Mostra la font per a Bergson: la duració, punt de partida dels problemes

{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Bergson: la duració, punt de partida dels problemes|Idioma=Español}}
Per a nosaltres no hi ha mai una altra cosa que l'instantani. En el que designem amb aquest nom entra ja un treball de la nostra memòria, i, per tant, de la nostra consciència que prolonga els uns en els altres, de tal forma que els captem en una intuïció relativament simple, moments tan nombrosos com es vulgui d'un temps indefinidament divisible. Ara bé, on està precisament la diferència entre la matèria, tal qual el realisme més exigent podria concebre-la, i la percepció que d'ella tenim? La nostra percepció ens ofereix de l'univers una sèrie de quadres pintorescs, però discontinus: de la nostra percepció actual no sabríem deduir les percepcions ulteriors perquè no hi ha res, en un conjunt de qualitats sensibles, que deixi preveure les qualitats noves en què es transformaran. Per contra, la matèria, tal com el realisme la planteja per regla general, evoluciona de manera que es pugui passar d'un moment al moment següent per mitjà de deducció matemàtica. Cert que entre aquesta matèria i aquesta percepció el realisme científic no podria trobar un punt de contacte, perquè desenvolupa aquesta matèria en canvis homogenis en l'espai, mentre limita aquesta percepció mitjançant sensacions inextensives en una consciència. Però si la nostra hipòtesi té fonament, fàcilment es veu com percepció i matèria es diferencien i com coincideixen. L'heterogeneïtat qualitativa de les nostres percepcions successives de l'univers porta que cadascuna d'aquestes percepcions s'estengui ella mateixa sobre un cert gruix de duració, al fet que la memòria condensi allí una multiplicitat enorme de commocions que se'ns apareixeran totes en bloc, encara que successivament. Bastaria amb albirar idealment aquesta espessor indivisa de temps, amb distingir aquí la desitjada multiplicitat de moments, amb eliminar tota memòria, en resum, per a passar de la percepció a la matèria, del subjecte a l'objecte Llavors la matèria, convertida gradualment en més i més homogènia a mesura que nostres sensacions extensives es reparteixin en un nombre major de moments tendiria indefinidament cap a aquest sistema de commocions homogènies que parla el realisme sense per això, certament coincidir mai de manera absoluta amb ells. No hi hauria necessitat de presentar a un costat l'espai amb els moviments desapercebuts, d'un altre la consciència amb les sensacions inextensives. Al contrari, seria en una percepció extensiva on subjecte i objecte s'unirien en primer terme, consistint l'aspecte subjectiu de la percepció en la contracció que la memòria opera, confonent-se la realitat objectiva de la matèria amb les múltiples i successives commocions en les quals aquesta percepció es descompon interiorment.

Tal és almenys la conclusió que es desprendrà com esperem, de l'última part d'aquest treball: ''les qüestions relatives al subjecte i a l'objecte, a la seva distinció i a la seva unió, han de plantejar-se en funció del temps abans que en funció de l'espai. ''
{{Ref|Ref=''Matèria i memòria,'' en ''Memòria i vida. Textos escollits per Gilles Deleuze, ''Aliança, Madrid 1977, p. 34-35.|Títol=Matèria i memòria,'' en ''Memòria i vida. Textos escollits per Gilles Deleuze, |Cita=true}}
{{InfoWiki}}