Mostra la font per a Estructuralisme en lingüística

{{ConcepteWiki}}
Si en sentit genèric l'[[estructuralisme|estructuralisme]] és tota concepció científica que consideri el seu objecte d'estudi com un conjunt de [[relació|relacions]], en lingüística parteix de la consideració que tota llengua és un conjunt d'elements mútuament solidaris o dotats d'una [[estructura|estructura]] de caràcter abstracte, per tant la [[llengua|llengua]] haurà de ser analitzada des de la llengua mateixa, sense que en aquesta [[anàlisi|anàlisi]] intervinguin criteris extralingüístics; el [[llenguatge|llenguatge]] no s'estudiarà com a pas previ, sinó com a objecte en si mateix ([[Recurs:Hjelmslev, Louis: el llenguatge és una entitat autònoma|veg. text]]) i l'únic mètode possible de treball és l'estudi de formes i [[funció|funcions]].

Els inicis de l'estructuralisme lingüístic cal situar-los en l'obra de [[Autor:Saussure, Ferdinand de|F. de Saussure]] –sobretot en la seva concepció de la llengua com a [[sistema|sistema]] ([[Recurs:Saussure, Ferdinand de: la llengua és un sistema|veg. text]]), en el qual cada element adquireix el seu valor en virtut de les seves possibilitats operacionals, que són diferents i específiques per a cadascun d'ells–, i el seu posterior desenvolupament en la primera meitat d'aquest segle té els seus principals centres en el Cercle lingüístic de Praga i l'Escola de Copenhaguen.

Les tesis del Cercle lingüístic de Praga, fundat en 1929, i en el qual van participar [[Autor:Jakobson, Roman|Roman Jakobson]], Nicolai Trubetzkoy i André Martinet, assenyalen la necessitat de considerar la llengua com un sistema funcional ([[funcionalisme|funcionalisme]]), la finalitat del qual consisteix en la realització de les [[intencionalitat|intencions]] de tot subjecte parlant per a expressar-se i comunicar-se; tracten de superar la separació taxativa entre l'enfocament [[sincronia i diacronia|diacrònic]] i sincrònic, i consideren primordial l'estudi fonètic i fonològic del sistema considerat.

L'escola de Copenhaguen, presidida per Louis Hjelmslev, formula una nova teoria, la Glosemàtica, que radicalitza les tesis saussureanes accentuant el [[formalisme|formalisme]]. En ''Prolegòmens a una teoria del llenguatge ''(1943; trad. cast.: Gredos, Madrid 1974), Hjelmslev planteja la necessitat de construir una teoria que doni compte de totes les llengües naturals, teoria que ha de ser independent de tota [[experiència|experiència]] -afirma Hjelmslev que les dades de l'experiència mai podran confirmar ni negar la validesa de la [[teoria|teoria]], sinó únicament la seva ''adequació a l'experiència''. La descripció lingüística, que ha de ser coherent, exhaustiva i tan simple com sigui possible, depassa els límits de la [[classificació|classificació]] i distribució dels elements per a arribar a ser una ciència exacta, sistemàtica i generalitzadora ([[Recurs:Hjelmslev, Louis: el fi de la teoria lingüística|veg. text]]). Seguint a Saussure, distingeix entre el ''sistema ''(la llengua) i el ''procés ''(la realització del sistema), que es manifesta en el ''text'', susceptible de ser segmentat en parts, divisibles al seu torn en altres de menor extensió, fins a arribar a l'exhaustivitat, que és un dels principis de l'[[anàlisi|anàlisi]]. Gràcies a aquesta anàlisi, realitzat d'acord amb els principis exposats en la teoria, serà possible donar compte dels restants textos de la mateixa llengua i predir l'estructura de tots els que siguin ''teòricament possibles''.

La [[lingüística|lingüística]] estructural, encara que nascuda a Europa, depassa els límits d'aquest continent i es desenvolupa als Estats Units amb bastant independència, en virtut d'uns fets específics: la necessitat d'estudiar un gran nombre de llengües indígenes, mancades de [[tradició|tradició]] escrita, i l'aparició d'un corrent de base psicològica [[conductisme|conductista]]. Els objectius de l'estudi lingüístic són molt similars als d'altres corrents estructuralistes –descripció d'una llengua, classificació dels seus elements i relacions–, però la necessitat de recórrer únicament a les dades observables per a estudiar llengües complexes i poc conegudes va donar lloc a mètodes rigorosos d'anàlisis de caràcter [[inducció|inductiu]], denominats genèricament descriptivisme. En la lingüística nord-americana destaquen les figures d'Edward Sapir, [[Autor:Bloomfield, Leonard|Leonard Bloomfield]], pare del distribucionalisme i defensor d'una concepció mecanicista del llenguatge, i Zelling Harris, que va portar la descripció de la llengua al seu alt més grau de [[formalització|formalització]] i pot considerar-se el precursor de la gramàtica transformacional de [[Autor:Chomsky, Noam|Chomsky]].

{{Esdeveniment
|Tipus=Genèric
|Lloc=Praga
|Incert=No
}}
{{Esdeveniment
|Tipus=Genèric
|Lloc=Copenhaguen
|Incert=No
}}
{{Esdeveniment
|Tipus=Genèric
|Lloc=Madrid
|Incert=No
}}
{{Esdeveniment
|Tipus=Genèric
|Lloc=Europa
|Incert=No
}}
{{Etiqueta
|Etiqueta=Filosofia del llenguatge
}}
{{InfoWiki}}