Mostra la font per a Kierkegaard: la desesperació com a discordança

{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Kierkegaard: la desesperació com a discordança|Idioma=Espanyol}}
'''''Capítol segon. Possibilitat i realitat de la desesperació'''''

És la desesperació un avantatge o un defecte? En un sentit purament dialèctic és ambdues coses. Si ens aferrem a la idea abstracta de la desesperació, sense pensar concretament en cap desesperat, de segur que hauríem de dir que la desesperació és un avantatge enorme. La possibilitat d'aquesta malaltia és l'avantatge de l'home sobre el brut, avantatge que ens caracteritza infinitament més que la de caminar vertical, ja que ella significa la infinita verticalitat o elevació que ens competeix pel fet de ser esperit. La possibilitat d'aquesta malaltia és l'avantatge de l'home sobre el brut; adonar-se d'aquesta malaltia és l'avantatge del cristià sobre l'home natural; i estar guarit d'aquesta malaltia és la felicitat del cristià.

Per tant, poder desesperar és un avantatge infinit; i, no obstant això, estar desesperat no solament és la desgràcia i la misèria més grans, sinó la perdició mateixa. No sol ser aquesta, d'ordinari, la relació entre la possibilitat i la realitat; doncs, en general, si és un avantatge el poder ser això o allò, molt més avantatjós serà el ser-ho. El que significa que ser és més que poder ser. En canvi, raó per la qual concerneix la desesperació, ser un desesperat representa una caiguda respecte del poder de ser-ho; i tan profunda és la caiguda com a infinita l'avantatge de la possibilitat. Per tant, respecte de la desesperació, el més elevat és precisament no estar desesperat. No obstant això, aquesta precisió denota encara alguna ambigüitat. Perquè això de no estar desesperat no és el mateix, per exemple, que no ser coix, o no estar cec. Doncs si no estar desesperat no significa ni més ni menys que no estar-ho, llavors totalment la veritat és que s'està desesperat. No estar desesperat ha de significar la destrucció de la possibilitat d'estar-ho; perquè es pugui dir amb tota veritat d'un home que no està desesperat, és necessari que a cada moment estigui eliminant la possibilitat. No sol ser aquesta, d'ordinari, la relació entre la possibilitat i la realitat. Si bé és cert que els filòsofs afirmen que la realitat és la possibilitat eliminada, de seu això no és completament exacte, ja que la realitat és la possibilitat complerta, la possibilitat realitzada. En canvi, en el nostre cas la realitat -no estar desesperat- en la mesura que també és, consegüentment, una negació, equival a la possibilitat desarmada i suprimida de soca-rel. És a dir, que en general la realitat sol ser una confirmació de la possibilitat, no obstant això aquí equival a una negació d'aquesta.

La desesperació és una discordança en una síntesi la relació de la qual es relaciona amb si mateixa. No obstant això, la síntesi no és la discordança, sinó merament la possibilitat; o dit d'una altra manera: en la síntesi radica la possibilitat de la discordança. Si la mateixa síntesi fos la discordança, llavors no existiria en absolut la desesperació, sinó que aquesta seria alguna cosa inherent a la naturalesa humana com a tal, en una paraula, alguna cosa que no seria desesperació. Seria alguna cosa que li esdevindria a l'home, alguna cosa que ell patiria, si fa no fa com una altra qualsevol de les malalties que contreu, o com la mateixa mort que és el destí comú. Però no, el desesperar radica en l'home mateix i si l'home no fos una síntesi tampoc podria desesperar; i si aquesta síntesi no hagués sortit totalment harmònica de les mans de Déu, llavors l'home tampoc seria capaç de desesperar.

