Mostra la font per a J. Mosterín: Siguem raonables

{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Jesús Mosterín: Siguem raonables|Idioma=Español}}

'''Jesús MOSTERÍN''': «Siguem Raonables» (text pertanyent a l'obra ''Racionalidad y acción humana'')

 

La racionalitat —en el sentit en què aquí l’entenem— no és una facultat, sinó un mètode. L’aplicació del mètode racional pressuposa certes facultats. Però cap facultat no garanteix que s’apliqui el mètode racional. I si bé només té sentit qualificar de racional o irracional la conducta d’éssers intel·ligents, segons que utilitzin o no la seva intel·ligència d’acord a les normes del mètode racional, cal reconèixer que la més viva de les intel·ligències és perfectament compatible amb una crassa irracionalitat.

La racionalitat es predica de les nostres creences i opinions, per una banda, i de les nostres decisions, accions i conducta, per l’altra. Anomenarem racionalitat creencial aquella que es predica de creences i opinions, i racionalitat pràctica, a la que es predica de decisions, accions i conducta. I comencem la nostra consideració per la primera d’aquestes dues facetes de la racionalitat, és a dir, per la creencial.

 

'''Racionalitat creencial'''

Podem creure que conduir un automòbil en estat d’embriaguesa és perillós i també podem creure que conduir un automòbil en dimarts és perillós. Molts de nosaltres ens sentirem inclinats a qualificar la primera creença de racional i la segona d’irracional. ¿Quina és la diferència entre ambdues creences que justifica aquesta qualificació contraposada? Si, com hem dit abans, la racionalitat és un mètode, la diferència consistirà en el fet que la primera opinió —conduir en estat d’embriaguesa és perillós— s’assoleix mitjançant l’aplicació del mètode racional, i la segona —conduir en dimarts és perillós— no.

Si se’ns ofereix a la nostra consideració una idea qualsevol, anomenem-la A, per a abreujar, podem acceptar A com a vertadera, o podem rebutjar A com a falsa, o podem no pronunciar-nos respecte del seu valor de veritat, adoptant una actitud dubitativa o indiferent respecte a A. En el primer cas, és a dir, quan assentim a A o acceptem A com a vertadera, diem que creiem o opinem que A. Està clar que aquest no és pas l’únic ús que fem d’aquests verbs, però és el que aquí ens interessa.

Si creiem que A i, a més a més, es dóna que és veritat que A diem que encertem que A. Però, evidentment, podem creure —i moltes vegades creiem— sense encertar.

Per a poder dir que sabem que A sembla que han de ser satisfetes almenys tres condicions:

# que creguem que A,
# que sigui veritat que A, i
# que la nostra creença que A es trobi adequadament justificada.

Les dues primeres condicions del saber són les mateixes que definien l’encertar. És a dir, quan sabem, sempre encertem. Però no a l’inrevés. Podem encertar sense saber, podem encertar per casualitat per sort o per xamba. És precisament la tercera condició del saber la que exclou l’encertar per casualitat, ja que exigeix que per a saber que A la nostra creença que A ha d’estar adequadament justificada, o, dit d’una altra manera, nosaltres hem d’estar justificats en creure que A. Tanmateix, creure que A i que la nostra creença que A es trobi justificada no són suficients tampoc perquè puguem dir que sabem que A; per a això és necessari, a més a més, que sigui veritat que A. És a dir, no podem saber que A, si A és falsa. I, atès que la determinació segura i indubtable del valor de veritat d’una idea és freqüentment impossible de portar a la pràctica, resulta que el concepte de saber és un concepte poc operatiu i poc manejable. Un concepte relacionat amb ell, però més operatiu i manejable, pot ser precisament el concepte de creença racional.

Del concepte de creença racional exigim tot allò que exigíem del concepte de saber, excepte la veritat de la idea creguda o sabuda. Així, doncs, direm que creiem racionalment que A si 1) creiem que A i 2) estem justificats a creure que A. El que no exigim és que A sigui vertadera. Per tant, ens serà possible determinar si la nostra creença que A és racional o no, fins i tot sense saber si A és vertadera o no, ja que n’hi ha prou amb examinar la nostra creença i la justificació que per a ella tenim.

