Mostra la font per a Text d'Ignacio Ramonet sobre la globalització

{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Text d'Ignacio Ramonet sobre la globalització|Idioma=Español}}
'''IMPACTE DE LA GLOBALITZACIÓ ALS PAÏSOS EN DESENVOLUPAMENT

Ignacio Ramonet'''


Dos fenòmens centrals i imbricats caracteritzen avui al nostre planeta: d’una banda, tots els Estats participen de la dinàmica globalitzadora i, al mateix temps, el món assisteix a la revolució de la informació. Es tracta d’un procés important, comparable al del pas de l’economia agrària al de l’economia industrial. Vivim una segona revolució capitalista, el nom de la qual és: globalization. I què és en definitiva la globalització? Es tracta de la interdependència i de la imbricació cada cop més estreta de les economies de nombrosos països, sobretot el sector financer, ja que la llibertat de circulació de capitals, de fluxos financers, és total i fa que aquest sector domini, molt àmpliament, l’esfera econòmica.

La globalització arriba a tots els racons del planeta, ignorant o passant per alt tant els drets i regles d’individus i empreses com la independència dels pobles o la diversitat de règims polítics.

La globalització és la característica principal del cicle històric inaugurat per la caiguda del mur de Berlín, al novembre de 1989, i la desaparició de la Unió Soviètica, al desembre de 1991. La seva empenta i la seva potència són tals, que ens obliguen a redefinir conceptes fonamentals sobre els quals reposava l’edifici polític i democràtic aixecat a la fi del segle divuit: conceptes com a Estat-nació, sobirania, independència, fronteres, democràcia, Estat benefactor i ciutadania. La globalització no apunta a conquerir els països, sinó els mercats. La seva preocupació no és el control físic dels cossos ni la conquesta de territoris, com va ser el cas durant les invasions o els períodes colonials, sinó el control i la possessió de les riqueses.

La conseqüència de la globalització és la destrucció del col·lectiu, l’apropiació de les esferes pública i social pel mercat i l’interès privat. Actua com una mecànica de selecció permanent, en un context de competència generalitzada. Hi ha competència entre el capital i el treball, però -com els capitals circulen lliurement i els éssers humans són molt menys mòbils- el capital sempre guanya. Els fons privats dels mercats financers tenen ara en els seus mans el destí de moltes empreses nacionals i la sobirania de nombroses nacions i també, en certa manera, la sort o el destí econòmic del món. Els mercats financers poden dictar les seves lleis a les empreses i als Estats. En aquest nou paisatge politicoeconòmic, el financer s’imposa a l’empresari, allò global a allò nacional i els mercats a l’Estat.

En una economia globalitzada ni el capital ni el treball, ni les primeres matèries constitueixen en si mateixos el factor econòmic determinant, sinó que l’important resulta la relació òptima entre aquests tres factors. Per establir aquesta relació, les grans signatures globals no tenen en compte ni les fronteres ni les reglamentacions, sinó només el tipus d’explotació intel·ligent que poden realitzar de la informació, de l’organització del treball i de la revolució en els mètodes de gestió.

Això comporta amb freqüència la ruptura de la cadena de solidaritats a l’interior d’un país. S’arriba així al divorci entre l’interès de les grans multinacionals i el de les petites i mitjanes (fins i tot grans) empreses nacionals, entre l’interès dels accionistes de les grans empreses i el de la col·lectivitat nacional, entre la lògica financera i la lògica democràtica. Les grans empreses multinacionals no se senten concernides, ni de bon tros responsables, per aquesta situació, ja que subcontracten i venen en el món sencer i reivindiquen un caràcter supranacional que els permet actuar amb enorme llibertat, ja que no existeixen, per dir-ho així, institucions internacionals capaces de reglamentar amb eficàcia el seu comportament. La globalització constitueix una immensa ruptura econòmica, política i cultural; sotmet a les empreses i als ciutadans a un diktat únic: "adaptar-se", abdicar de la seva voluntat per obeir al mandat anònim dels mercats financers. La globalització, tal com es desenvolupa actualment, és l’economicisme portat a l’extrem.

