Mostra la font per a Foucault: anàlisi de la governamentalitat

{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Foucault: anàlisi de la governamentalitat}}

[...] Foucault mirarà de fer intel·ligibles tot un seguit de formacions i transformacions històriques en escales ben diverses, des de fenòmens locals fins a la qüestió general de les formes estatals. Foucault mostrarà com, lluny de tota perspectiva essencialista, es poden analitzar les transformacions dels estats segons com organitzen determinades pràctiques de govern i segons la funció que s’atorguen sense recórrer a cap anàlisi del fonament polític i partint, en canvi, de les formes de governamentalitat que els travessen. La segona part del nostre llibre la dedicarem a recórrer eixes transformacions, cercant com s’ha anat configurant al llarg de la història eixe poder sobre la vida: des de la seva gènesi, en el marc del poder pastoral cristià, fins a arribar al neoliberalisme contemporani.

Però abans, encara unes paraules en relació a la forma com Foucault fa filosofia. Com veurem, les seues hipòtesis es desenvolupen sempre a partir d’un treball històric que compila i analitza materials diversos: documents d’arxiu, reglaments institucionals, anàlisis arquitectònics, textos econòmics, jurídics, mèdics o psiquiàtrics, etc. A partir deixos materials analitza com hi ha dinàmiques conjuntes que travessen coneixements científics, maneres de disposar la nostra relació amb l’espai, tècniques o pràctiques concretes que incideixen sobre la nostra manera de pensar, sentir o actuar. Foucault utilitza el concepte de ''dispositiu'' per anomenar eixe funcionament. Un dispositiu es caracteritza per fer funcionar de manera articulada una sèrie d’elements heterogenis de forma estratègica, és a dir, de manera que produeixi uns efectes concrets (Foucault, 1985: 128). Eixos dispositius es generen de manera històrica i contingent, però s’estabilitzen en un determinat funcionament, generant patrons de repetició iteratius. Així doncs, com veurem, Foucault analitza la constitució de la sexualitat moderna com un dispositiu que barreja diferents discursos, pràctiques i tecnologies.

En segon lloc, Foucault fa seva, en eixe sentit, la perspectiva nietzscheana de la filosofia com una tasca de diagnosi. Les preguntes que animen les recerques històriques de Foucault tenen com a objectiu dur a terme el que l’autor caracteritza de manera retrospectiva cap al final de la seva trajectòria com una ontologia històrica del nostre present, on l’objectiu és problematitzar allò que ens fa ser com som. Els diferents mètodes de treball històric desenvolupats per Foucault, el mètode arqueològic i el mètode genealògic, quedarien integrats així de la següent manera:

:::<small>Em sembla millor observar ara de quina manera, una mica a cegues i per fragments successius i diferents, em vaig sentir atrapat en eixa empresa d’una història de la veritat: analitzar, no els comportaments ni les idees, no les societats ni les seves ideologies, sinó les problematitzacions a través de les quals l’ésser es dóna com una realitat que pot i ha de ser pensada per si mateixa i a través de les pràctiques a partir de les quals es formen. La dimensió arqueològica de l’anàlisi permet analitzar les formes mateixes de la problematització; la seva dimensió genealògica, la seva formació a partir de les pràctiques i de les seves modificacions. (Foucault, 2006: 10)</small>


Des d'eixes diferents aproximacions la qüestió a plantejar-nos és la següent: com s’han configurat els modes de saber i de veritat, de govern dels altres i de nosaltres mateixos, que ens fan ser com som? Eixos seran els tres eixos que analitzarà l’autor, fruit de les seues recerques. Ara bé, eixa manera de fer filosofia, a partir d’un treball històric, té un objectiu declaradament polític: generar una mena d’estranyament respecte a fenòmens que ens són propers i quotidians. Un estranyament que té com a objectiu mostrar com tot un conjunt de pràctiques socials o experiències que ens configuren són sovint una «invenció recent» generada per un seguit de conjuntures i circumstàncies situades. Mostrar que no hi ha res essencial en la manera de ser de les coses fa possible que eixes pràctiques i experiències que ens fan ser d’una determinada manera es converteixin en un espai de transformació política.

----
{{Ref|Ref=Ester Jordana Lluch, ''Michel Foucault: Biopolítica i governamentalitat''. Gedisa, Barcelona, 2018, pp. 22 - 24.|Cita=true}}
{{InfoWiki}}