Si el concepte de creença racional és més operatiu que el de saber, com a contrapartida resulta menys segur. En efecte, saber és —per definició— garantia de veritat; tot i això no ho és creure racionalment. Si efectivament sabem alguna cosa, és impossible que ens equivoquem pel que fa a això. Però és perfectament possible que creguem racionalment alguna cosa i tanmateix que hi estiguem totalment equivocats.

De les definicions que acabem de donar se’n segueix que sempre que sabem alguna cosa, la creiem racionalment —però no a l’inrevés—, i que sempre que creiem racionalment alguna cosa, la creiem de primer moment; però no a l’inrevés. La creença racional ocupa una posició intermèdia entre el simple fet de creure o opinar, per una banda, i el fet de saber, per l’altra. Sobre el fet de saber, la creença racional té l’avantatge de la seva operativitat i el desavantatge de la seva fal·libilitat; respecte del simple fet de creure o opinar, la creença racional té l’avantatge de la seva probabilitat d’encert més gran, en rebutjar moltes opinions que se’ns podrien ocórrer sense suficient justificació i en introduir un fi o meta respecte a la qual organitzar la dinàmica de les nostres creences: la meta de maximitzar els nostres encerts. Per això podem concebre el mètode en què consisteix la racionalitat creencial com una estratègia de maximització dels nostres encerts i minimització dels nostres errors a llarg termini. Ja hem vist que, per molt racionals que siguem en les nostres creences, sempre ens podrem equivocar i, de fet, sempre ens equivocarem en alguna d’elles. Però la probabilitat d’equivocar-nos serà menor si organitzem les nostres creences d’acord amb una estratègia que tendeixi conscientment a minimitzar els errors que no pas si no ho fem.

 

'''Justificació d’una creença'''

En intentar precisar el concepte de creença racional hem dit que algú creu racionalment que A si aquest algú

# creu que A i
# es troba justificat a creure que A.

Però amb això, en realitat, no hem fet sinó traslladar la dificultat d’un lloc a l’altre. En efecte, a ningú no se li escapa que en definir la creença racional en funció de la justificació no hem fet sinó precisar un concepte vague amb l’ajuda d’un altre concepte no menys vague i necessitat de precisió que el primer. Per tant, perquè la nostra dilucidació del concepte de creença racional tingui un sentit mínimament clar hem de precisar el concepte de justificació. Si formulem una idea, ¿què volem dir quan diem que algú es troba justificat a creure que A?

D’antuvi direm que estem justificats a creure que A si es dóna que A és deduïble d’altres idees (B, C, etc.), que ens trobem justificats a creure. A aquesta mena de justificació podem anomenar-la justificació derivada. Però la justificació derivada no pot ser l’únic tipus de justificació, ja que la cadena de possibles deduccions ha de començar en algun punt, per exemple, en idees per a les quals tinguem suficient justificació no derivada.

¿Quan direm que tenim suficient justificació (no derivada) del fet que A?

'''1)''' En primer lloc, en el cas que A sigui una idea analítica, és a dir, una idea la veritat de la qual només depèn de l’estructura gramatical i semàntica del llenguatge en què es troba formulada. Així, per exemple, podem dir que tenim suficient evidència que demà plourà o no plourà, o que cap fadrí és casat, o que tots els triangles tenen tres costats, o que El Quixot va ser escrit per l’autor d’El Quixot, etc., ja que totes aquestes idees són analítiques.

'''2)''' En segon lloc, direm que estem justificats a creure que A si podem comprovar directament i personalment que A. Això només es dóna si A és una idea singular que es refereix a algun fet concret directament observable pels nostres sentits en el moment present. Per exemple, podem dir que estem justificats a creure que tenim dues mans, que estem prenent una cervesa, que tenim les sabates posades, que el carrer és ple d’automòbils o que al cel hi ha lluna plena.

