Mostra la font per a Popper i el món 3

{{PendentRev}}{{RecursWiki
|Tipus=Extractes d'obres
}}
{{RecursBase
|Nom=Popper i el món 3
|Idioma=Español
}}
La teoria del coneixement del sentit comú i, amb ella, tots els filòsofs fins a Bolzano i Frege almenys, donaven, equivocadament, per descomptat que només hi havia un tipus de coneixement -el coneixement posseït per algun subjecte cognoscent.

A aquest tipus de coneixement el denominaré «coneixement subjectiu», malgrat el fet que, com veurem, ''el coneixement subjectiu genuí o inadulterat no existeix. ''

La teoria del coneixement subjectiu és molt vella, encara que es fa explícita amb Descartes: «conèixer» és una activitat que pressuposa l'existència d'un subjecte cognoscent. ''El que coneix és el jo subjectiu. ''

Desitjo distingir ara dos tipus de «coneixement»: el subjectiu (que caldria anomenar millor coneixement organísmic, ja que consisteix en disposicions d'organismes) i l'objectiu o coneixement en sentit objectiu que està format pel contingut lògic de les nostres teories, conjectures, suposicions (i, si ho desitgem, pel contingut lògic del nostre codi genètic).

Són exemples de coneixement objectiu les teories publicades en revistes i llibres emmagatzemats en biblioteques, les discussions de tals teories, les dificultats o problemes assenyalats en relació amb tals teories, etc.

Podem anomenar al món físic «món 1», al món de les nostres experiències conscients, «món 2» i al món dels ''continguts ''lògics dels llibres, biblioteques, computadores i similars, «món 3».

Tinc diverses tesis sobre aquest món 3:

'''(1)''' Al món 3 podem descobrir nous problemes que estaven allí abans de ser descoberts i abans que es fessin conscients; és a dir, abans que al món 2 aparegués alguna cosa corresponent a ells. Exemple: descobrim els nombres primers i d'aquí es deriva el problema euclidià de si la successió dels nombres primers és infinita.

'''(2)''' Per tant, en algun sentit, el món 3 és ''autònom: ''podem fer en aquest món descobriments teòrics de la mateixa manera que podem fer descobriments geogràfics al món 1.

'''(3)''' Tesi fonamental: gairebé tot el nostre coneixement subjectiu (coneixement del món 2) depèn del món 3, és a dir (almenys virtualment), de les teories ''formulades lingüísticament. Exemples: ''nostra «acte-consciencia immediata» el nostre «coneixement de nosaltres mateixos», que és tan important, depèn en gran mesura de les teories del món 3: de les nostres teories sobre el nostre cos i la seva existència contínua quan quedem dormits o estem inconscients; de les nostres teories sobre el temps (el seu caràcter lineal); de la nostra teoria segons la qual podem evocar experiències passades amb diversos graus de claredat, etc. Amb aquestes teories es troben connectades les nostres expectatives de despertar després d'haver quedat dormits. Proposo la tesi que ''la plena consciència de si mateix ''depèn de totes aquestes teories (del món 3) i que els animals, encara que siguin capaços de tenir sentiments, sensacions, memòria i, per tant, consciència, no posseeixen la plena consciència de si mateixos que constitueix un dels resultats del llenguatge humà i el desenvolupament del món 3 específicament humà.
{{Ref|Ref=Karl Popper, ''Conocimiento objetivo, ''Tecnos, Madrid 1992, 4ª ed., p.76-77.|Títol=Conocimiento objetivo, |Cita=true}}


_________________________________________________________________________


Podria haver llançat un repte als qui han sentit parlar de la meva actitud hostil cap a Plató i Hegel titulant aquesta conferència ''«Teoria del Món Platònic» o «Teoria de l'Esperit Objectiu». ''

El tema central d'aquesta conferència serà el que acostumo a anomenar, mancant un nom millor, ''«el tercer món». ''Per a explicar aquesta expressió, caldrà assenyalar que, sense prendre's massa seriosament les paraules «món» o «univers», podem distingir els tres mons o universos següents: primer, el món dels objectes físics o dels estats físics; en segon lloc, el món dels estats de consciència o dels estats mentals o, potser, de les disposicions comportamentals a l'acció; i en tercer lloc, el món dels ''continguts de pensament objectiu, ''especialment, dels pensaments científics i poètics i de les obres d'art.