D'on ve, doncs, la desesperació? De la relació en què la síntesi es relaciona amb si mateixa, mentre que Déu, que va fer a l'home com a tal relació, el deixa com escapar de les seves mans; és a dir, mentre la relació es relaciona amb si mateixa. I en el fet que aquesta relació sigui esperit, sigui un jo, radica precisament la responsabilitat a què la desesperació està subjecta en tots i cada un dels moments de la seva durada, i això per més que el desesperat, enganyant-se enginyosament a si mateix i enganyant als altres, pretengui parlar-nos de la seva desesperació com d'una simple desgràcia que li ocorre. D'aquesta manera, el desesperat no fa més que confondre la seva situació amb l'anteriorment al·ludida dels vertígens, amb els quals aquella, encara que qualitativament diversa, té molt en comú; ja que els vertígens equivalen dins de la categoria «ànima» al que la desesperació és sota la categoria «esperit», no sent rar que aquells guardin innombrables analogies amb l'última.

Ara bé, una vegada que ha fet acte de presència la discordança que constitueix la desesperació, serà una mera conseqüència el que persisteixi? De cap manera; no es tracta d'una mera conseqüència. Si la discordança persisteix, això no cal atribuir-ho a la discordança mateixa, sinó a la relació que es relaciona amb si mateixa. Això significa que sempre que la discordança fa acte de presència en tots i cadascun dels moments de la seva durada cal estar buscant l'origen de la seva procedència en la mateixa relació. Posem un exemple per a aclarir per contrast aquest assumpte. Suposem que algú ha atrapat una malaltia qualsevol, i que l'ha atrapat per imprudència. La malaltia, doncs, està aquí, i des del mateix moment de declarar-se comença a ser indubtablement una ''realitat ''l'origen de la qual és cada vegada més ''remot. ''Seria cruel i inhumà estar dient-li sense parar al malalt: «en aquest mateix moment acabes d'atrapar semblant malaltia». Amb això se significaria que a cada moment es resolia la realitat de la malaltia en la seva corresponent possibilitat. És cert que tal subjecte ha atrapat la malaltia, però ho va fer una vegada, i la persistència de la malaltia no és més que una mera conseqüència del fet d'haver-la atrapat aquella vegada. Per això no se li pot donar en tot moment la culpa del progrés de tal malaltia; és veritat que la va atrapar per imprudència, però no es pot afirmar que ''segueixi atrapant-la. ''Molt diferent és el cas de la desesperació. Cadascun dels instants reals de la desesperació ha de ser referit a la possibilitat d'aquesta, i de l'home desesperat es pot afirmar que en cadascun dels moments de la seva desesperació duradora l'''està atrapant. ''En aquest cas, el temps present queda sempre com volatilitzat en relació amb la realitat situada ja en el passat, i en cadascun dels instants reals de la desesperació té el desesperat que portar com alguna cosa present tot el que hagi pogut esdevenir en el passat. Això es deu al fet que la desesperació és una categoria pròpia de l'esperit, i com a tal relativa a l'etern de l'home. Ara bé, l'home no pot alliberar-se de l'etern; no, no podrà per tota l'eternitat. No, l'home no podrà una vegada per totes llançar l'etern lluny de si; no hi ha res més impossible. Sempre que l'home està sense l'etern és perquè l'ha rebutjat o ho està rebutjant tot el lluny que pot... però l'etern torna a cada moment; i això significa que el desesperat està atrapant a cada moment la desesperació. Ja que 'la desesperació no procedeix de la discordança, sinó de la relació que es relaciona amb si mateixa. I un home no pot desfer-se d'aquesta correlació; això li seria tan impossible com desfer-se del seu propi jo, cosa que d'altra banda és idèntica amb la primera, ja que de segur el jo és l'autorrelació.
{{Ref|Ref=''La enfermedad mortal, o la desesperación y el pecado,'' R. Verneaux'', Textos de los grandes filósofos:'' ''edad contemporánea,'' Herder, Barcelona 1990, p.41-44.|Títol=La enfermedad mortal, o la desesperación y el pecado,'' R. Verneaux'', Textos de los grandes filósofos:'' ''edad contemporánea,|Cita=true}}
{{InfoWiki}}