'''3)''' En tercer lloc, proposo que diguem que estem justificats a creure que A, si la creença que A es troba vigent en la ciència del nostre temps, és a dir, si A constitueix una opinió generalment compartida per la comunitat científica pertinent. N’hi ha prou que sapiguem que la comunitat dels geòlegs accepta la hipòtesi de la deriva continental perquè estiguem justificats a creure que els continents es desplacen uns respecte als altres. Aquest criteri només pot aplicar-se a idees estudiades per alguna comunitat científica i respecte a les quals hi hagi un ampli acord dels especialistes. No pot aplicar-se a temes no abastats per la ciència del nostre temps o respecte als quals no s’hagi arribat a un acord. Què és una comunitat científica i quan pot considerar-se que hi ha acord en ella són qüestions que aquí deixem de banda. N’hi haurà prou d’assenyalar que l’acord general de la comunitat científica és una cosa que pot canviar i amb freqüència canvia. Això implica que un sistema racional de creences no és cap cosa estàtica, sinó que va variant per diferents factors —un d’ells són les variacions o progressos de la ciència. Així, avui resulta racional creure que el sexe dels infants només depèn del pare i no depèn de la mare, però fa dos segles aquesta mateixa creença no hauria estat racional. A l’inrevés, fa dos segles hauria estat racional creure en la validesa de les lleis de Newton però avui ja no ho és.

'''4)''' En quart lloc, proposo que diguem que estem justificats a creure que A si hi ha testimonis fiables que A. Així, per exemple, podem dir que estem justificats a creure que el nostre pare i la nostra mare són els humans que tots els nostres parents i coneguts més grans que nosaltres identifiquen com a tals, o que realment una guerra ha esclatat a l’Orient Mitjà, quan tots els periodistes i agències de notícies ens informen d’això, o que efectivament Lluís XVI va ser guillotinat el 1793, ja que així ens ho confirmen els diferents testimonis escrits que es conserven d’aquella època, etc. De tota manera, cal reconèixer que el concepte de «testimoni fiable» no és un concepte gens precís. És clar que moltes vegades els testimonis que tenim d’alguna cosa no són fiables, sigui perquè el nombre de testimonis és reduït, sigui perquè tenim raons per a dubtar de la seva objectivitat o de la seva veracitat, sigui perquè uns testimonis contradiuen els altres, etc. Caldria precisar el concepte tant com fos possible perquè la frontera entre testimonis fiables i no fiables fos ben definida. Però aquesta és una tasca que —encara que necessària per a portar a bon terme l’empresa que ens hem proposat— deixarem aquí només plantejada, per a no perdre’ns en les múltiples ramificacions del nostre problema.

Un punt que tothom acceptarà és que no és racional creure alhora dues idees contradictòries, sinó que, en aquest cas, el que és racional és deixar de creure l’una o l’altra, o fins i tot l’una i l’altra. Però semblaria massa postular la consistència del nostre sistema de creences com a condició de racionalitat, ja que amb freqüència no es troba al nostre abast determinar la consistència o contradicció d’un conjunt potencialment infinit d’idees com és el que constitueixen les creences racionals tal com les hem definides. El que podem exigir i hem d’exigir és la nostra disposició a purgar el nostre sistema creencial de contradiccions tan aviat com en tinguem consciència o notícia. A l’hora de renunciar a una de dues creences contradictòries no derivades, normalment considerarem racional mantenir la creença obtinguda per algun dels primers criteris abans assenyalats i renunciar a l’obtinguda pel criteri posterior. Així, oposarem el màxim rebuig a renunciar a la creença dels enunciats analítics i renunciaríem amb més facilitat a la creença basada en testimonis fiables. Tanmateix, en casos extrems, pot ser que les coses no vagin d’aquesta manera. Així, si la creença en alguna cosa que hem comprovat directament una sola vegada s’oposa a teories científiques ben establertes i a múltiples testimonis fiables, més aviat haurem de pensar que hem sofert una al·lucinació. De tota manera, en la pràctica gairebé totes les nostres creences són creences derivades, per tant la situació és encara molt més complicada. Aquí volem retenir només l’exigència de rebutjar del nostre sistema de creences qualsevol contradicció de la qual tinguem notícia.