Així doncs, és obvi que el que denomino «el tercer món» té molt a veure amb la teoria de les Formes o Idees de Plató i, per tant, també amb l'esperit objectiu de Hegel, si bé la meva teoria difereix radicalment en alguns aspectes decisius de les de Plató i Hegel. Té encara més que veure amb la teoria de Bolzano sobre l'univers de les proposicions en si mateixes i de les veritats en si mateixes, encara que també difereix de la de Bolzano. El meu tercer món s'assembla, en major mesura, a l'univers dels continguts objectius del pensament de Frege.

[...]

En defensar un tercer món objectiu desitjo provocar a aquells que jo anomeno ''«filòsofs de la creença»: ''els que, com Descartes, Locke, Berkeley, Kant o Russell, s'interessen per les nostres creences subjectives i el seu fonament o origen. Enfront d'ells subratllo que el problema consisteix a trobar teories millors i més audaces i que l'important ''no ''són les ''creences, ''sinó la ''preferència crítica. ''

No obstant això, desitjo confessar des d'ara mateix que sóc realista: suggereixo, una mica com el realisme ingenu, que hi ha mons físics i un món d'estats de consciència i que tots dos interactuen entre si. També crec que hi ha un tercer món en un sentit que vaig a explicar més a fons.

Entre els inquilins del meu «tercer món» es troben especialment ''els sistemes teòrics i ''tan importants com ells són els ''problemes i ''les ''situacions problemàtiques. ''Demostraré també que els inquilins més importants d'aquest món són els ''arguments crítics i ''el que podríem anomenar –per semblança amb els estats físics o els estats de consciència– ''l'estat d'una discussió ''o el ''estat d'un argument crític, ''així com els continguts de les revistes, llibres i biblioteques.

Naturalment, la majoria dels qui s'oposen a la tesi del tercer món objectiu admeten que hi ha problemes, conjectures, teories, arguments, revistes i llibres. Mes tots ells solen dir que aquestes entitats són essencialment ''expressions ''simbòliques o lingüístiques d'estats mentals subjectius o, tal vegada, de disposicions comportamentals a l'acció. Diuen, a més, que aquestes entitats són mitjans de ''comunicació -''és a dir, mitjans simbòlics o lingüístics mitjançant els quals despertem en els altres estats mentals o disposicions comportamentals a l'acció semblants als nostres.

Contra això he objectat molt sovint que no es poden relegar totes aquestes entitats i el seu contingut al segon món.

Repetiré un dels meus arguments típics en favor de ''l'existència ''(més o menys) ''independent del tercer món. ''

Examinaré dos experiments mentals:

Experiment ('''1'''). Totes les màquines i eines han estat destruïdes, juntament amb tot el nostre aprenentatge subjectiu, incloent el coneixement subjectiu sobre les màquines, les eines i com usar-les. No obstant això, sobreviuen ''les biblioteques i la nostra capacitat d'aprendre en elles. ''És clar que, després de moltes penalitats, el nostre món pot tirar a caminar de nou.

Experiment ('''2'''). Com abans, han estat destruïdes les màquines i eines, juntament amb el nostre aprenentatge subjectiu que inclou el nostre coneixement subjectiu de les màquines, les eines i com usar-les. Però, aquesta vegada, ''també han estat destruïdes totes les biblioteques, ''de manera que la nostra capacitat per aprendre dels llibres es fa inútil.

Si reflexionem sobre aquests dos experiments, tal vegada es vegi una mica més clara la realitat, significació i grau d'autonomia del tercer món (així com els seus efectes sobre el segon i el primer). Això és així perquè, en el segon cas, la nostra civilització no tornaria a emergir fins a a el cap de molts mil·lennis.

És el meu desig defensar en aquesta conferència tres tesis fonamentals que concerneixen a l'epistemologia. Entenc l'epistemologia com la teoria del coneixement científic.

Heus aquí la meva '''primera tesi'''. L'epistemologia tradicional ha estudiat el coneixement o el pensament en un sentit subjectiu -en el sentit de la utilització ordinària de les paraules «sé» [ '' know'' ] o «penso». Sostinc que això ha esgarriat als estudiosos de l'epistemologia: encara que la seva intenció era estudiar el coneixement científic, de fet van estudiar coses irrellevants per al coneixement científic, per la senzilla raó que el coneixement científic no és el coneixement pres en el sentit de la utilització ordinària de la paraula «sé». Mentre que el coneixement en el sentit de «sé» pertany al que anomeno «segon món» el món dels subjectes, el coneixement científic pertany al tercer món, al món de les teories objectives, dels problemes objectius i dels arguments objectius .