Aquesta mundialització condemna per avançat, en nom del "realisme", qualsevol vel·leïtat de resistència i, fins i tot, de dissidència. Els espoderaments proteccionistes, la recerca d’alternatives, les temptatives de regulació democràtica i les crítiques als mercats financers són considerats "arcaics" o fins i tot oprobiosos. La mundialització erigeix a la competència en única, exclusiva, força motriu. Helmut Maucher, un expresident de Nestlé, va declarar per exemple al Fòrum de Davos: "Tant per a un individu, com per a una empresa o un país, l’important per sobreviure en aquest món és ser més competitiu que el veí".

Pobre del govern que no segueixi aquesta línia. "Els mercats ho sancionarien immediatament -va advertir Hans Tietmeyer, expresident del Bundesbank alemany- ja que els polítics estan ara sota control dels mercats financers". Marc Blondel, secretari del sindicat francès Force Ouvrière, va poder verificar això a Davos, el 1996: "En el millor dels casos, els poders públics només són sotscontractistes de les grans multinacionals. El mercat governa; el govern administra". Boutros Boutros-Ghali, exsecretari general de les Nacions Unides, va assenyalar per la seva banda: "La realitat del poder mundial escapa àmpliament als Estats. Això és així perquè la globalització implica l’emergència de nous poders, que transcendeixen les estructures estatals". I qui són, en aquest segle que comença, aquests "nous poders", aquests nous amos del món? Per cert, no constitueixen, com alguns imaginen, una mena d’estat major clandestí que conspiren en les ombres per controlar al món. Es tracta més aviat de forces que es mouen al seu antull gràcies a la globalització, que obeeixen a consignes precises, l’eslògan totalitari de la qual podria ser: "tot el poder als mercats".

George Soros, financer multimilionari, sosté que "els mercats voten tots els dies, per cert; forcen els governs a adoptar mesures impopulars, però indispensables. Són els mercats els que tenen sentit de l’Estat". No obstant això, la globalització mata al mercat nacional, en particular els dels països en desenvolupament, que és un dels fonaments del poder de l’Estat nació. Anul·lant al mercat, modifica el capitalisme nacional i disminueix el paper de les empreses locals i dels poders públics.

Les empreses locals, fins i tot els Estats, ja no disposen dels mitjans per oposar-se als mercats. Queden desproveïdes d’instruments per frenar els formidables fluxos de capital, molts cops purament especulatius, o per oposar-se a l’acció dels mercats contra els seus interessos i els interessos dels ciutadans. En general, els governs se sotmeten a les consignes de política econòmica definides per organismes mundials com el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial o l’Organització Mundial de Comerç, que exerceixen una vertadera dictadura sobre la política dels Estats.

La globalització no es redueix a la simple obertura de fronteres; tradueix sobretot el creixent poder dels mercats financers, el retrocés dels Estats nacionals i les dificultats per establir poders supranacionals capaços d’orientar-la cap a l’interès general.

Afavorint el lliure flux de capitals i les privatitzacions massives al llarg dels dos últims decennis, els responsables polítics han permès la transferència de decisions capitals (en matèria d’inversions, d’ocupació, de salut, d’educació, de cultura, de protecció del medi ambient), des de l’àmbit públic nacional cap a l’àmbit privat internacional. És per això que actualment més de la meitat de les dues-centes primeres economies del món no pertanyen a països, sinó a empreses privades. Si considerem la xifra de negocis global de les dues-centes principals empreses del planeta, veiem que aquella representa més d’un quart de l’activitat econòmica mundial. No obstant això, aquestes dues-centes firmes empren menys del 0.75 per cent de la mà d’obra del planeta. Mitjançant les fusions, es multiplica el nombre de empreses gegants, el pes de les qual és de vegades superior al dels Estats. La xifra de negocis de General Motors és superior al Producte Intern Brut de Dinamarca; la d’Exxon-Mobil supera el d’Àustria. Cadascuna de les 100 empreses multinacionals més importants ven més que no pas exporta cadascun dels 120 països més pobres del planeta. Les 23 multinacionals més poderoses venen més que no pas exporten alguns gegants del sud del planeta, com a Índia, Brasil, Indonèsia o Mèxic. Aquestes grans empreses controlen el 70 per cent del comerç mundial i amenacen d’asfixiar o absorbir a milers de petites i mitjanes empreses en el món. Els dirigents de les multinacionals i dels grans grups financers i mediàtics mundials tenen la realitat del poder i, a través dels seus poderosos lobbys, s’imposen sobre les decisions polítiques, confiscant en el seu benefici l’economia i la democràcia.