En resum, proposem precisar el concepte de racionalitat creencial de la manera següent:

Un humà determinat x creu racionalment que A (on A és una idea qualsevol) si, i només si,

'''1)''' x creu que A i

'''2)''' x es troba justificat en creure que A, és a dir, A és analític, o x pot comprovar directament que A, o A és una opinió científica vigent en el temps de x, o hi ha testimonis fiables que A, o A és deduïble d’altres idees, B1,...Bn i X es troba justificat a creure B1,...Bn (aquesta clàusula converteix aquesta definició en recursiva) i, a més,

'''3)''' x: no és conscient que A estigui en contradicció amb cap altra de les seves creences.

Si un individu creu de fet totes i només les idees que li resulta racional de creure, o almenys es troba sempre disposat a modificar el seu sistema de creences en aquest sentit, direm que ell és racional en les seves creences. Si creu més idees que les que racionalment pot creure, direm que és un dogmàtic; si en creu menys, direm que és un escèptic.

 

'''Crítics i doctrinaris'''

En la precisió aquí proposada del concepte de racionalitat creencial té un paper preponderant la ciència. En efecte, hem considerat que és racional per als individus creure sense més les afirmacions de la ciència del seu temps. En certa manera seria possible considerar (el resultat de) la ciència com un corpus de creences col·lectives sotmeses a un constant procés de revisió conforme a una estratègia racional de maximització d’encerts i minimització d’errors. Així, doncs, veiem que hi ha dos tipus de racionalitat creencial: la racionalitat creencial individual —que aquí ens interessa especialment i que acabem d’analitzar—, i la racionalitat creencial col·lectiva, que es manifesta fonamentalment en la ciència. Aquests dos tipus de racionalitat creencial es troben en estreta relació i interdependència, i l'una no seria possible sense l’altra. Perquè la ciència pugui mantenir-se i progressar és necessari que els científics, com a individus, siguin racionals en almenys una part de les seves creences, concretament, en les seves creences referides a l’objecte de la seva investigació científica. I perquè els individus puguin ser racionals en el sentit abans indicat, és necessari que existeixi una ciència viva de la qual ells treguin —o, almenys, estiguin disposats a treure— una gran part —probablement la major part— de les seves opinions sobre el món. I així com vàrem veure que els progressos i canvis en el desenvolupament de la ciència repercuteixen en canvis en el sistema creencial dels individus racionals, així també està clar que els canvis en les creences racionals dels científics —motivats, per exemple, per noves comprovacions directes de fets, per noves teories o per nous testimonis fiables, repercuteixen en canvis en les creences científiques, que es troben sotmeses a constant revisió.

El caràcter que el científic aplica a la parcel·la de les seves creences relativa a l’objecte de la seva ciència o que l’home racional aplica a totes les seves creences és un caràcter que podem qualificar de crític. Aquest caràcter ens incita a considerar constantment noves creences possibles, a formular-les, acceptar-les provisionalment com a hipòtesis i a sotmetre-les a constant crítica tant en allò que fa referència al llenguatge amb què es troben formulades com en allò que fa referència al que efectivament afirmen.

Moltes vegades s’exerceix la crítica sobre un sistema d’afirmacions, però no sobre el vocabulari amb el qual aquestes afirmacions es troben formulades. Sembla com si es pensés que els conceptes que s’utilitzen per a parlar d’alguna cosa fossin alguna cosa neutral i inevitable, i que només tingués sentit discutir de la veritat o falsedat de les idees articulades amb aquests conceptes. Però un sistema determinat de conceptes és ja un determinat motlle que s’imposa a la realitat. Evidentment, és impossible parlar de la realitat sense imposar cap motlle. Però res ens garanteix que el motlle que li estem imposant sigui el més adient. Per això el caràcter crític ens incita a posar en dubte no tan sols les afirmacions, sinó també l'adequació del sistema de conceptes amb ajut del qual aquestes estan formulades, i a sotmetre els nostres conceptes a un procés de revisió constant per a aconseguir sistemes conceptuals cada cop més precisos, clars i adients.