La meva primera tesi afirma, per tant, que l'epistemologia tradicional de Locke, Berkeley, Hume i fins i tot Russell és irrellevant en un sentit bastant estricte de la paraula. Aquesta tesi té com a corol·lari que també és irrellevant una gran part de l'epistemologia contemporània. [...]

«La meva primera tesi comporta l'existència de dos sentits diferents de coneixement o pensament: ('''1''') coneixement o pensament en sentit subjectiu que consisteix en un estat mental o de consciència, en una disposició a comportar oa reaccionar i ('''2''') coneixement o pensament en sentit objectiu que consisteix en problemes, teories i arguments com a tals. El coneixement en aquest sentit objectiu és totalment independent de les pretensions de coneixement d'un subjecte; també és independent de la seva creença o disposició a assentir o actuar. El coneixement en sentit objectiu és coneixement sense coneixedor: és coneixement sense subjecte cognoscent ». [...]

'''La meva primera tesi''', que fins aquí no ha estat defensada amb arguments, sinó tan sols il·lustrada, consistia a afirmar el caràcter irrellevant de l'epistemologia tradicional -amb la seva concentració en el segon món- per a l'estudi del coneixement científic.

'''La meva segona tesi''' consisteix a afirmar que el que és rellevant per a l'epistemologia és l'estudi dels problemes científics objectius i de les situacions problemàtiques, de les conjectures científiques (que considero una manera més de referir-se a les hipòtesis o teories científiques), de les discussions científiques, dels arguments crítics i del paper exercit pels elements de judici en els arguments i, per tant, de les revistes o llibres científics i dels experiments i la seva valoració en arguments científics; resumint, que l'estudi del tercer món del coneixement objectiu, en gran mesura autònom, és d'importància decisiva per l'epistemologia. [...]

Però tinc '''una tercera tesi'''. És la següent: una epistemologia objectivista que estudiï el tercer món pot contribuir a llançar moltíssima llum sobre el segon món de la consciència subjectiva; especialment, sobre els processos de pensament subjectius dels científics. Però la conversa no és veritable.

Aquestes són les meves tres tesis fonamentals.

A més de les meves tres tesis fonamentals, ofereixo '''tres tesis de suport'''.

'''La primera''' d'elles afirma que el tercer món és un producte natural de l'animal humà, comparable a una teranyina.

'''La segona''' tesi de suport (que, per cert, és una tesi gairebé crucial) afirma que el tercer món és autònom en gran mesura, tot i que actuem constantment sobre ell i aquest, al seu torn, actuï sobre nosaltres: és autònom tot i ser un producte nostre i de tenir un fort efecte de retroalimentació sobre nosaltres; és a dir, sobre nosaltres en qualitat d'inquilins del segon i fins i tot del primer món.

'''La tercera''' tesi de suport afirma que el coneixement es desenvolupa mitjançant aquesta interacció entre nosaltres i el tercer món, i hi ha una estreta analogia entre el creixement del coneixement i el creixement biològic; és a dir, l'evolució d'animals i plantes. [...]

Podem dir, doncs, que hi ha una mena de tercer món platònic (o bolzanesc) de llibres en si mateixos, teories en si mateixes, problemes en si mateixos, situacions problemàtiques en si mateixes, arguments en si mateixos, etcètera. Afirmo, a més, que tot i que aquest tercer món sigui un producte humà, hi ha moltes teories, arguments i situacions problemàtiques en si mateixos que mai han estat produïts o entesos per l'home i pot ser que mai ho siguin [...]

La idea d'autonomia és fonamental per a la meva teoria del tercer món: encara que sigui un producte humà, una creació de l'home, al seu torn crea, com altres productes animals, el seu propi camp d'autonomia.

Hi ha incomptables exemples. En la teoria dels nombres naturals es poden trobar els exemples potser més xocants que, en tot cas, són els que cal tenir presents com a exemples típics.

