Mostra la font per a Amorós, Celia: misogínia romàntica i individualitat femenina

{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Amorós, Celia: misogínia romàntica i individualitat femenina|Idioma=Español}}
La hipertròfia essencialitzadora del gènere femení que caracteritza el discurs de la misogínia romàntica porta fins al límit l'anul·lació de tota diferència individual entre les dones, la negació més radical en elles del principi d'individuació. Certament, les dones han estat sempre les idèntiques -a diferència dels homes que han constituït sempre ells «espais dels iguals» en el sentit, no precisament d'àmbits igualitaris, sinó de parells com a homes, com a  membres del genèric que a títol de tal té el poder i en què, per tant, es torna important destriar ''qui és qui'': en aquest sentit la individualitat com a categoria política i ontològica pertany als àmbits en què es juga el poder i per a situar-se en els quals es precisa tenir informació sobre la manera en què aquest es distribueix i circula. Per contra, en l'espai de les idèntiques, com a espai simbòlic que s'adjudica al gènere femení, en ser aquest un àmbit on no estan en qüestió poders de pes, es fa irrellevant la determinació de la individualitat: no hi ha raó suficient perquè l'atenció es prengui la molèstia de realçar-la, sinó que queda subsumida en la indiscernibilitat, sota predicacions que afecten indistintament a tots els exemplars pertanyents al genèric. Doncs bé: en els discursos de la misogínia romàntica aquesta distinció, una miqueta esquemàtica, entre l'«espai dels iguals» i el de «les idèntiques» es tornarà més contundent, i això en relació amb les motivacions polítiques reactives a què abans hem fet referència.
{{Ref|Ref=C. Amorós, ''Feminismo, Ilustración y misoginia romántica'', en F. Birulés y otros, ''Filosofía y género, Identidades femeninas'', Pamiela, Pamplona 1992, p. 132.|Cita=true}}
{{InfoWiki}}