D’altra banda, el crític es troba sempre disposat a renunciar a les tesis que fins llavors ha defensat i a desempallegar-se de creences mantingudes per ell durant molt de temps, sempre que descobreixi contradiccions entre les seves diferents creences o que nous progressos científics, noves comprovacions directes de fets o nous testimonis fiables s’oposin a velles creences, o sempre que algú li cridi l’atenció sobre una situació d’aquesta mena. En efecte, l’estratègia creencial que aplica la ciència en l’àmbit col·lectiu i l’humà racional en l’àmbit individual no persegueix el manteniment de determinats sistemes de creences, sinó l’obtenció d’una imatge del món i una informació sobre el món la més clara, exacta i vertadera (o almenys probable) que sigui possible aconseguir. I aquesta estratègia està concebuda de tal manera que, en general, les revisions signifiquen progressos, ja que els casos en què el mètode racional ens incita a renunciar a les nostres anteriors creences són precisament aquells en què hi ha indicis objectius que és més probable que les creences alternatives resultin ser vertaderes.

Així com els idearis científics són sistemes col·lectius de creences, així també les doctrines són sistemes col·lectius de creences. La diferència entre uns i altres es troba precisament en el fet que els primers —els idearis científics— es troben sotmesos a una constant revisió d’acord amb el mètode racional, mentre que les segones, les doctrines, es troben, al contrari, sotmeses a un esforç constant de conservació d’acord amb una estratègia que tendeix a la perpetuació de les creences que la formen.

Un ideari científic és un conjunt d’hipòtesis. Una doctrina és un conjunt de dogmes.

Un ideari científic està formulat amb l’ajut de conceptes tan exactes i emotius com sigui possible, susceptibles de ser abandonats en favor d’altres a mesura que vagin trobant nous sistemes conceptuals més precisos.

Una doctrina està formulada amb l’ajut de conceptes poc precisos i, molt sovint, amb una intensa càrrega emocional, els quals es consideren com a definitius i insubstituïbles.

El crític es troba sempre disposat (i fins i tot interessat) a sotmetre el seu ideari a constant revisió, tot abandonant hipòtesis mantingudes fins llavors a favor d’altres de diferents, en el moment que el coneixement de nous fets del món o la consideració de noves relacions entre les hipòtesis així ho aconsellin. El científic té una actitud crítica respecte al seu propi ideari.

El doctrinari pretén mantenir la doctrina intacta i immutable, tracta d’ignorar o amagar els fets que s’hi oposen i de dissimular les seves possibles insuficiències internes. El doctrinari té una actitud apologètica respecte a la seva doctrina.

El científic formula prediccions a termini fix que, en el cas de no esdevenir-se, donen lloc a revisions o a reajustaments de l’ideari o, fins i tot, al seu pur i simple abandonament. El doctrinari formula profecies a terme indefinit, l’incompliment de les quals en un termini limitat de temps no posa en perill la inalterabilitat de la doctrina.

Tot això no vol dir que les doctrines (siguin aquestes religioses, metafísiques, polítiques, nacionals, etc.) no canviïn al llarg del temps. Però aquest canvi es produeix a contracor dels doctrinaris, no es troba sotmès a cap estratègia racional i sovint consisteix en una interpretació progressivament més laxa i imprecisa dels conceptes de la doctrina, amb la finalitat de resoldre les seves contradiccions internes o el seu conflicte amb els fets a base d’una hermenèutica progressivament més relaxada i arbitrària. El revisionisme, que per al crític és una virtut, per al doctrinari és un vici que condueix a l’heterodòxia. Les categories d’ortodòxia i heterodòxia, que no tenen sentit en l’àmbit de la crítica, són constantment aplicades pels doctrinaris, emocionalment compromesos en la defensa dels seus dogmes.

El doctrinari típic adoctrina els tebis, defensa la doctrina davant els crítics, condemna els heterodoxos, i a vegades, si pot, els persegueix físicament, censura els seus escrits i els empresona; en èpoques turbulentes, fins i tot els mata. Molt rarament els crítics han matat o empresonat —si és que mai ha succeït— en nom d’idearis o hipòtesis científiques. Però els annals de la història estan plens de matances i persecucions en defensa de doctrines.

