Mostra la font per a De dicto, de re

{{ConcepteWiki}}
<small>(en llatí, sobre el que s'ha dit o sobre el llenguatge i sobre la cosa, respectivament)</small> 

Distinció, d'origen medieval que s'estableix sobre dues possibles maneres de parlar, pensar, o creure sobre alguna cosa, en la mesura que es manifesten en un [[enunciat|enunciat]] que, per l'ús de determinats verbs, com ''saber, creure, opinar, sostenir, afirmar, voler, dubtar'', etc., resulta ambigu. L'[[ambigüitat|ambigüitat]], en aquests casos, és de tipus semàntic o de tipus lògic.

L'ambigüitat [[semàntica|semàntica]] prové que, amb frases construïdes amb aquests verbs que expressen una creença o una [[Actitud(s) proposicional(s)|actitud proposicional]], resulta possible una doble interpretació. Així, en «Anna creu que l'home que li envia flors cada 23 d'abril és un antic company d'escola», es pot dubtar sobre si l'expressió «l'home que li envia flors cada 23 d'abril» denota a algú a qui Anna coneix ''realment ''i de qui pensa que és antic company d'escola (interpretació ''de re, ''perquè la creença versa sobre l{{'}}''home ''que coneix realment), o bé no denota a ningú conegut per Anna i aquesta pensa que només el seu antic company d'escola és capaç d'enviar-li flors cada any (interpretació ''de dicto'', perquè la creença versa sobre la ''frase'' i la connexió de tots dos conceptes).


----
<center> <big>'''''De re, de dicto'' en la filosofia contemporània'''</big></center>

<small>__TOC__</small>



=====La distinció ''de re, de dicto'' aplicada a les atribucions de creença=====

La distinció ''de re'' / ''de dicto'', aplicada a les atribucions de creença, va ser introduïda per [[Autor:Quine,_Williard_Van_Orman|Quine]] (1956) per tal de recollir aparents ambigüitats en aquesta mena d’atribucions. Imaginem que l’Anna creu que el seu nou veí treballa de nit a un hospital, i que, encara que l’Anna, de fet, l'ignora, aquest veí és el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa seva. Assumits aquests supòsits, és clar que jutgem vertader l’enunciat següent, el qual expressa una atribució de creença a l’Anna:


<div style="margin-left:1cm;margin-right:0cm;">(1) L’Anna creu que el nou veí treballa de nit a un hospital</div>


El que potser no és tan clar és què cal dir sobre el valor de veritat de (2):


<div style="margin-left:1cm;margin-right:0cm;">(2) L’Anna creu que el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa seva treballa de nit a un hospital</div>


Per un costat, atès que l’Anna no creu que el nou veí sigui el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa seva, sembla que (2) és falsa. Per un altre, també sembla plausible interpretar (2) de manera que afirmi que hi ha un individu (aquell que, de fet, resulta ser el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa seva) del qual l’Anna creu que treballa de nit a un hospital. En aquesta segona interpretació, (2) resulta vertadera. La primera interpretació de l’atribució de creença (2) és la que Quine anomena ''de dicto''<nowiki>; la segona és la que anomena </nowiki>''de re''. 


Un criteri estàndard per distingir els dos tipus d’atribucions és de [[Context_opac|l’opacitat referencial]]. Un enunciat que expressa una atribució de creença és referencialment transparent si el resultat de substituir dins de la clàusula que segueix al verb epistèmic qualsevol terme singular per un altre que designa el mateix objecte en preserva el valor de veritat; i és opac en cas contrari. Els enunciats que expressen atribucions de creença ''de dicto'' són referencialment [[Context_opac|opacs]], mentre que el enunciats que expressen les atribucions de creença ''de re'' són referencialment transparents. 


