Mostra la font per a Hegel: comunitat estatal o esfera de l'eticitat


[''La comunitat estatal o esfera de l'''eticitat'' és la realització del dret. La llei i el govern. Els poders de l'Estat i els tipus de Constitució''.] 

El concepte de dret com aquell poder que posseeix força independentment de les tendències de la individualitat només té realitat efectiva en la societat estatal (''PF'' § 22, p. 69).
La família és la societat natural els membres de la qual estan lligats per l'amor, la confiança i l'obediència natural (''PF'' § 23, p. 69). L'Estat és la societat humana en la qual prevalen les relacions jurídiques, en la qual els homes es consideren recíprocament com a persones. Això vol dir que no es tracten segons relacions naturals d'índole particular, conforme a inclinacions i sentiments naturals, sinó que la personalitat de cadascun és afirmada mediatament. Quan una família s'ha estès fins a convertir-se en una nació i l'Estat arriba a coincidir amb la nació, es pot considerar que això és una gran fortuna.

Un poble està vinculat pel llenguatge, les tradicions, els hàbits i la cultura. Però tal unitat no constitueix encara un Estat. A més, la moralitat, la religió, el benestar i la riquesa de tots els seus ciutadans són certament molt importants per a l'Estat. Aquest ha de preocupar-se també per fomentar aquestes circumstàncies, però elles no constitueixen per a ell la finalitat immediata, sinó només el dret (''PF'' § 24, p. 70).

La llei és l'expressió abstracta de la voluntat universal que és en si i per a si mateixa.

La llei és la voluntat universal en la mesura en què la voluntat universal és conforme a la raó. No és, doncs, necessari que cada individu hagi arribat a saber per si mateix i hagi trobat només aquesta voluntat. Tampoc cal que cadascun hagi proclamat la seva voluntat i que d'això s'hagi tret un resultat universal. És per això que en la història real tampoc ha ocorregut que cada ciutadà d'un poble hagi proposat una llei i després per deliberació comuna amb els altres s'hagin posat d'acord sobre ella. La llei conté la necessitat de les relacions jurídiques recíproques. Els legisladors no van establir estatuts arbitraris. Aquests no són determinacions del seu capritx particular, sinó que el seu profund esperit va reconèixer quina era la veritat i l'essència d'una relació jurídica (''PF'' § 26, pàg. 71-72).

El ''govern'' és la individualitat de la voluntat que és en si i per a si. És el poder d'establir la llei i d'administrar-la o d'executar-la. L'Estat té lleis. Aquestes són, per això, la voluntat en la seva essència abstracta universal que com a tal és inactiva; així com els principis i les màximes no contenen més que l'universal del voler i no expressen encara el voler realment efectiu. En relació amb aquest universal [de la llei] el govern ve a ser la voluntat activa i realitzadora. La llei té, sens dubte, consistència com a tradició, com a costum, però el govern és el poder conscient del costum inconscient (''PF'' § 27, p. 72).