Evidentment no tothom és crític o doctrinari. Molts —potser la majoria— no són ni una cosa ni una altra. I igualment resulta evident que la mateixa persona pot ser alhora parcialment racional i parcialment doctrinària en les seves creences. Per exemple, és freqüent trobar-nos amb científics que són perfectament racionals i crítics en les seves creences relatives a l’objecte de la seva ciència, però que simultàniament són irracionals, doctrinaris i apologètics en les seves creences relatives a un determinat domini de la realitat —que pot ser el sexe o la religió o la política o la pàtria o qualsevol altre que desvetlli en ells profundes emocions o ansietats. Fins i tot podríem distingir al costat del caràcter racional o crític i del doctrinari, un tercer tipus d’actitud, que podríem qualificar de frivolitat intel·lectual.

La frivolitat intel·lectual es caracteritza per l’acceptació de creences a la babalà i sense aplicar cap tipus d’estratègia. El frívol no tracta de maximitzar la veritat de la seva visió del món mitjançant una revisió constant de les seves creences d’acord amb el mètode racional, ni tracta tampoc de defensar costi el que costi les creences que constitueixen una determinada doctrina, sinó que accepta passivament i despreocupadament les creences que la tradició, la moda, la propaganda, l’entorn o el caprici li suggereixen.

A vegades passa que som alhora racionals en algunes de les nostres creences, doctrinaris en altres i frívols encara en altres. I si malgrat tot això té algun sentit qualificar-nos de racionals, doctrinaris o frívols en aquests casos, això pot només significar que una d’aquestes actituds és la que predomina clarament en nosaltres.

'''La racionalitat pràctica'''

La racionalitat pràctica, igual que la teòrica, no és cap facultat psicològica, sinó un mètode, una estratègia. Però aquesta estratègia no es desplega en el camp de les creences, sinó en el de les accions: no ens indica com pensar, sinó com viure: no tendeix a la veritat, sinó, en definitiva, a la felicitat.

Viure racionalment és viure en funció de les metes més llunyanes i importants, és aclarir el que volem i actuar de tal manera que ho obtinguem en la millor mesura possible.

La dificultat amb què ensopeguem per a fer allò que volem no acostuma a ser que no podem fer allò que volem sinó que no sabem què és el que volem fer. Estem inquiets i desassossegats, ens posem a caminar abans de definir el rumb, ens agitem sense sentit. Ens manca un nord, una meta que ens posi en tensió i ens orienti en el camí. Tot caminant es fa sempre camí, però només és racional el camí que ens condueix justament allà on nosaltres volem anar.

La '''primera''' condició de la conducta racional consisteix, doncs, en l’exploració, aclariment i explicació conscients dels propis fins.

* Oblidar-se d’un mateix o sacrificar-se un mateix en nom d’altres instàncies —de Déu, de la pàtria, del rei, del partit, de la família, o de l’Estat— pot resultar admirable, però no és racional en el sentit que aquí donem a aquesta paraula. I per a res ens servirà que seguim el consell evangèlic d’estimar els altres com ens estimem nosaltres mateixos si no comencem per estimar-nos primer nosaltres mateixos. Qui es comporta racionalment no perd de vista els seus interessos, el seu benestar. Algú objectarà que el sant i l’heroi s’obliden del seu benestar. Però ni el sant ni l’heroi es comporten racionalment.

* La santedat i l’heroisme poden constituir ideals de vida respectables i fins i tot admirables, però en qualsevol cas són diferents de l’ideal de la racionalitat.

La '''segona''' condició de la conducta racional consisteix, doncs, en l’assumpció dels interessos propis en el sistema de fins; és a dir, el benestar propi ha de ser un dels nostres fins últims.

* Si hem d’organitzar la nostra acció i, en definitiva, la nostra vida en funció dels nostres fins últims, no en tindrem prou amb simples indicacions generals. Els fins últims s’han d’articular en fins intermedis, si és que han de ser operatius com a guies de l’acció concreta. Així, el fi últim del benestar propi ha de ser articulat mitjançant l’explicitació dels diversos interessos, assumits com a fins intermedis. Com més completa i realista sigui aquesta articulació, tant més eficaçment podrem arribar a aconseguir el nostre fi últim.

