Mostra la font per a Déu, proves de l'existència de

{{ConcepteWiki}} 

[[Argument|Arguments]] a favor de l'existència de [[Déu|Déu]], recolzats en conceptes amb significat merament racional, amb els quals, a manera de coneixement conceptual o demostratiu, la tradició filosòfica, la d'orientació [[Escolàstica,_escolasticisme|escolàstica]] sobretot, raona el motiu de la seva [[Creença|creença]] en Déu. Aquests arguments, si han de ser merament racionals, han d'evitar qualsevol referència directa a la [[Fe|fe]] o a la [[Revelació|revelació]]; han de pertànyer, per tant, a un discurs merament natural. El valor de tals proves ha estat sempre discutible i discutit, però en l'actualitat, encara que hagin perdut vigència fins i tot per a la mateixa teologia catòlica, que prefereix, a les formulacions racionals, una via existencial o una experiència religiosa viscuda com a millor camí per a la fe, aquestes proves no deixen de tenir importància com a formes de provar la coherència de la creença religiosa, o maneres de provar la veritat del [[Teisme|teisme]].

La ''possibilitat'' universal de conèixer a Déu, per mitjà de la sola raó natural, és una veritat definida pel concili Vaticà I (1869-1870), contra el fideisme i l'[[Agnosticisme|agnosticisme]] ([[Recurs:Simons:_conèixer_Déu|veg. citació]]), i tradicionalment s'ha considerat que aquesta possibilitat és un dels anomenats [[Preàmbuls_de_la_fe|preàmbuls de la fe]].

Les proves es classifiquen tradicionalment en tres classes, segons la idea fonamental en què es recolzen: 1) Les ''proves cosmològiques ''parteixen de la realitat del món al qual atribueixen determinades característiques, com a ordre, [[Teleologia|teleologia]], finalitat. La prova per ''l'ordre del món'', o''prova teleològica'',esla cinquena [[Cinc_vies|via]] de [[Autor:Aquino,_Tomàs_d'_(sant)|Tomàs d'Aquino]]. L'ordre que hi ha al món, tal com mostra [[Finalitat|finalitat]] porta a l'exigència d'una [[Causa|causa]] intel·ligent. Se la coneix també com a [[Designi,_prova_per_el|''prova pel designi'']]'', ''desenvolupada en el context d'una visió [[Mecanicisme|mecanicista]] de l'univers. [[Autor:Hume,_David|Hume]], en ''Diàlegs sobre la religió natural ''(1779) i [[Autor:Kant,_Immanuel|Kant]], en ''Crítica de la raó pura'' (1787), on li dóna el nom de ''prova físic-teològica'', critiquen el valor d'aquesta prova. 2) Les ''proves morals'' al·ludeixen al ''consentiment universal'' de la humanitat (a manera d'una convicció natural del gènere humà, que, per una certa intuïció de tipus religiós, porta a afirmar l'existència de Déu), al ''desig de felicitat, d'eternitat ''([[Autor:Unamuno,_Miguel_de|''Unamuno'']]). L{{'}}''argument per la consciència moral'',desenvolupat per la [[Neoescolàstica|neoescolàstica]] s'inspira en la ''Crítica de la raó pràctica'' de Kant: l'existència de Déu com [[Postulats_de_la_raó_pràctica|postulat de la raó pràctica]]. 3) Porúltimo, les ''proves metafísiques'', les més pròpies de la filosofia de tradició escolàstica, i a les quals s'ha atribuït major càrrega racional. Es tracta de les [[Cinc_vies|cinc vies]] tradicionals de [[Autor:Aquino,_Tomàs_d'_(sant)|Tomàs d'Aquino]] (menys la cinquena, o prova teleològica). Les proves es construeixen aplicant el [[Principi_de_causalitat|principi de causalitat]] a realitats (metafísiques) atribuïbles al món, com la [[Causalitat|causalitat]] eficient, la [[Contingència|contingència]], la perfecció en diversos graus. Aquestes proves intenten arribar fins a un concepte de Déu que es mostra com a primera causa eficient, ser necessari i perfecte o infinit.

El famós [[Argument_ontològic|''argument ontològic'']], model de tot argument [[A_priori|''a priori'']] de l'existència de Déu, formulat inicialment per [[Autor:Anselm_de_Canterbury_(o_d'Aosta),_sant|Anselm de Canterbury]], en el seu ''Proslogion ''(c. II), és també una de les proves metafísiques tradicionals; els lògics en discuteixen de grat. Busca mostrar l'existència de Déu a partir del concepte d'«allò de què no pot pensar-se res més gran», afirmació, o punt de partida, que «fins al neci» ha d'admetre per [[Definició|definició]]. Rebutjat ja en l'època de sant Anselm pel monjo Gaunilo, posteriorment per Tomàs d'Aquino, com un pas il·lícit del pensat a l'existent, acceptat no obstant això per [[Autor:Descartes,_René(Cartesius)|Descartes]], en la seva Meditació cinquena ([[Recurs:Descartes:_prova_ontològica_de_l'existència_de_Déu|veg. text]]) i per [[Autor:Leibniz,_Gottfried_Wilhelm|Leibniz]], a part de [[Autor:Spinoza,_Baruch_d'|Spinoza]], [[Autor:Wolff,_Christian|Wolff]] i [[Autor:Baumgarten,_Alexander_Gottlieb|Baumgarten]], va rebre per part de Kant la crítica definitiva: l'existència no és una qualitat o una perfecció, sinó un fet (la manera com existeixen les coses reals), la presència de les quals no es prova pensant sinó descobrint-la en l'[[Experiència|experiència]]. Els «cent tàlers» pensats són tan perfectes com els «cent tàlers» reals; però aquests existeixen per a una persona, aquells no. El coneixement de l'existència del ser suprem, igual que la de qualsevol altre ser, no depèn mai del fet d'analitzar conceptes, sinó d'una activitat sintètica de l'enteniment sobre l'experiència.

Sobre noves versions d'aquests arguments tradicionals, veure [[Teisme|teisme]]. 

----
Veg. [[Recurs:Text_de_René_Descartes:_prova_ontològica_de_l'existència_de_Déu|Descartes: prova ontològica de l'existència de Déu]], [[Recurs:Descartes:_prova_cosmològica_de_l'existència_de_Déu|Descartes, prova cosmològica de l'existència de Déu]], [[Recurs:Nicolau_de_Cusa:_de_l'esfera_infinita_a_l'existència_de_Déu|Nicolau de Cusa: de l'esfera infinita a l'existència de Déu]], [[Recurs:Kant:_prova_moral_de_l'existència_de_Déu|Kant: prova moral de l'existència de Déu]]. [[Recurs:Tomàs_d'Aquino:_cinc_arguments_de_l'existència_de_Déu|Tomàs d'Aquino: les cinc víes]]

{{Esdeveniment
|Tipus=Genèric
|Lloc=Vaticà
|Incert=No
}} {{Esdeveniment
|Tipus=Genèric
|Lloc=Canterbury
|Incert=No
}} {{Etiqueta
|Etiqueta=Filosofia de la religió
}} {{InfoWiki}}