El volum de l’economia financera és 50 vegades superior al de l’economia real i els seus principals actors -els fons de pensió nord-americana, britànics i japonesos- dominen els mercats financers. Davant ells, el pes dels Estats i de les empreses locals, siguin quin siguin, resulta gairebé menyspreable. Cada cop més països que han venut (molts cops malvenut) les seves empreses públiques al sector privat internacional s’han convertit de fet en propietat dels grans grups multinacionals, que actualment dominen sectors sencers de l’economia del sud, servint-se dels Estats locals per exercir pressió sobre els fòrums internacionals i obtenir les decisions polítiques més favorables a la seva dominació global.

Les polítiques d’ajust estructural imposades als països en desenvolupament en els anys vuitanta en el marc del Consens de Washington han donat resultats satisfactoris a escala macroeconòmica, però han significat un cost social exorbitant i contraproductiu. Els governs han "sanejat" les economies únicament per afavorir la inversió internacional i, al mateix temps, han destruït les societats. L’acceleració de la globalització i les crisis financeres dels anys 1997 i 1998 van augmentar aquests perversos efectes. Van provocar una reducció de les despeses públiques en salut i educació en nom de la lluita contra el dèficit fiscal i un augment de les desigualtats i de la pobresa. És cert que als països en desenvolupament aquestes no són producte exclusiu de les polítiques d’ajust, però és innegable que aquestes polítiques han contribuït a acréixer-les.

Actualment, tant les estructures d’Estat com les econòmiques i socials dels països en desenvolupament han estat escombrades. L’Estat es desploma una mica en totes parts. Es desenvolupen zones on no hi ha el dret, una sort d’entitats caòtiques ingovernables al marge de tota legalitat on s’ha recaigut en un estat de barbàrie en què només les màfies imposen la seva llei. Apareixen nous perills: crim organitzat, delinqüència explosiva, inseguretat generalitzada, xarxes mafioses, fanatismes ètnics o religiosos, corrupció massiva, etcètera.

L’abundància de béns i el progrés de la tècnica aconsegueixen nivells sense precedents als països rics i desenvolupats, però als països en desenvolupament el nombre de què no tenen sostre, treball, medicaments ni prou per alimentar-se, augmenta sense parar. Sobre els 4,500 milions de persones que viuen als països en desenvolupament, més d’un terç (o sigui 1,500 milions) no té accés a l’aigua potable. El 20 per cent dels nens no ingereix les calories o proteïnes suficients i al voltant de 2 mil milions de persones, un terç de la humanitat, pateix d’anèmia.

La globalització ve acompanyada d’un impressionant procés de destrucció. Desapareixen indústries senceres en totes les regions, amb els patiments socials que això comporta: feroç explotació d’homes, dones i, més escandalós encara, de nens: 300 milions de nens són explotats en el món, en condicions de brutalitat sense precedents.

La mundialització comporta també devastació ecològica. Les grans empreses exploten el medi ambient valent-se de mitjans desmesurats; s’aprofiten sense frens ni escrúpols de riqueses naturals que representen el bé comú de la humanitat.