* Els fins no són sempre independents els uns dels altres. De vegades, un fi serveix de restricció a un altre, és a dir, ens fixem com a fi la maximització d’algun paràmetre, però dintre de certa restricció, a saber, volem aconseguir alguna cosa en la major mesura compatible amb la realització d’un altre dels nostres fins. Algú pot desitjar de tenir tants fills com li sigui possible alimentar i educar. Aquesta persona té dos fins: el de maximitzar el nombre dels seus fills i el d’alimentar-los i educar-los convenientment tots; evidentment, el primer fi actua com a paràmetre a maximitzar, sotmès a la restricció del segon. Algú pot pretendre menjar tants de dolços com pugui mentre no s’engreixi. És a dir, aquesta persona té dos fins: el de maximitzar la quantitat de dolços que menja i el de conservar la línia (o el pes); i igual com el cas anterior, el segon fi actua de restricció del primer. Resulta evident que, a l’hora de projectar teleològicament la nostra acció, no podem perdre de vista ni els fins que cal maximitzar ni les restriccions a què volem sotmetre aquells fins, i que, per tant, constitueixen elles també fins que han de ser explicitats.

La '''tercera''' condició de la conducta racional consisteix, doncs, en l’articulació dels nostres fins últims en fins intermedis i en l’explicitació de les relacions de limitació o restricció mútua que volem imposar als nostres fins.

* No hi ha cap mètode per a assolir el que és impossible o incoherent. L’estratègia de la racionalitat només és viable si el sistema de fins perseguits és coherent, és a dir, si cada fi és possible i si els diferents fins són compatibles entre ells. Un home pot pretendre vestir-se com una dona o viure molts anys: però no pot racionalment pretendre quedar-se embarassat o ser immortal. I ningú no pot organitzar la seva vida de tal manera que intenti, al mateix temps, guanyar la major quantitat possible de diners i disposar de la major quantitat possible de temps lliure.

La '''quarta''' condició de la conducta racional consisteix en la coherència del nostre sistema de fins, és a dir, que cadascun dels nostres fins sigui possible i compatible amb els altres.

* Si d’allò que es tracta és de maximitzar la consecució dels nostres fins, haurem d’assabentar-nos de quins són els mitjans més eficaços per a aconseguir-los. Si volem evitar agafar una determinada malaltia infecciosa, hem d’assabentar-nos si existeix una vacuna contra ella i quines altres mesures profilàctiques resulten eficaces en la seva prevenció. Si volem guanyar les eleccions, hem de conèixer la manera de guanyar-nos l’adhesió de l’electorat. Si volem fer l’amor sense tenir fills, hem de conèixer els mètodes anticonceptius que hi ha disponibles. I si volem tenir fills sense fer l’amor, hem d’assabentar-nos de les tècniques disponibles d’inseminació artificial. En qualsevol cas, està clar que, per molt diàfana que sigui la nostra consciència dels fins, mentre no tinguem ciència dels mitjans, no podrem organitzar racionalment la nostra acció.

La '''cinquena''' condició de la conducta racional consisteix en el coneixement —o, almenys, en l’intent de coneixement— dels mitjans adients per a la consecució dels fins perseguits.

* És evident que no n’hi ha prou amb conèixer teòricament els mitjans adients per a l’obtenció dels nostres fins, si del que es tracta és de maximitzar la consecució d’aquests fins. A més de conèixer els mitjans, és necessari posar-los en pràctica. En això rau precisament el moment essencialment pràctic de la racionalitat. De vegades passa que una parella que desitja no tenir fills i que coneix perfectament els mitjans anticonceptius fa l’amor sense utilitzar ni tan sols un preservatiu. O que l’embarassada que desitja el millor del món per al seu futur fill continua fumant durant l’embaràs, sabent que això probablement està perjudicant el fetus. O que algú que es matricula a un curs d’anglès amb la intenció seriosa d’aprendre aquest idioma, per mandra deixa d’anar a les pràctiques, tot i saber que d’aquesta manera no aconseguirà el seu objectiu. De cap d’aquestes persones no diríem que es comporten racionalment en les circumstàncies descrites. La racionalitat suposa el compromís pràctic de fer tot el que sigui possible per a aconseguir els fins que nosaltres mateixos ens hem posat, de realitzar els actes i utilitzar els procediments i les tècniques i efectuar els tràmits necessaris per a la consecució dels nostres fins.