El ''poder universal de l'Estat'' subsumeix sota si diversos poders particulars: ''1)'' el poder ''legislatiu'', en general; ''2)'' el poder ''administratiu'' i ''financer'', que li procura els mitjans per a la realització efectiva de la llibertat; ''3)'' el poder ''judicial'' (independent) i l'''administratiu''; 4) el poder ''militar'' i el de ''fer la guerra i concloure la pau''.
El tipus de Constitució [de l'Estat] depèn principalment de si aquests poders particulars són exercits immediatament pel poder central del govern. També depèn de si diversos d'aquests poders estan units en una sola autoritat o si estan separats, per exemple, de si el príncep o el regent mateix dicta immediatament el dret o si s'estatueixen tribunals especials per a això; a més, de si el regent ostenta també el poder eclesiàstic, etc. També resulta important, potser en una Constitució que el centre superior del govern té a les seves mans el poder financer de manera il·limitada, tal que pugui imposar i utilitzar impostos segons el seu arbitri. A més, si diverses autoritats estan unides en una; per exemple, potser un sol funcionari té el poder jurídic i el militar. Així mateix, el tipus de Constitució depèn de si tots els ciutadans, en tan ciutadans, tenen o no participació en el govern. Aquesta seria una Constitució ''democràtica''. La seva degeneració és la ''oclocracia'' o el domini de la plebs, que es dóna en el cas que aquella part del poble que no té propietat i demostra una disposició antijurídica, impedeix amb violència que els ciutadans legítims es lliurin als assumptes de l'Estat. Només allí on regeixen costums senzills, no corrompudes i el territori de l'Estat és petit, pot funcionar i mantenir-se la democràcia. —L' ''aristocràcia'' és la Constitució en la qual solament unes certes famílies privilegiades tenen el dret exclusiu de governar. La seva degeneració és l'''oligarquia'', quan és petit el nombre de famílies que té el dret a governar. Tal situació és perillosa perquè en una oligarquia tots els poders particulars són exercits sense mediacions per un consell. La ''monarquia'' és la Constitució que posa el govern a les mans d'un individu i que el fa hereditari dins d'una família. En una ''monarquia hereditària'' cessen els litigis i les guerres civils que poden ocórrer en una ''monarquia electiva'' per un canvi de monarca, perquè aquella no estimula les ambicions d'individus poderosos amb esperances d'accedir al tron. Tampoc pot el monarca exercir immediatament tot el poder governamental, sinó que confia una part de l'exercici dels poders particulars a col·legis o també a cambres o parlaments del regne, els quals, en nom del rei i sota la seva supervisió i conducció, exerceixen segons lleis el poder confiat a ells. En una monarquia la llibertat civil està més protegida que en altres constitucions. La degeneració de la monarquia és el ''despotisme'', quan el regent exerceix immediatament el govern segons el seu arbitri. Un tret essencial a la monarquia és que el govern posseeix, enfront de l'interès privat dels individus, la fermesa i el poder necessaris [per a controlar-lo]. Però, d'altra banda, el dret dels ciutadans ha també d'estar protegit per lleis. Un govern despòtic té, certament, el màxim poder però una Constitució semblant sacrifica els drets dels ciutadans. El dèspota té el poder màxim i pot usar al seu antull les forces del seu regne. Però aquesta situació és la ''més perillosa''. —La Constitució del govern d'un poble no és merament un arranjament extern. Un poble pot tenir, ja sigui aquesta, ja sigui aquella Constitució. Això dependrà essencialment del caràcter, dels costums, del grau de cultura, de la seva manera de vida i de l'extensió [del seu territori] (''PF'' § 28, pàg. 72-74).

Els ciutadans, com a individus, estan sotmesos al poder de l'Estat i l'obeeixen. Però el contingut i la finalitat d'aquest poder són la realització dels drets naturals, és a dir, absoluts, dels ciutadans els quals no renuncien a ells en l'Estat, sinó que més aviat només en ell arriben al gaudi i al ''ple desenvolupament'' de tals drets (''PF'' § 29, p. 74). La Constitució de l'Estat, com a dret intern de l'Estat, determina tant la relació dels poders particulars respecte al govern, la seva unificació superior, com la relació recíproca ells. A més estableix la relació dels ciutadans amb aquells poders i la seva participació en ells (''PF'' § 30, p. 74).

El Sol, la Lluna, les muntanyes, els rius, els objectes naturals que ens envolten, són; per a la consciència tenen no sols l'autoritat de ser, sinó també una naturalesa particular que ella admet i per la qual es regeix en la seva relació amb ells i en el seu ús. L'autoritat de les lleis ètiques és infinitament més elevada perquè les coses naturals exposen la racionalitat d'una manera totalment exterior i singularitzat i l'oculten sota la figura de la contingència (''FD'' § 146).

D'altra banda, aquestes lleis ètiques no són per al subjecte una mica estrany, sinó que en elles apareix com en la seva pròpia essència, el testimoniatge de l'esperit. Allí aquest té el seu orgull i viu en el seu element, que no es diferencia de si mateix. És una relació immediata, encara més idèntica que la de la fe i la confiança (''FD'' § 147).

El ''dret dels individus'' a una ''determinació subjectiva'' de la ''llibertat'' té el seu compliment en el fet que pertanyen a una realitat ètica, perquè la ''certesa'' de la seva llibertat té la seva ''veritat'' en aquesta objectivitat i en l'ètic ells posseeixen ''efectivament'' la seva ''pròpia essència'', la seva universalitat interior.
A la pregunta d'un pare sobre la millor manera d'educar èticament al seu fill, un pitagòric va donar la següent resposta (també atribuïda a uns altres): “fent-lo ''ciutadà d'un Estat amb bones lleis''” (''FD'' § 153).


{{Ref|Ref=Hegel, G. W. F. ''Propedéutica filosófica''. Traducción de Eduardo Vásquez. Caracas: Editorial de la Universidad Simón Bolívar, 1980. / Hegel, G. W. F. ''Principios de la filosofía del derecho o derecho natural y ciencia política''. Traducción de Juan Luis Vermal. Buenos Aires: Editorial Sudamericana, 1975.}}
{{InfoWiki}}