Deixant en pau a Kronecker, estic d'acord amb Brouwer en què la successió dels nombres naturals és una construcció humana. Però encara que creiem la successió, aquesta crea al seu torn els seus propis problemes autònoms. La distinció entre nombres parells i imparells no és creació nostra: és una conseqüència involuntària i inevitable de la nostra creació. Naturalment, els nombres primers són fets autònoms i objectius igualment involuntaris; pel que a ells es refereix, és obvi que aquí tenim molts fets que descobrir: hi ha conjectures com la de Goldbach. A més, aquestes conjectures, encara que es refereixin indirectament a objectes creats per nosaltres, es refereixen directament a problemes i fets que en certa manera han sorgit a partir de la nostra creació i que no podem controlar o influenciar: són fets sòlids i la veritat sobre ells és sovint difícil de descobrir.

Això il·lustra el que vull dir quan afirmo que el tercer món és en gran mesura autònom, encara que sigui una creació nostra.

Però l'autonomia només és parcial: els nous problemes porten a noves creacions o construccions -com les funcions recursives o les seqüències d'elecció lliure de Brouwer- que d'aquesta manera poden afegir nous objectes al tercer món. A més, cada un d'aquests passos crearà nous fets indesitjats, nous problemes inesperats i sovint, també noves refutacions. [...]

Tot treball científic està dirigit a augmentar el coneixement objectiu. Som treballadors que col·laborem a augmentar el coneixement objectiu com paletes que treballen en una catedral. [...]

Des del punt de vista objectivista, l'epistemologia es converteix en la teoria de l'augment de coneixement. Es converteix en la teoria de la resolució de problemes o, en altres paraules, de la construcció, discussió crítica, avaluació i contrastació crítica de teories conjecturals que competeixen entre si. [...]

Heus aquí una breu descripció de l'epistemologia des d'un punt de vista objectiu: el mètode, o lògica, consistent en tendir a augmentar el coneixement objectiu. Mas, encara que es refereixi al desenvolupament del tercer món, pot interpretar-se com una descripció de l'evolució biològica. Els animals, i fins i tot les plantes, són resolutores de problemes. A més, resolen els seus problemes mitjançant el mètode d'intents competitius de solució i eliminació d'errors.

Les temptatives de solució que incorporen els animals i plantes a la seva anatomia i comportament són biològicament anàlogues a les teories; i viceversa: les teories es corresponen (igual que molts productes exosomàtics, com les bresques i, especialment, les eines exosomàtiques, com les teranyines) amb els òrgans endosomàtics i els seus modes de funcionament. Com les teories, els òrgans i les seves funcions són intents d'adaptació al món en què vivim. A més, els nous òrgans, les seves funcions i també els nous tipus de comportament exerceixen la seva influència, com les teories i eines, sobre el primer món que poden canviar. (Un nou intent de solució -una teoria, un òrgan, un nou tipus de comportament- pot descobrir un nou nínxol ecològic virtual actualitzant.) Un nou comportament o uns nous òrgans poden també portar al plantejament de problemes nous i d'aquesta manera poden influir en l'ulterior curs de l'evolució, provocant fins i tot l'emergència de valors biològics nous.

Tot això s'aplica també als òrgans dels sentits que porten incorporades expectatives semblants a les teories. Els òrgans dels sentits, com l'ull, estan disposats per reaccionar a certs esdeveniments seleccionats del medi -a aquells que «esperen», i només a ells-. Com les teories (i els prejudicis), seran en general cecs a altres esdeveniments que no entenen o no poden interpretar (perquè no corresponen a cap problema específic que l'organisme tracti de resoldre).

Cal considerar pre-darwinista a l'epistemologia clàssica que considera «donades» les nostres percepcions dels sentits com si fossin «dades» a partir dels quals es construeixen les nostres teories mitjançant un procés d'inducció. No és capaç de adonar-se del fet que els supòsits dades no són més que reaccions adaptatives i, per tant, interpretacions que suposen teories i prejudicis i que, com les teories, estan impregnades d'expectatives de caràcter conjecturat; que no pot haver percepció pura, dades pures, de la mateixa manera que no pot haver-hi un llenguatge observacional pur, des del moment en què tot llenguatge està impregnat de teories i mites. De la mateixa manera que els nostres ulls són cecs a l'imprevist o inesperat, així els nostres llenguatges són incapaços de descriure-(si bé els nostres llenguatges poden desenvolupar-se de la mateixa manera que ho poden fer els nostres òrgans dels sentits, tant endosomàticament com exosomàtica).