Suposem que interpretem (1) com una atribució de creença ''de re''<nowiki>; és a dir, com afirmant que hi ha un únic x tal que x és el nou veí de l’Anna i del qual l’Anna creu que treballa de nit a un hospital. Aleshores, com que el nou veí també és el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa seva, podem concloure que hi ha un únic x que és el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa de l’Anna del qual l’Anna creu que treballa de nit a un hospital. Per tant, (2), entesa com a atribució </nowiki>''de re'', és vertadera.


Vegem-ho amb més detall. Podem formalitzar les interpretacions ''de re'' de (1) i (2) de la manera següent:


<div style="margin-left:1cm;margin-right:0cm;">(1r) Hi ha un únic x tal que x és el nou veí de l’Anna i l’Anna creu de x que x treballa de nit a un hospital</div>


<div style="margin-left:1cm;margin-right:0cm;">(2r) Hi ha un únic x tal que x és el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa i l’Anna creu de x que x treballa de nit a un hospital</div>


Observem que, sota el supòsit que el nou veí de l’Anna és també el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa seva, la veritat de (2r) se segueix de la de (1r), amb independència de si l’Anna creu o no que el nou veí és també el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa seva. La clau que permet aquesta inferència és que el material descriptiu ''el nou veí ''està fora de l’abast de l’expressió ‘creu de x que’ (a diferència de ''treballa de nit a l’hospital'' que sí està dins de l’abast d’aquesta expressió).


Suposem ara que interpretem (1) com una atribució de creença ''de dicto''. Una manera d’analitzar aquest tipus d’atribucions consisteix a dir que aquestes afirmen que la relació de creure es dóna entre un subjecte (l’Anna) i un enunciat (‘El nou veí de l’Anna treballa de nit a un hospital’). En aquest cas, encara que el nou veí de l’Anna també sigui el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa seva i (1) sigui vertader, no podem concloure que és vertader (2), ja que la veritat de (2), en aquest cas, depèn també de si l’Anna creu que el nou veí és el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa seva.


Les anàlisis'' de dicto ''respectives de (1) i (2) permeten aclarir-ne el perquè: 


<div style="margin-left:1cm;margin-right:0cm;">(1d) Creu (Anna, ‘El nou veí de l’Anna treballa de nit a un hospital’)</div>


<div style="margin-left:1cm;margin-right:0cm;">(2d) Creu (Anna, ‘El propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa treballa de nit a un hospital’)</div>


D’acord amb aquestes formalitzacions, la relació de creença es dóna entre l’Anna i un enunciat. Convé notar que l’expressió ‘el nou veí’ està [[Ús_i_esment|esmentada i no emprada]] a (1d). Això fa la substitució d’aquesta expressió per ‘el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa’, i per qualsevol altre, inviable a (1d). Pensem en l’exemple següent:


<div style="margin-left:1cm;margin-right:0cm;">(3) ‘París’ té cinc lletres</div>


<div style="margin-left:1cm;margin-right:0cm;">(4) ‘La capital de França’ té cinc lletres</div>


Tot i que París, de fet, és la capital de França, la substitució del terme ‘París’ pel terme ‘la capital de França’ a (3), que permet obtenir (4), és desafortunada. La raó és, simplement, que el topònim ‘París’ està [[Ús_i_esment|esmentat, no emprat]] a (3). Els contextos de menció són característicament [[Context_opac|opacs]]. Això és perquè en aquests contextos el valor [[semàntica|semàntic]] (el contingut) d’una expressió esmentada en una cita (<<‘París’>>) és l’expressió mateixa (un topònim) i no el seu contingut habitual (una ciutat europea). Exactament per aquesta mateixa raó, la substitució considerada a (1d) no és permissible. Els contextos de cita són casos paradigmàtics de context referencialment opac.