Això s’acompanya així mateix d’una criminalitat financera lligada als negocis i als grans bancs, que reciclen sumes que superen el milió de milions de dòlars per any, és a dir, 20 per cent de tot el comerç mundial i més que el PNB d’un terç de la humanitat. La mercantilització generalitzada de les paraules i les coses, dels cossos i els esperits, de la natura i de la cultura, agreuja les desigualtats.

Les diferències d’ingrés a escala planetària es van ampliar en proporcions sense precedents en la historia. La relació entre el país més ric i el més pobre era d’al voltant de 3 a 1 el 1816, quan Argentina es va declarar independent. El 1950, era de 35 a 1, de 44 a 1 el 1973, de 72 a 1 el 1992 i de 82 a 1 el 1995! Si bé –gràcies a un creixement sostingut i als beneficis de l’anomenada nova economia- el món és globalment més ric, les polítiques d’ajuda als més pobres resulten un fiasco evident.

Entre 1990 i 1998, les progressió anual mitjana de l’ingrés per habitant va ser negativa en 50 països en desenvolupament. En més de 70 països, l’ingrés mitjà per habitant és avui menor que fa 20 anys. A escala planetària, un de cada dos nens pateix de malnutrició. Més de 3 mil milions de persones, la meitat de la humanitat, viuen amb menys de 2 dòlars per dia "Viuen" és una manera de dir, perquè amb dos dòlars per dia han de menjar, allotjar-se, curar-se, vestir-se, transportar-se.

A Amèrica Llatina, la pobresa aconseguia el 1980 al 35 per cents de les llars; el 1990, al 45 per cent, o sigui que va passar de 135 a 200 milions de persones. El 1998, més de 50 milions de persones, que abans pertanyien a les classes mitjanes, havien passat a la classe de "nous pobres".

La desigualtat augmenta entre països rics i pobres, en matèria d’accés a medicaments i d’investigació per al tractament de malalties pràcticament absents als països desenvolupats. Encara que el món ha progressat molt en matèria d’una millor salut per a tots, aquests avanços són relativitzats pel pitjor dels escàndols: la gravíssima desigualtat a l’accés a la salut. La senyora Brundtland, directora general de l’Organització Mundial de la Salut, constata que "més de mil milions de persones aborden el segle XXI sense haver gaudit de la revolució sanitària: les seves vides continuen sent breus i marcades per la malaltia".

La globalització és cada cop més excloent. En el nostre planeta, el cinquè més ric de la població disposa del 80 per cent dels recursos, mentre el cinquè més pobre disposa de menys del 0.5 per cent.

El nombre de persones que viu en la pobresa és més gran que mai i la distància en termes relatius entre els països desenvolupats i en desenvolupament mai no va ser més important. La fossa que separa el Nord del Sud és avui tan gran, que resulta difícil imaginar com podria desaparèixer.

Les exportacions mundials s’han més que duplicat, però la participació en elles dels països menys desenvolupats va passar del 0.6 el 1980 al 0.5 el 1990 i al 04 per cent el 1997.

Podem verificar amb satisfacció que en els últims vint anys més de 100 països es van desprendre de règims militars o de partit únic i que, per primera vegada en la història, la major part de la humanitat viu en democràcia. Però el desastre econòmic posa en dubte el progrés de les llibertats civils en molts països en desenvolupament. La pobresa disminueix el sentit de la democràcia. Es podria voler que la classe mitjana global reagrupa els propietaris d’automòbils, o sigui al voltant de 500 milions de persones. Si volem tres persones per cotxe, això fa 1,500 milions, o sigui el 25 per cent de la població mundial, de les quals quatre cinquenes parts viuen al Nord i consumeixen el 80 per cent dels recursos del planeta.

La comunitat mundial d’abonats a Internet coneix un creixement exponencial i representa actualment el 26 per cent de la població dels Estats Units, però menys de l’1 per cent del conjunt dels països en desenvolupament. Es considera que el nombre d’usuaris d’Internet, estimat en 142 milions el 1998, hauria de ser de 500 milions el 2003. La gran batalla de l’avenir serà entre empreses d’Estats Units, europees i japoneses per controlar les xarxes. Els països en desenvolupament i les seves empreses, excepte alguna excepció, estan per complet al marge d’aquesta nova font de riqueses i a penes recolliran unes molles del comerç electrònic. Embrionari el 1998, tot just 8 mil milions de dòlars d’intercanvi, el comerç electrònic arribarà a 40 mil milions aquest any i superarà els 80 mil milions el 2002.