La consideració del fet que les teories o expectives es construeixen en els nostres mateixos òrgans dels sentits mostra que l'epistemologia de la inducció s'esfondra fins i tot abans de donar el primer pas. No pot partir de dades dels sentits o percepcions per construir teories sobre ells, ja que no hi ha dades dels sentits o percepcions que no s'hagin construït mitjançant teories (o expectatives -és a dir, els antecessors biològics de les teories formulades lingüísticament- ). Així, les «dades» no són ni base ni garantia de les teories: no són més segurs que aquestes teories o «prejudicis»; en tot cas, menys encara (suposant, en nom de l'argument, que les dades dels sentits no siguin un invent dels filòsofs i existeixin). Els òrgans dels sentits porten incorporats l'equivalent de teories primitives acceptades acríticament i contrastades amb menys amplitud que les científiques. A més, no hi ha llenguatge lliure de teoria amb el qual descriure les dades, ja que els mites (és a dir, les teories primitives) sorgeixen juntament amb el llenguatge. No hi ha coses vives, ni animals ni plantes, sense problemes i intents de solució equivalents a les teories, si bé pot haver vida perfectament, o així ho sembla, sense dades dels sentits (almenys en les plantes).

Així, la vida, com la investigació científica, va de vells problemes al descobriment de nous problemes mai somiats. A més, aquest procés -el d'invenció i selecció- conté en si mateix una teoria racional de l'emergència. Els salts emergents que condueixen a un nou nivell són, en primera instància, els nous problemes (P2) creats per eliminació d'errors (EE) d'una temptativa de solució teòrica (TT) a un vell problema (P1).

[...]


'''LES RELACIONS CAUSALS ENTRE ELS TRES MONS'''

Considero de la major transcendència descobrir i explicar d'aquesta manera les relacions entre els tres mons; és a dir, considerant al segon com a mediador entre el primer i el tercer. Encara poques vegades s'explicita, em sembla evident que aquest punt de vista està contingut en la teoria dels tres mons, segons la qual la ment humana pot veure un cos físic en el sentit literal de la paraula que comporta la participació dels ulls en el procés. La ment també pot «veure» o «captar» un objecte geomètric o aritmètic, un nombre o una figura geomètrica. Ara bé, en aquest sentit, «veure» o «captar» s'usen de manera metafòric, però de totes maneres denoten una relació real entre la ment i l'objecte intel·ligible, l'objecte aritmètic o geomètric, sent aquesta relació en gran mesura anàloga a la de «veure» en sentit literal. Per tant, la ment pot enllaçar amb objectes tant del primer com del tercer món.

Mitjançant aquests llaços, la ment estableix un nexe indirecte entre els mons primer i tercer que resulta ser molt important. No es pot negar seriosament que el tercer món de les teories matemàtiques i científiques exerceixi una gran influència sobre el primer. Això es porta a terme, per exemple, mitjançant la intervenció dels tècnics que introdueixen modificacions en el primer món, servint-se per a això de determinades conseqüències de les teories; teories que, dit sigui de pas, s'han desenvolupat primitivament gràcies a altres persones inconscients de les possibilitats tecnològiques inherents a les seves teories. Per tant, aquestes possibilitats estaven ocultes en les teories mateixes, en les idees objectives, i seran descobertes en el seu si per persones que van intentar comprendre aquestes idees.

Crec que si ho desenvolupem detingudament, aquest argument dóna suport a la realitat objectiva dels tres mons. Dóna suport, a més, no només la tesi de l'existència d'un món mental i subjectiu d'experiències personals (cosa que neguen els conductistes), sinó també la tesi segons la qual una de les funcions fonamentals del segon món consisteix en captar els objectes del tercer. És una cosa que tots fem: és característica essencial de l'ésser humà aprendre un llenguatge, la qual cosa significa bàsicament aprendre a captar continguts de pensament objectius (com els deia Frege).

Crec que algun dia haurem de fer una revolució en psicologia en considerar la ment humana com a òrgan d'interacció amb els objectes del tercer món per a comprendre'ls, desenvolupar-los, utilitzar-los i fer-los repercutir sobre el primer món.

__________________________________________________

{{Ref|Ref=Karl Popper, ''Conocimiento objetivo, ''Tecnos, Madrid 1992, 4ª ed., Selección de las páginas 106-149.}}
{{InfoWiki}}