Mostra la font per a Nicolau de Cusa: Déu, màxim i mínim

{{PendentRev}}{{RecursWiki
|Tipus=Extractes d'obres
}}
{{RecursBase
|Nom=Nicolau de Cusa: Déu, màxim i mínim
|Idioma=Español
}}
El màxim, més gran que el qual no pot haver-hi res, sent simplement i absolutament més gran del que pot ser comprès per nosaltres, perquè la veritat és infinita, no és aconseguit per nosaltres més que incomprensiblement. [...] El mínim, al seu torn, és allò més petit del qual no hi ha res. I com el màxim és també d'aquesta condició, resulta evident que el mínim coincideix amb el màxim. [...] Tot el que concebem que és ell, no és més veritat dir que ho és que negar-ho, i tot el que concebem que no és ell, no és més veritat negar que ho és que afirmar-ho. Sinó que de tal sort és aquesta cosa particular que és totes les coses, i de tal sort és totes les coses, que no és cap d'aquestes; i de tal sort és això en grau màxim, que ho és també en el seu grau mínim. Dir, en efecte: «Déu, que és la maximitat absoluta, és llum», equival a dir: «Déu és el màxim de llum, i, alhora, el mínim de llum». D'una altra sort, la maximitat absoluta no seria en acte totes les coses possibles si no fos infinita i límit de totes i per cap d'aquestes limitable. [...]

Tot això transcendeix tota capacitat del nostre enteniment, que no pot combinar per via racional els extrems contradictoris en el seu principi, perquè ens movem en la nostra vida intel·lectual a través de les coses que se'ns fan manifestes per la naturalesa, la qual, a gran distància d'aquesta potència infinita, se sent incapaç d'unir sintèticament els extrems contradictoris, separats entre si per una distància infinita.
{{Ref|Ref=''De docta ignorantia'', llibre 1, cap. IV (en C. Fernández, ''Los filósofos medievales''. ''Selecció de textos'', 2 vols., vol. 2, BAC, Madrid 1980, p. 1105-1107).|Títol=De docta ignorantia'', llibre 1, cap. IV (en C. Fernández, ''Los filósofos medievales''. ''Selecció de textos|Cita=true}}
{{InfoWiki}}