De manera alternativa, es podrien analitzar les interpretacions ''de dicto'' de les atribucions de creença, no en termes de relacions entre subjectes i enunciats, sinó en termes de relacions entre subjectes i proposicions, on les proposicions són els continguts que expressen els enunciats. Així, les formalitzacions de (1) i (2) serien, respectivament:


<div style="margin-left:1cm;margin-right:0cm;">(1d’) Creu (Anna, la proposició que el nou veí de l’Anna treballa de nit a un hospital)</div>


<div style="margin-left:1cm;margin-right:0cm;">(2d’) Creu (Anna, la proposició que el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa treballa de nit a un hospital)</div>


Aquí, el terme a substituir (‘el nou veí’) no està esmentat, sinó emprat, de manera que l’argument anterior que permetia garantir que l’anàlisi proposada respecta l’opacitat referencial de les atribucions ''de dicto'', basat en la distinció entre ús i menció, no s’aplica. Tanmateix, l’expressió ‘la proposició que’ introdueix també un context referencialment opac. Notem que (5) és vertadera, però (6) és falsa, tot i que (6) s’obté de (5) substituint ‘el nou veí de l’Anna’ per ‘el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa’, els quals, de fet, denoten el mateix:


<div style="margin-left:1cm;margin-right:0cm;">(5) La proposició que el nou veí de l’Anna treballa de nit a un hospital és vertadera en tot [[Mons_possibles|món possible]] en el qual el veí de l’Anna treballa de nit en un hospital</div>


<div style="margin-left:1cm;margin-right:0cm;">(6) La proposició que el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa treballa en un hospital és vertadera en tot món possible en el qual el veí de l’Anna treballa de nit en un hospital</div>


En aquells [[Mons_possibles|mons possibles]] en els quals el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa no treballa de nit a un hospital, és fals (6), encara que el seu veí sí que hi treballi, ja que en aquests mons el nou veí de l’Anna no és el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa. En canvi, òbviament, no hi ha cap món possible en el qual el nou veí de l’Anna treballi de nit en un hospital i la proposició que el nou veí de l’Anna treballa de nit a un hospital sigui falsa en tal món.


Una darrera qüestió. Les anàlisis proposades per les atribucions ''de dicto'' i ''de re'' permeten explicar perquè la primera impressió, quan se’ns demana pel valor de veritat de (2), és que (2) és simplement falsa (i no falsa sota una interpretació), o perquè, encara que s’admeti que també hi ha una interpretació ''de re'' de (2), es tendeix a pensar que la interpretació principal és la ''de dicto''. La idea és la següent. Si ens fixem en l’estructura sintàctica de (2), l’ordre relatiu de les posicions de l’expressió ‘creu que’ i de la descripció definida ‘el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa’ es correspon amb l’ordre que trobem a l’anàlisi de les interpretacions ''de dicto'' (2d o 2d’), on la descripció definida està dins l’abast de l’expressió ‘creu que’. En canvi, per generar la interpretació ''de re'' (2r), cal invertir l’ordre relatiu de les seves posicions, fent que sigui l’expressió ‘creu que’ la que estigui dins de l’abast de la descripció, i no a l’inrevés. En aquest cas, no es respecta l’ordre sintàctic aparent de (2). Això explicaria les nostres primeres impressions a l’hora de jutjar el valor de veritat de (2).





===== ''De re, de dicto'' i enunciats de modalitat metafísica (necessitat o possibilitat) =====

La distinció ''de re/de dicto'' també s’aplica a enunciats que expressen [[modalitat]] metafísica (necessitat o possibilitat), com (7):


<div style="margin-left:1cm;margin-right:0cm;">(7) Necessàriament hi ha alguna cosa </div>


Notem que (7) és ambigu. En la interpretació ''de dicto'', (7) afirma que un món buit no és possible; és a dir que en tot món possible hi ha d’haver alguna cosa (que no té perquè ser la mateixa en tots els mons). En la interpretació ''de re'', (7) afirma que hi ha alguna cosa (sempre la mateixa) que existeix en tot món possible. Per exemple, encara que hi ha filòsofs que rebutgen l’existència d’objectes abstractes, com els números, els que n’accepten la seva existència normalment entenen que aquesta no és merament contingent i que, per tant, els números existeixen en tots els mons possibles.