Però en l’edat de la globalització, fins i tot els països rics no garanteixen un nivell de desenvolupament humà satisfactori a tots els seus habitants. Sectors sencers de la societat queden al marge de l’aparent prosperitat econòmica. En Estats Units, el 16 per cent de la població, o sigui una persona de cada sis, pateix d’exclusió social. El nombre de nens sense cobertura mèdica satisfactòria arriba el 37 per cent. A Texas, l’estat de George Bush, arriba al 46 per cent. En la primera potència econòmica del món, 32 milions de persones tenen una esperança de vida inferior als 60 anys; 44 milions estan privades de tota assistència mèdica; 46 milions viuen per sota dels nivells de pobresa i hi ha 52 milions d’illetrats. Al Regne Unit, un quarta part dels nens viu per sota dels nivells de pobresa; més de la meitat de les dones treballa en condicions precàries i, en el pla de l’assistència mèdica, Gran Bretanya està en l’última posició en l’Unió Europea, després de Grècia, Portugal i Irlanda. Hi ha a qui aquestes xifres semblin sorprenents o desmesurades...

A escala mundial, els països en desenvolupament necessitarien una 80 mil milions de dòlars per any (gairebé la meitat del deute extern argentí) per assegurar serveis de base per a tots.

Per tot arreu, la regla és la pobresa i el confort l’excepció. La desigualtat creixent és una de les característiques estructurals de la mundialització. Estimacions recents de l’ONU assenyalen que el 1999 la fortuna acumulada per les 200 persones més riques del món representa més d’un milió de milions de dòlars. A títol comparatiu, diguem que els 582 milions d’habitants dels 43 països menys desenvolupats van totalitzar un ingrés de 146 mil milions de dòlars.

Hi ha individus més rics que els Estats: el patrimoni de les 15 persones més riques supera el PIB del conjunt de l’Àfrica subsahariana. La riquesa de les tres persones més riques del món és superior a la suma del Producte Nacional Brut de tots els països menys desenvolupats, o sigui 600 milions de persones. La globalització ha afavorit una gegantina dilatació de l’esfera financera: la suma de les transaccions del mercat de divises es va multiplicar per cinc des de 1980, per arribar a prop de dos milions de milions de dòlars per dia! La suma de les transaccions financeres internacionals és 50 vegades més important que el valor del comerç internacional de béns i serveis. La suma dels actius en poder dels inversionistes institucionals (companyies d’assegurances, fons de pensió, etc.) supera els 25 milions de milions de dòlars, o sigui més que la totalitat de les riqueses produïdes anualment a tot el món. I les autoritats no poden fer gran cosa davant el poder de l’especulació. Per exemple Japó, país que posseeix la més important reserva de divises del món (més de 200 mil milions de dòlars), no és res davant el poder financer dels tres primers fons de pensió dels Estats Units: més de 500 mil milions de dòlars!

Si un govern democràtic desitja protegir les seves empreses nacionals i realitzar una política favorable al creixement i a l’ocupació reduint els guanys de les grans empreses i tolerant un petit augment de la inflació, els inversionistes internacionals l’acusaran immediatament de proteccionisme i sancionaran al país, sigui atacant la seva moneda, sigui venent massivament les accions de les seves empreses. Aquesta reacció brutal provoca una crisi i fa impossible l’aplicació d’una política que ha estat democràticament triada pels ciutadans. Rubens Recúpero, secretari general de la Comissió de Nacions Unides per al Comerç i el Desenvolupament, acaba de llançar el següent crit d’alarma: "És necessari controlar els moviments de capital volàtil. L’economia mundial és avui més inestable que mai des de la Segona Guerra Mundial. Els països en vies de desenvolupament són els més vulnerables. La reforma de l’arquitectura financera planetària ha de ser la primera prioritat mundial".

