Mostra la font per a Hegel: del bell i les seves formes PREVI

'''2n''' Una altra manera de veure, no menys errònia, respecte a l'art considerat com a producte de l'activitat humana, es refereix al lloc que ocupen les obres d'art comparades amb les de la naturalesa L'opinió vulgar jutja les primeres com a inferiors a les segones, basada en el principi que el que sali de les mans de l'home és inanimat, mentre que els productes de la naturalesa són orgànics, vivents en el seu interior i en totes les seves parts. En les obres d'art la vida no és més que una aparença superficial; el fons és sempre de fusta, de tela, pedres o paraules.

Però no és aquesta realitat exterior i material la que constitueix l'obra d'art; el seu caràcter essencial és l'ésser una creació de l'esperit, el fet de pertànyer al domini de l'esperit, el fet d'haver rebut el baptisme de l'esperit; en una paraula, no representar més que el que ha estat concebut i executat sota la inspiració i la veu de l'esperit. Allò que ens interessa veritablement, és el realment significatiu en un fet o en una circumstància, en un caràcter, en el desenvolupament o desenllaç d'una acció. L'art l'aprehèn i ens el manifesta de manera més viva, més pura i clara que com es troba en els objectes de la naturalesa o en els fets de la vida real. Heus aquí per què les creacions de l'art són més elevades que els productes de la naturalesa. Cap existència real expressa l'ideal com l'expressa l'art.

D'altra banda, sota la relació de l'existència exterior, l'esperit sap donar a allò que saca de si mateix, a les seves pròpies creacions, una perpetuïtat, una durada que no tenen els éssers peribles de la naturalesa.

'''3r''' Aquesta elevada posició pròpia de les obres d'art, sofreix també la crítica d'un altre prejudici del sentit comú. La naturalesa i les seves produccions són, es diu, obres de Déu, de la seva saviesa i bondat; els monuments de l'art no són més que obres de l'home. Prejudici que consisteix a creure que Déu no obra en l'home i per l'home, i que el cercle de la seva activitat no s'estén fora de la naturalesa. És aquesta una opinió falsa, encara que no es pot descartar to talment si volem formar-nos una veritable idea de l'art. Lluny d'això, és la proposició contrària la veritable: Déu obté molt més honor i glòria de l'activitat de l'esperit que del fet de produir de la naturalesa; perquè no solament hi ha alguna cosa de diví en l'home, sinó que el diví es manifesta en ell sota una forma molt més elevada que en la naturalesa. Déu és esperit i, per conseqüència, l'home és el seu veritable intermediari i el seu òrgan. En la naturalesa, el mitjà pel qual Déu es revela és d'existència purament exterior. El que no se sap a si mateix és més inferior en dignitat que el conscient.

'''b)''' ''Principi i origen de l'art''

L'art està reconegut com una creació de l'esperit. Pot, doncs, preguntar-se quina necessitat té l'home de produir obres d'art. Aquesta necessitat és accidental, és un capritx o una fantasia, o bé una tendència fonamental de la nostra naturalesa?

L'art té el seu origen en el principi en virtut del qual l'home és un ésser que pensa, que té consciència de si; és a dir, que no solament existeix, sinó que existeix per a si. Ser en si i per a si, és reflexionar sobre si mateix, prendre's per objecte del seu propi pensament i per això desembolicar-se com a activitat reflexiva; heus aquí el que constitueix i distingeix a l'home, la qual cosa li fa esperit. Ara bé, aquesta consciència de si mateix l'obté l'home de dues maneres: teòrica l'una, pràctica l'altra; una, per la ciència; l'altra, per l'acció. Per la ciència, quan es coneix a si mateix en el desplegament de la seva pròpia naturalesa, o es reconeix en l'exterior, en el que constitueix l'essència o raó de les coses. Per l'activitat pràctica, quan una tendència li empeny a manifestar-se en l'exterior, en el que li envolta, i així a reconèixer-se en les seves obres. Aconsegueix aquesta fi pels canvis que fa sofrir als objectes físics, als quals marca amb el seu segell, i en els quals reconeix les seves pròpies determinacions.

Aquesta necessitat revesteix diferents formes, fins a arribar a aquella manera de manifestació de si mateix en les coses exteriors que anomenem art. Tal és el principi de tota acció i de tot saber. L'art troba en ell el seu origen necessari. Quin sigui el seu caràcter especial i distintiu, per oposició a la manera de manifestar-se l'activitat política, religiosa i científica, és el que veurem més endavant.

Però aquí tenim més d'una falsa opinió que refutar al que concerneix l'art com dirigint-se a la sensibilitat de l'home i provenint més o menys del principi sensible.