Les dues interpretacions sorgeixen de les diferents relacions d’abast que hi ha entre l’adverbi modal ‘necessàriament’ i el [[quantificador]] existencial ‘hi ha algun’, que apareixen a (7). Hi ha dues maneres en les quals és possible combinar la contribució que fan al significat de (7) l’adverbi modal i el quantificador existencial. Si entenem que l’adverbi modal té més abast que el quantificador existencial, aleshores es genera la interpretació ''de dicto''. Si entenem que el quantificador existencial té més abast que l’adverbi modal, aleshores es genera la interpretació ''de re''. Aquestes dues interpretacions es poden representar, respectivament, per mitjà de (7a) i (7b):


<div style="margin-left:1cm;margin-right:0cm;">(7a) Necessàriament: hi ha un x tal que x existeix.</div>


<div style="margin-left:1cm;margin-right:0cm;">(7b) Hi ha un x tal que (necessàriament: x existeix).</div>


En la primera lectura (7a), ''de dicto'', allò del qual es diu que és necessari és la veritat de l’enunciat (o la proposició) general que afirma que quelcom existeix. En la segona, (7b), ''de re'', és de cert objecte en particular que s’afirma que existeix necessàriament.


Els enunciats que expressen modalitat ''de dicto'' són referencialment [[Context_opac|opacs]], mentre que el enunciats que expressen modalitat ''de re'' són [[Referència|referencialment]] transparents:


<div style="margin-left:1cm;margin-right:0cm;">(8a) Necessàriament: el número de planetes del sistema solar és 8</div>


<div style="margin-left:1cm;margin-right:0cm;">(8b) Hi ha un únic x tal que x és el número dels planetes del sistema solar i necessàriament x és 8</div>


Observem que el resultar de substituir a (8a) el terme ‘el número de planetes del sistema solar’ pel numeral indo-aràbic ‘8’ n’altera el valor de veritat. (8a) és fals ja que el sistema solar podria haver tingut un número diferent de planetes del que de fet té. <ref> Com és sabut el número de planetes del sistema solar ha anat variant en èpoques diferents, en funció dels coneixemens de cada època i de la definció de planeta. Els desobrimenst d'Urà (1781), Neptú (1845) i Plutó (1930) van determinar que hi havia 9 planetes al sistema solar. No obstant això, l'any 2006 Plutó va ser eliminat com a planeta i va passar a ser considerat un dels membres del cinturó transneptunià o del Kuiper Belt (KBOs). Ara bé, des de 2016 i, especialment, des de 2019, els investigadors Mike Brown i Konstantin Batygin han proposat l'existència d'un novè planeta al sistema solar (diferent del de Plutó) ja que els models dinàmics semblen mostrar l'efecte gravitatori sobre els membres del cinturó transneptunià de Kuiper produït per un altre planeta, molt allunyat.</ref> En canvi, en realitzar la substitució indicada, o qualsevol altra del mateix tipus, (8a) es transforma en el següent enunciat, que afirma que la identitat de 8 amb si mateix és necessària, el qual és vertader, atès que qualsevol entitat és necessàriament idèntica amb si mateixa:


<div style="margin-left:1cm;margin-right:0cm;">(8a*) Necessàriament: 8 és 8</div>


En canvi, si fem la mateixa substitució a (8b), o qualsevol altra del mateix tipus, obtenim l’enunciat que afirma que el número 8 existeix i que és necessàriament idèntic a si mateix i que, per tant, és vertader si (8b) ho és (és a dir, suposant que el número 8 existeixi, supòsit del qual depèn també la veritat de 8b):


<div style="margin-left:1cm;margin-right:0cm;">(8b*) Hi ha un únic x tal que (x és 8 i necessàriament x és 8)</div>


'''En la interpretació ''de dicto''''', el que s’afirma que és necessari és la veritat de certa proposició (la proposició que el número de planetes del sistema solar és 8). '''En la interpretació ''de re''''', diem de cert objecte (que resulta ser 8) que té necessàriament certa propietat (ser el 8).


