Mostra la font per a La identitat de si mateix

{{ConcepteWiki}}
Expressió que fa referència a la relació entre els principis d'[[identitat de si|identitat de si / ipseïtat]] i d'[[alteritat|alteritat]], i involucra la noció de [[diferència|diferència]].

[[File:Plato4.gif|thumb|<center>Plató</center>]]
Aquesta parella conceptual és desenvolupada per [[Autor:Plató|Plató]], especialment en el ''Sofista'' i en el ''Teetet.''

En el ''Sofista'', Plató considera cinc [[gènere|gèneres]] suprems, formats per l'ésser i dues parelles: el moviment i el repòs, i el ''mateix'' i ''l'altre''.

El repòs i el moviment ''són'' i, en tant que ''són'', són idèntics. No obstant això, són també ''diferents'' i oposats. Però aquesta diferència és diferent en el cas de la parella moviment-repòs i en la formada pel mateix i l'altre doncs, mentre que el moviment i el repòs s'oposen absolutament, el mateix i l'altre només són relativament oposats, ja que la noció de ''l'altre'' usada per Plató no equival a la negació de l'ésser, sinó que es refereix a ''quelcom altre'' del ''mateix'' ser en tant que ''no ser'' és solament negació de l'ésser. Per tant, pot dir-se que ''el no ser, en certa forma, és'' ([[Recurs:Plató: l'ésser i el no ser, crítica de Parmènides|veg. text]]), la qual cosa permet a Plató superar les apories eleàtiques engendrades per [[Autor:Parmènides d'Elea|Parmènides]], que considerava impensable el ''no ser''.

D'aquesta manera ''l'altre'' designa l'oposició [[dialèctica|dialèctica]] de la noció de ser entesa com a identitat o [[identitat de si|identitat de si / ipseïtat]] (el ''mateix''), i permet superar la posició [[eleàtica, escola|eleàtica]] i consumar el que el mateix Plató anomena el ''parricidi ''contra «el pare» Parmènides ([[Recurs:cita de Plató sobre el parricidi de Parmènides|vegeu la citació]]).

En el ''Timeu'', Plató situa el mateix i l'altre com a elements que entren en la constitució de l'[[ànima del món|ànima del món]] -que va ser formada pel [[demiürg|demiürg]] amb la barreja de tres essències: una indivisible i immutable, «el mateix»; una altra divisible i mudable, «l'altre» i la tercera, «intermèdia», resultant de la barreja. El cercle extern dels estels fixos és mogut per l'ànima composta d'«el mateix», mentre que el cercle intern, que correspon a les esferes dels planetes, està governat per l'ànima composta per «l'altre», girant en sentit invers; així explicaria Plató la causa del moviment diürn i anual dels astres ([[Recurs:Plató: les proporcions en el Timeu|veg. text]]). [[Autor:Plotí|Plotí]], fent-se ressò de Plató, considera el mateix com a principi d'unitat i l'altre com a principi de diversitat i pluralitat (concepció que també penetra la noció de [[nombre|nombre]] que és, alhora, un i múltiple).

[[File:hegel6.gif|thumb|<center>Hegel</center>]]
Des d'una altra perspectiva, en la ''Lògica'' de [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]] aquesta oposició entre el mateix i l'altre s'interpreta dialècticament, de manera que la relació d'un terme al seu un altre apareix com a constitutiva de la seva pròpia identitat, no com una mera oposició externa. En la ''Fenomenologia de l'esperit,'' Hegel s'oposa a [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]] que fundava la filosofia en la primacia del [[cogito|cogito,]] entès com a relació immediata de la consciència a si ''mateixa''. Hegel, en canvi, assenyala (en la dialèctica amo-esclau) el paper fonamental de  la [[objectivitat com a intersubjectivitat|intersubjectivitat]] com a mediació imprescindible per a l'aparició de la consciència de si mateix. Quan la consciència de si està encara immersa en l'ésser de la vida, exclou de si mateixa tot el diferent. L'altre home se li apareix com un ''objecte'', i aquesta [[reïficació |reïficació]] és recíproca, la qual cosa provoca que les consciències es relacionin entre si com a simples objectes. Però sobre el rerefons biològic de la [[lluita per l'existència|lluita per l'existència]], apareixerà una lluita a mort que ocasionarà la primera negació amb els vincles naturals: la lluita ''natural'' per la vida es transforma en lluita ''espiritual'' pel reconeixement. És a dir, sense l{{'}}''altre'' no hi ha ''si mateix'', o dit d'una altra manera, el jo només apareix per relació a un tu, a un ''altre'' jo, a un ''nosaltres'' ([[Recurs:cita de Hegel sobre el jo i el nosaltres|vegeu la citació]]).

Aquest és també el punt de partida de la reflexió [[fenomenologia|fenomenològica]] de [[Autor:Husserl, Edmund|Husserl]] i influeix decisivament en la filosofia [[existencialisme|existencialista]] que planteja el problema de la comunicació intersubjectiva i el problema de l'experiència de l'[[Altre, l'|altre]] («l'altre és un jo que no sóc jo», diu [[Autor:Sartre, Jean-Paul|Sartre]] ([[Recurs:Sartre: la mirada (el jo i l'altre).|veg. text]]), així com el problema de la indiferenciació anònima del «es» (es diu, es fa, es pensa...) que aniquila les diferències entre els subjectes. En relació amb això s'ha desenvolupat tota una filosofia de la [[diferència|diferència]].


{{Etiqueta
|Etiqueta=Filosofia general
}}
{{InfoWiki}}