest comerç intramundà s'afirma la idea de veritat com datitat factual? Hi ha una pàgina de Nietzsche que ve aquí a la ment, ni que sigui per suggerir una analogia: a ''La gaia ciència'', Nietzsche suggereix la idea que la consciència de si no és una dotació original indispensable per a la vida de l'individu, sinó que és necessària per a la relació "entre el que mana i el que obeeix". Aquest últim, de fet, està obligat a donar compte de si a qui li dóna ordres. La relació en la qual el ser-aquí està ja sempre llançat amb els seus propis similars en el comerç intramundà no és mai una relació neutra, sempre configura jerarquies o, de totes maneres, relacions conflictuals. És, d'altra banda, el que Heidegger mateix diu en el paràgraf 37 de ''Ser i temps'': "Unter der Maske des Füreinander spielt ein Gegeneinander" ("Sota la màscara de l'ésser-un-per-al-altre, domina el ser- un-contra-l'-altre ") ... (...) a la idea de veritat com objectivitat que "s'imposa" i serveix per "donar raó" hi ha un germen de violència, precisament aquell que infecta la metafísica des de la seva arrel més profunda.

Gianni Vattimo (Torí, 1936), ''Alrededores del ser'', ed. Galaxia Gutenberg, Barcelona 2020.



{{Ref|Ref=''Alrededores del ser'', editorial Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2020.|Títol='Alrededores del ser, |Cita=true}}
{{InfoWiki}}