Mostra la font per a Kant, Immanuel: només l'home és subjecte de deures

{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Kant, Immanuel: només l'home és subjecte de deures|Idioma=Español}}
només l'home és subjecte de deures

Jutjant segons la mera raó, l'home no té deures més que cap a l'home (cap a ell mateix o cap a un altre); perquè el seu deure cap a qualsevol subjecte és una coacció moral exercida per la voluntat d'aquest. Per tant, el subjecte que coacciona (que obliga) ha de ser, ''en primer lloc, ''una persona, ''en segon lloc'',aquesta persona ha d'estar donada com un objecte de l'experiència: perquè l'home ha d'actuar en pro del fi de la voluntat d'aquesta persona, i això només pot succeir en la relació recíproca entre dos éssers existents [...]. Ara bé, comptant amb tota la nostra experiència, no coneixem cap altre ser capaç d'obligació (activa o passiva) més que l'home. D'aquí que l'home no pugui tenir cap deure cap a qualsevol altre ser més que cap a l'home i en el cas que s'imagini que té un deure semblant, això succeeix per una ''amfibologia dels conceptes de reflexió'',i el seu presumpte deure cap a altres éssers és senzillament un deure cap a si mateix; a aquest malentès arriba en confondre el seu deure ''respecte a'' altres éssers amb el seu deure ''cap a'' aquests éssers.

Aquest presumpte deure pot referir-se a objectes ''no personals ''o a objectes certament personals però absolutament invisibles (que no es poden exposar als sentits externs). Els primers (''no humans'') poden ser la simple naturalesa no material, la part de la naturalesa organitzada per a la reproducció, però mancada de sensació, o la part de la naturalesa dotada de sensació i arbitri (els minerals, les plantes, els animals); els segons (''sobrehumanos'') poden concebre's com a éssers espirituals (els àngels, Déu). Ens preguntem ara si hi ha una relació de deure entre els éssers d'ambdues classes i l'home, i quin és.

Pel que fa al ''bell ''en la naturalesa, encara que inanimat, la propensió a la simple destrucció (''spiritus destructionis'') s'oposa en deure de l'home cap a si mateix: perquè afebleix o destrueix en l'home aquell sentiment que, sens dubte, encara no és moral per si solament, però que predisposa almenys a aquella disposició de la sensibilitat que afavoreix en bona mesura la moralitat, és a dir, predisposa a estimar alguna cosa també sense un propòsit d'utilitat (per exemple, les belles cristal·litzacions, la indescriptible bellesa del regne vegetal).

Pel que fa a la part vivent, encara que no racional, de la creació, el tracte violent i cruel als animals s'oposa molt més íntimament en deure de l'home cap a si mateix, perquè amb això s'esmussa en l'home la compassió pel seu sofriment, afeblint-se així i destruint-se gradualment una predisposició natural molt útil a la moralitat en la relació amb els altres homes; si bé l'home té dret a matar-los amb rapidesa (sense sofriment) o també que treballin intensament, encara que no més enllà de les seves forces [...], són, per contra, abominables els experiments físics acompanyats de tortures, que tenen per fi únicament l'especulació, quan la fi pogués aconseguir-se també sense ells. Fins i tot la gratitud pels serveis llarg temps prestats per un vell cavall o per un gos (com si fossin membres de la casa) forma part ''indirectament'' del deure els homes, és a dir, del deure ''pel que fa a ''aquests animals, però si ho considerem ''directament'',és només un deure de l'home ''cap a ''si mateix.
{{Ref|Ref=''La metafísica de las costumbres'', Doctr. de la virt., parte 1, § 16-17 (Tecnos, Madrid 1994, 2ª ed., p. 308-310).|Títol=La metafísica de las costumbres|Cita=true}}
{{InfoWiki}}