Mostra la font per a Carnap: determinisme i llibertat

{{RecursWiki
|Tipus=Extractes d'obres
}}
{{RecursBase
|Nom=Carnap: determinisme i llibertat
|Idioma=Español
}}
El problema del determinisme, per descomptat, està vinculat estretament en la història de la filosofia amb el problema del lliure arbitri. Pot triar l'home entre diverses accions possibles o la impressió que té llibertat per a triar és només una il·lusió? No farem aquí un examen detallat d'aquesta qüestió, perquè al meu entendre no l'afecta cap dels conceptes o teories fonamentals de la ciència. No comparteixo l'opinió de Reichenbach que, si la física hagués conservat la posició clàssica del determinisme estricte, no podríem parlar amb sentit d'efectuar una elecció, expressar una preferència, prendre una decisió racional, ser responsables dels nostres actes, etc. Crec que totes aquestes afirmacions tenen ple sentit, àdhuc en un món que sigui determinista en sentit fort. La posició que rebutjo, la posició sostinguda per Reichenbach i uns altres, pot ser resumida de la següent manera. Si Laplace té raó –això és, si tot el passat i el futur del món estan determinats per a tot tall transversal del món– llavors la paraula «elecció» no té sentit. El lliure arbitri és una il·lusió. Creiem que realitzem una elecció, que adoptem una decisió; en realitat, tot succés està predeterminat pel que va succeir abans, inclusivament abans de néixer nosaltres. Per a donar sentit al terme «elecció», doncs, és necessari apel·lar a la indeterminació de la nova física. Refuso aquest raonament perquè crec que conté una confusió entre la determinació en un sentit teòric, en el qual un succés està determinat per un succés anterior d'acord amb lleis (la qual cosa no significa més que predictibilitat sobre la base de regularitats observades) i la compulsió. Oblidem per un moment que, en la física actual, el determinisme, en el sentit més fort, no és vàlid. Pensem solament en la concepció del segle XIX. La idea de la física més acceptada comunament era l'enunciada per Laplace. Donat un estat instantani de l'univers, un home que posseís una descripció completa d'aquest estat, juntament amb totes les lleis (per descomptat, tal home no existeix, sinó que se suposa la seva existència), llavors podria calcular tot succés del passat o del futur. Encara que regís aquesta versió forta del determinisme, no es desprèn d'ella que les lleis ''compel·leixin'' a ningú a actuar com ho fa. Predictibilitat i compulsió són dues coses totalment diferents. Per a explicar l'anterior, considerem el cas d'un presoner tancat en una cel·la. Voldria escapar, però està envoltat de gruixudes parets i la porta està tancada amb forrellat. Aquesta és una veritable compulsió. Se la pot anomenar una compulsió negativa, perquè li impedeix realitzar alguna cosa que vol fer. Existeix també una compulsió positiva. Suposem que una persona és més forta que una altra i que aquesta té una pistola a la mà. Potser no vol usar-la, però la primera pren la seva mà, apunta amb la pistola a algú i pressiona sobre el dit de la segona fins que l'obliga a estrènyer el gallet; la primera persona obliga a la segona a disparar, a fer alguna cosa que no vol fer. La llei reconeixerà que el responsable no és la segona persona sinó la primera. És una compulsió positiva en un estret sentit físic. En un sentit més ampli, una persona pot obligar a una altra amb tota sort de mitjans no físics, per exemple, amenaçant-la amb terribles conseqüències. Ara bé, comparem la compulsió en les seves diverses formes amb la determinació en el sentit de l'existència de regularitats en la naturalesa. Se sap que els éssers humans posseeixen certs trets de caràcter que donen regularitat a la seva conducta. Tinc un amic que és summament afecte a certes composicions musicals de Bach que rarament s'executen. M'assabento que un grup d'excel·lents músics oferiran una audició privada d'obres de Bach a la casa d'un amic i que al programa figuren algunes d'aquestes composicions. Se'm convida i se'm diu que hi puc portar a algú. Crido al meu amic, però ja abans de fer-ho estic gairebé segur que ell hi voldrà anar. Quin és la base sobre la qual faig aquesta predicció? La faig, per descomptat, perquè conec el seu caràcter i certes lleis de la psicologia. Suposem que ell ve amb mi, com jo havia esperat. Es va veure obligat a anar-hi? No, va ser per la seva pròpia voluntat. En realitat, no és mai més lliure que quan fa una elecció d'aquesta mena. Algú li pregunta: Va ser vostè compel·lit a anar a aquest concert? Algú va exercir sobre vostè algun tipus de pressió moral, per exemple, dient-li que els músics s'ofendrien si vostè no hi anava? «De cap manera», respon. «Ningú va exercir la més mínima pressió. M'agrada molt Bach. Tenia moltes ganes d'anar a aquesta audició. Aquesta va ser la raó per la qual vaig anar al concert». La lliure elecció d'aquest home és compatible, sens dubte, amb la concepció de Laplace.
{{Ref|Ref=''Fonamentació lògica de la física'', Sud-americana, Buenos Aires 1969, p. 289-291.|Títol=Fonamentació lògica de la física|Cita=true}}
{{InfoWiki}}