Tornem a considerar (7a) i (7b). És fàcil veure que (7b) implica lògicament (7a): si és veritat que hi ha un objecte que existeix en tot món possible, aleshores també ha de ser veritat que no hi pot haver mons buits. Però (7a) no implica (7b): (7a) pot ser veritat simplement perquè a cada món possible existeix un objecte, encara que aquest objecte no sigui el mateix en tots els mons possibles, i, si això darrer s’esdevé, aleshores (7b) és fals. En aquest cas, per tant, es pot concloure que la interpretació ''de re'' és més forta que la ''de'' ''dicto'', perquè interpretació ''de re'' implica la interpretació ''de dicto, ''però la interpretació'' de dicto'' no implica la interpretació ''de re''. Tanmateix, aquesta conclusió no es pot generalitzar a totes les interpretacions ''de re'' i les seves corresponents ''de dicto''.


Considerem (8a) i (8b). En aquest cas, és la interpretació ''de dicto'' la que implica la interpretació ''de re'', però no a la inversa. Suposem primer que (8a) és vertadera. Això vol dir que en tot mon possible, m, a m és veritat que el número de planetes del sistema solar és 8. Per tant, al món actual, també és vertader que el número de planetes del sistema solar és 8. A més, el 8 és necessàriament idèntic a si mateix. Es pot concloure llavors que hi ha un únic x tal que x és el número dels planetes del sistema solar i necessàriament x és 8, és a dir que (8b) també és vertader. Per tant, (8a) implica (8b). Vegem ara perquè (8b) no implica (8a). Sabem que (8b) és vertader perquè, de fet, el número de planetes del sistema solar és 8 i el 8 és necessàriament idèntic a si mateix, però (8a) és fals ja que hi ha mons possibles en els quals el número de planetes del sistema solar és diferent de 8.


Finalment, hi ha casos en els quals la [[implicació]] [[lògica]] no es dóna en cap de les dues direccions: ni la interpretació ''de dicto'' implica la interpretació ''de re'', ni la interpretació ''de re'' implica la interpretació ''de dicto''. Considerem (9) i les seves interpretacions respectives, ''de dicto'' i ''de re'':


<div style="margin-left:1cm;margin-right:0cm;">(9) Necessàriament la persona més rica és feliç</div>


<div style="margin-left:1cm;margin-right:0cm;">(9a) Necessàriament: la persona més rica és feliç</div>


<div style="margin-left:1cm;margin-right:0cm;">(9b) Hi ha un únic x tal que (x és la persona més rica i necessàriament x és feliç)</div>


(9a) no implica (9b). Suposem que (9a) és vertadera, de manera que en tot món possible la persona més rica en aquell món és feliç en aquell món, però són diferents persones les que són les més felices en diferents mons. Això és compatible amb que la persona més rica en el món actual no sigui necessàriament feliç. La veritat de (9a) només obliga a que aquesta persona sigui la més feliç en els mons en els que és la més rica, i, segons el nostre supòsit, només el món actual està entre aquests mons.


I (9b) no implica (9a). Suposem que (9a) és vertadera i que Bill és la persona més rica en el món actual. La veritat de (9a) només obliga a que Bill sigui feliç en tots els mons possibles, però no a que la persona més rica en aquests mons (que no té perquè ser en Bill) sigui feliç en aquests mons.



<div style="text-align:center;">Referència</div>


Quine, W.V.O. (1956): “Quantifiers and propositional attitudes”, ''Journal of Philosophy'', 53: 177–186.


----

<references>


</references>


{{Etiqueta
|Etiqueta=Lògica
}}
{{InfoWiki}}