La '''sisena''' condició de la conducta racional consisteix en la decisió de posar en obra —almenys en la mesura que puguem— els mitjans adients per a la consecució dels nostres fins.

* Diem que diferents fins es troben en la mateixa línia si un d’ells, el fi immediat, només ens interessa en tant que instrument per a obtenir un segon fi, que al seu torn només perseguim per la seva contribució a la consecució d’un tercer fi, que per part seva es troba en funció d’un altre fi encara més llunyà, etc., fins a arribar al fi últim d’aquesta línia. Així busquem un taxi perquè ens porti a l’estació, a fi d’agafar el tren per a anar a València, a fi de visitar allí el famós cirurgià estètic, amb l’objectiu que ens arregli la forma del nostre nas, a fi i objecte de tenir més èxit en la nostra carrera cinematogràfica per així guanyar més diners i, d’aquesta manera, poder dedicar-nos com més aviat millor a la filatèlia, que és el que en últim terme desitgem. En aquesta línia de vuit fins, l’actual búsqueda del taxi constitueix el fi immediat; la dedicació a la filatèlia, el fi últim, i la resta dels fins forma anelles intermèdies. La tàctica té a veure amb la consecució dels fins immediats; l’estratègia, amb la dels fins últims. Si ens comportem racionalment, subordinarem la tàctica a l’estratègia; si hi ha conflicte entre fins de la mateixa línia, preferirem sempre els fins posteriors abans que els anteriors, i estarem sempre disposats a canviar els fins intermedis per altres alternatius que puguin conduir-nos millor als fins últims o a saltar fins anteriors, prenent dreceres que ens portin directament als posteriors. Potser ens podem arreglar el nas sense anar a València, o potser podem fer carrera cinematogràfica sense arreglar-nos el nas, o guanyar diners fora del cinema o consagrar-nos a la filatèlia sense disposar de diners propis, obtenint, per exemple, el càrrec de conservador del museu de segells de Correus.

Com a '''setena''' condició de la conducta racional exigirem subordinació de la tàctica a l’estratègia, és a dir, preferirem els fins posteriors abans que no pas els anteriors de la mateixa línia.

* Acabem de veure que l’agent racional es troba sempre disposat a sacrificar un fi pròxim a favor d’un altre més remot de la mateixa línia. Però no tan sols això. L’agent racional no és tossut, no s’aferra una vegada per totes als seus fins que els ha formulat, es troba disposat a reformular els seus fins quan —per canvis en les circumstàncies, o en els gustos, o en l’edat, o per adquisició de nous coneixements o l’acumulació d’experiències o pel que sigui— els seus desigs i interessos han canviat. Es troba constantment disposat a esborrar fins de la llista, a afegir-ne altres de nous, a treure o afegir restriccions i, en general, a revisar i tornar a articular el sistema dels fins d’acord amb els canvis que el mateix agent o el món que l’envolta vagi experimentant. L’agent racional es mostra sempre disposat a negociar, a pactar i a aliar-se amb els altres, fins i tot quan això l’obliga a renunciar a una part dels seus fins, si d’aquesta manera pot obtenir la satisfacció d’altres fins més importants per a ell, que d’una altra manera no aconseguiria d’atènyer. L’agent racional és, doncs, per afegiment, raonable.

La '''vuitena''' condició de la conducta racional requereix la disposició constant de l’agent a revisar, reformular i negociar el sistema dels seus fins en funció dels seus interessos, desigs i circumstàncies canviants.

____________________________________________________

Jesús Mosterín, ''Racionalidad y acción humana'', Alianza, Madrid 1978, p. 20-24.

{{InfoWiki}}