Mostra la font per a Bergson: la duració és el tot

{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Bergson: la duració és el tot|Idioma=Español}}
'''Henri Bergson: la duració és el tot, exemple del vas d’aigua ensucrada'''

No obstant això, la successió és un fet indiscutible, fins i tot al món material. Els nostres raonaments sobre els sistemes aïllats en va implicaran que la història passada, present i futura de cadascun d'ells sigui explicable tota d'una vegada, com desplegada en ventall; aquesta història es desembolica a poc a poc, com si ocupés una duració anàloga a la nostra. Si desitjo preparar-me un got d'aigua ensucrada, per més que faci, haig d'esperar que el sucre es dissolgui. Aquest fet sense importància és ple d'ensenyaments. Perquè el temps que haig d'esperar no és ja aquest temps matemàtic que s'aplicaria també al llarg de la història sencera del món material, encara que se'ns mostrés tota d'una vegada en l'espai. Coincideix amb la meva impaciència, és a dir, amb una certa porció de la meva duració, que no és prolongable ni reductible a voluntat. No es tracta ja d'alguna cosa pensada, sinó d'alguna cosa viscuda, és a dir, d'una relació, de l'absolut. I no equival a dir que el got d'aigua, el sucre, i el procés de dissolució del sucre en l'aigua són sens dubte abstraccions, i que el Tot en el qual estan retallats pels meus sentits i el meu enteniment progressa potser a la manera d'una consciència?

Certament, l'operació per la qual la ciència aïlla i tanca un sistema no és una operació completament artificial. Si no tingués un fonament objectiu no, s'explicaria que estigués indicada en certs casos, però no en uns altres. Veurem que la matèria té una tendència a construir sistemes aïllables, que poden tractar-se geomètricament Fins i tot la definirem per aquesta tendència. Però no es tracta més que d'una tendència. La matèria no va fins a la fi, i l'aïllament no és mai complet Si la ciència va fins a la fi i aïlla per complet, és per a facilitat de l'estudi. Ella sobreentén que el sistema, aïllat, roman sotmès a certes influències exteriors. Els dóna simplement de costat, ja perquè les troba massa febles per a menysprear-les ja perquè es reserva tenir-les en compte més tard. No és menys veritat que aquestes influències són com d'altres fils que enllacen el sistema a un altre més ampli, aquest a un tercer que engloba als dos, i així en successió fins a arribar al sistema més objectivament aïllat i més independent de tots: el sistema solar en el seu conjunt. Però, àdhuc aquí, l'aïllament no és absolut. El nostre sol irradia la seva calor i la seva llum més enllà del planeta més llunyà. I, d'altra banda, es mou, i arrossega amb ell els planetes i els seus satèl·lits, en una direcció determinada. El fil que el lliga a la resta de l'univers és sens dubte molt tènue. No obstant això, al llarg d'aquest fil es transmet, fins a la més petita parcel·la del món en què vivim, la duració immanent al tot de l'univers.

L'univers dura. Com més aprofundim en la naturalesa del temps, més comprendrem que duració significa invenció, creació de formes, elaboració contínua de l'absolutament nou. Els sistemes delimitats per la ciència no duren sinó perquè estan indissolublement lligats a la resta de l'univers. És veritat que en l'univers mateix hem de distingir, com direm més endavant, dos moviments oposats: l'un, de «descens»; l'altre, de «pujada». El primer no fa més que desembolicar un rotllo ja preparat. Podria, en principi, realitzar-se d'una manera gairebé instantània, com ocorre a un ressort que s'afluixa. Però el segon, que correspon a un treball interior de maduració o de creació, dura essencialment, i imposa el seu ritme al primer, que és inseparable d'ell.

Res impedeix, doncs, atribuir als sistemes que la ciència aïlla una duració i, per això, una forma d'existència anàloga a la nostra, si se'ls reintegra al Tot.
{{Ref|Ref=''La evolución creadora'', en ''Obras escogidas,'' Aguilar, México 1963, p.446-447.|Título=La evolución creadora'', en ''Obras escogidas,|Cita=true}}
{{InfoWiki}}