James Wolfensohn, president del Banc Mundial, va admetre el fracàs d’una certa política, a punt tal que va declarar en Ginebra, el 26 de juny passat: "Sabem ara que l’estabilitat macroeconòmica, la liberalització i les privatitzacions són importants, però no suficients. El desenvolupament té múltiples facetes. Fer funcionar els mercats, apunta a reduir la pobresa, però demanda un entorn social sòlid. La pobresa és multidimensional: una millor qualitat de vida no es tradueix només per ingressos més elevats, sinó que ha de representar així mateix més llibertats civils i polítiques, més seguretat i participació a la vida pública, més educació, alimentació i salut, un medi ambient més protegit i un aparell d’Estat que funcioni realment".

En conclusió, la globalització construeix societats duals: d’un costat un grup de privilegiats i hiperactius i, de l’altre, una immensa massa de precaris, desocupats i marginats.

Els anys noranta són els anys de l’exclusió social, amb tots els riscos que això suposa, ja que el creixement de la pobresa i la desaparició de tota esperança de sortir d’ella afavoreix l’augment de la violència als països en desenvolupament. En alguns d’ells, la violència ha adquirit la dimensió d’una vertadera guerra. A Brasil, per exemple, al voltant de 600 mil persones han mort assassinades en els últims 20 anys.

En països com Japó o França, el nombre de persones assassinades és, respectivament, de 2 i 3 per cada 100 mil persones. A Brasil, és de 58 i a Colòmbia de 78 persones assassinades per cada 100 mil! En certes ciutats aquesta proporció és encara més tràgica: en Cali és de 88, i en certs barris de Sant Pau de 102 ! I la tendència és a l’agreujament. El 1988, van ser assassinades a Brasil 21 mil persones; el 1999, 42 mil, o sigui el doble, sense comptar els robatoris, les agressions, violacions i segrestos.

Al voltant de 2,500 persones són segrestades anualment a Colòmbia; cents a Brasil, Mèxic, Guatemala. En certes ciutats d’Amèrica Llatina, més del 50 per cent de les persones interrogades declaren que ja no surten de casa seva a la nit, i això comporta un desastre econòmic per a molts comerços i empreses.

Quan acabarem per comprendre, per acceptar, que l’equitat i la justícia social, lluny de constituir frens al desenvolupament, són al contrari favorables a mitjà i llarg termini a l’eficàcia econòmica, a l’expansió del comerç i a la prosperitat de les empreses? Cal prendre mesures redistributives, destinades a facilitar l’accés dels pobres a la renda, i posar en pràctica polítiques que estimulin la participació dels pobres en la vida social i econòmica. El veritablement important seria reduir el pes del servei del deute extern i alliberar aquests recursos per a la inversió productiva i la despesa social. El pagament del deute és, en alguns països, la major partida de la despesa governamental i arriba a consumir fins al 30 i el 40 per cent d’aquest. En el pla internacional, es requereix primer que res un entorn d’estabilitat que afavoreixi el creixement econòmic i marcs reguladors que limitin els fluxos especulatius i eliminin la volatilitat financera associada a la globalització. També és clau l’obertura comercial dels països industrialitzats, a través d’una nova ronda de negociacions multilaterals, però aquesta només contribuirà a millores socials si va acompanyada de clàusules socials i ambientals. Només així aconseguirem humanitzar la globalització i fer-la compatible amb una concepció elevada de la democràcia i de la dignitat humana.


IGNACIO RAMONET, ''Impacte de la globalització als països en desenvolupament''.

Ignacio Ramonet: Director de Le Monde diplomatique, Paris,
Profesor en la Universidad Paris-VII 

Info ATTAC 

Asociación por una Tasa sobre las Transacciones especulativas para Ayuda a los Ciudadanos 

{{InfoWiki}}