Mostra la font per a Ortega: cada vida és un punt de vista

{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Ortega: cada vida és un punt de vista.|Idioma=Español}}
Des de diferents punts de vista, dos homes miren el mateix paisatge. No obstant això, no veuen el mateix. La diferent situació fa que el paisatge s'organitzi davant tots dos de diferent manera. El que per a un ocupa el primer terme i acusa amb vigor tots els seus detalls, per a l'altre es troba en l'últim i queda fosc i borrós. A més, com les coses posades unes darrere d'unes altres s'oculten en tot o en part, cadascun d'ells percebrà porcions del paisatge que a l'altre no arriben. Tindria sentit que cadascú declarés fals el paisatge aliè? Evidentment, no; tan real és l'un com l'altre. Però tampoc tindria sentit que posats d'acord, en vista de no coincidir els seus paisatges, els jutgessin il·lusoris. Això suposaria que hi ha un tercer paisatge autèntic, el qual no es troba sotmès a les mateixes condicions que els altres dos. Ara bé, aquest paisatge arquetip no existeix ni pot existir. La realitat còsmica és tal, que només pot ser vista des d'una determinada perspectiva. ''La perspectiva en un dels components de la realitat. ''Lluny de ser la seva deformació, és la seva organització. Una realitat que vista des de qualsevol punt resultés sempre idèntica és un concepte absurd.

El que esdevé amb la visió corpòria es compleix igualment en tota la resta. Tot coneixement ho és des d'un punt de vista determinat. La ''species aeternitatis, ''de Spinoza, el punt de vista ubic, absolut, no existeix pròpiament: és un punt de vista fictici i abstracte. No dubtem de la seva utilitat instrumental per a certs menesters del coneixement; però cal no oblidar que des d'ell no es veu el real. El punt de vista abstracte només proporciona abstraccions.

Aquesta manera de pensar porta a una reforma radical de la filosofia i, cosa que importa més, de la nostra sensació còsmica.

''Cada vida és un punt de vista sobre l'univers. ''En rigor, la qual cosa ella veu no ho pot veure una altra. Cada individu –persona, poble, època– és un òrgan insubstituïble per a la conquesta de la veritat. ''Heus aquí com aquesta, ''que per si mateixa és aliena a les variacions històriques, ''adquireix una dimensió vital. ''Sense el desenvolupament, el canvi perpetu i la inesgotable aventura que constitueixen la vida, l'univers, l'omnímoda veritat, quedaria ignorat.

L'error inveterat consistia a suposar que la realitat tenia per si mateixa, i independentment del punt de vista que sobre ella es prengués, una fisonomia pròpia. Pensant així, és clar, tota visió d'ella des d'un punt determinat no coincidiria amb aquest el seu aspecte absolut i, per tant, seria falsa. Però és el cas que la realitat, com un paisatge, té infinites perspectives, totes elles igualment verídiques i autèntiques. La sola perspectiva falsa és aquesta que pretén ser l'única. Dit d'una altra manera: el ''fals és la utopia, la veritat no localitzada, vista des de «lloc cap». ''L'utopista –i això ha estat en essència el racionalisme– és el que més erra, perquè és l'home que no es conserva fidel al seu punt de vista, que deserta del seu lloc.

Fins ara, la filosofia ha estat sempre utòpica. Per això pretenia cada sistema valer per a tots els temps i per a tots els homes. Eximeix de la ''dimensió vital, històrica, perspectivista, ''feia una vegada i una altra vanament el seu gest definitiu. La doctrina del punt de vista exigeix, en canvi, que dins del sistema vagi articulada la perspectiva vital que ha emanat, permetent així la seva articulació amb altres sistemes futurs o exòtics. ''La raó pura ha de ser substituïda per una raó vital, on aquella es localitzi i adquireixi mobilitat i força de transformació. ''
{{Ref|Ref=''El tema de nuestro tiempo, ''en «Obras completas», vol. III, Revista de Occidente, Madrid 1966-69, p. 199-201.|Títol=El tema de nuestro tiempo, |Cita=true}}
{{InfoWiki}}