Mostra la font per a Otto, Rudolf: el numinós

{{PendentRev}}
{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Otto,_Rudolf:_el_numinós|Idioma=Español}}

Convido ara al lector a actualitzar en la seva memòria i examinar un moment de forta commoció, el més exclusivament religiosa que sigui possible.

Qui no aconsegueixi representar-s'ho o no experimenti moments d'aquesta espècie, ha de renunciar a la lectura d'aquest llibre. Doncs és molt difícil ocupar-se de psicologia religiosa amb qui pot analitzar els seus sentiments de la pubertat, les dificultats de la seva digestió, els sentiments socials, però no el sentiment pròpiament religiós. És disculpable llavors que provi d'arribar per si mateix, el més lluny que pugui, amb els principis d'explicació al seu abast, i que interpreti el plaer «estètic» com a mer plaer sensible, i la religió com una funció d'instints i utilitat socials o de manera encara primitiva. Però l'estètic, que percep per si mateix la peculiaritat de la fruïció estètica, s'apartarà de les seves teories, i el religiós encara més.

Convidem a més al fet que en l'examen i anàlisi d'aquests moments i estats espirituals de greu i devota emoció, s'atengui sobretot, no a la seva part comuna amb estats parells d'elevació moral, suscitats per la contemplació d'un acte bo, sinó precisament al que en el seu contingut sentimental hi ha de privatiu i peculiar. A fuer de cristians, trobem primer certs sentiments que, menys intensos, se'ns presenten en altres esferes: sentiments de gratitud, de confiança, d'amor, de seguretat, de rendida submissió, de resignació. Però ni cap ni tots junts expressen íntegrament el moment religiós; queden encara sense expressar els trets propis de l'emoció religiosa, la solemnitat d'aquesta emoció singular, que només es presenta en el terreny religiós.

Schleiermacher ha tret a la llum un element molt notable d'aquesta emoció: el sentiment d'«absoluta dependència». Però hem de fer dues observacions al seu important descobriment. El sentiment a què es refereix realment Schleiermacher no és, si atenem al seu to i coloració, un sentiment de dependència en el sentit ''natural'' de la paraula, és a dir, tal com pot presentar-se en altres esferes de la vida, en forma de sentiment de la pròpia insuficiència, incapacitat i subjecció a les condicions del contorn. Guarda, sens dubte, amb aquests sentiments certa correspondència, per virtut de la qual podem assenyalar-ho analògicament, podem «explicar-ho» per ells, i al·ludir a ell per ells, de manera que l'objecte es faci sensible per si mateix. Però allò a què ens hem referit és, al seu torn, una cosa que es distingeix per la seva ''qualitat'' d'aquests sentiments anàlegs. És veritat que el mateix Schleiermacher diferencia el sentiment religiós de dependència dels altres sentiments de dependència. Però només com es diferencia l'absolut del merament relatiu, el perfecte i summe, d'un dels seus graus; però no per la seva qualitat peculiar. No es va adonar que el nom «sentiment de dependència» només és una aproximació per analogia al veritable sentiment que volia definir.

No es descobreix ja per si mateix, gràcies a aquesta sèrie de comparacions i contraposicions, el que vull significar, encara que sense poder-ho expressar d'una altra manera, precisament perquè es tracta d'una dada original, i primari, per tant, d'una dada que està en l'esperit i només per si mateix pot determinar-se? Venja en el meu auxili un conegut exemple, on l'element a què em refereixo es fa sentir amb rude intensitat. Quan Abraham (Gènesi 18, 27) gosa parlar amb Déu sobre la sort dels sodomites, diu:

«Heus aquí que m'atreveixo a parlar-te, jo, jo que sóc pols i cendra.»

Aquest és el «sentiment de dependència» que es reconeix i dóna compte de si mateix, la qual cosa és molt més i força diferent dels sentiments «naturals» de dependència. Busco també un nom per a ell, i l'anomeno «sentiment de criatura», és a dir, sentiment de la criatura que s'enfonsa i nega en el seu propi no-res i desapareix enfront d'aquell que està sobre totes les criatures.

És fàcil adonar-se que aquesta expressió no ens proporciona un coneixement conceptual de l'indefinible sentiment. Doncs aquest no consisteix solament, com faria creure el nom, en aquest component de negament i de pròpia nul·litat enfront de qualsevol prepotència, sinó exclusivament enfront d'«aquesta» prepotència determinada. Però fora mida és justament quina és «aquesta» prepotència determinada; només se'n pot tenir una idea pel to i el contingut peculiar del sentiment de reacció que hem d'experimentar en el nostre interior.

El segon defecte de la definició de Schleiermacher és que amb ella només es fa patent la categoria religiosa de la valoració del subjecte per si mateix (millor dit, desvaloració, desestima), i no obstant això es pretén definir amb ella el contingut propi del sentiment religiós. Al seu judici, el sentiment religiós seria, immediatament i per descomptat, un sentiment de ''mi mateix'', el sentiment d'una peculiar condició ''meva'', a saber, de la meva dependència. I només per conclusió lògica, referint el meu estat a una causa exterior a mi, és, segons Schleiermacher, com jo trobada el diví. Però això és totalment contrari a la realitat psicològica. El sentiment de criatura és més aviat un moment ''concomitant'', un efecte subjectiu; per dir-ho així, l'ombra d'un altre sentiment, el qual, per descomptat, i per manera immediata, es refereix a un objecte fora de mi. I est, precisament, és el que anomeno el ''numinós''. Només allí on el numen és viscut com a present –tal és el cas d'Abraham–, o on sentim ''quelcom'' de caràcter numinós, o on l'ànim es torna cap a ell, és a dir, només per l'ús de la categoria del ''numinós'', pot engendrar-se en l'ànim el sentiment de criatura, com el seu sentiment concomitant.
{{Ref|Ref=''Lo santo'', Alianza, Madrid 1980, p. 17-21.|Títol=Lo santo|Cita=true}}
{{InfoWiki}}