Mostra la font per a Crítica del judici

{{ConcepteWiki}}
[[File:kant8.gif|thumb|I. Kant]]
La tercera de les ''Crítiques'' de [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], publicada a Berlín i Libau (1790), tracta del judici [[estètica|estètic]] i del judici [[teleologia|teleològic]], completant a les altres dos anteriors. La ''facultat de jutjar'', o el ''judici'', es defineix com una capacitat intermèdia entre enteniment i raó, de la mateixa manera que la «finalitat» –tema central d'aquesta ''Crítica''– és un pont d'unió entre [[naturalesa|naturalesa]] i [[llibertat|llibertat]], o bé una manera de pensar la naturalesa que la disposa millor a ser escenari de la llibertat. Es divideix en dues parts: la primera tracta del judici estètic i la segona, del judici teleològic. Cadascuna d'elles es divideix, al seu torn, en una «Analítica» i una «Dialèctica». L'«Analítica del [[bell|bell]]» considera el judici estètic, el [[gust|gust]], des de quatre punts de vista: la qualitat, la quantitat, la relació i la modalitat. De cadascuna d'aquestes consideracions neixen d'altres definicions: bell és el que agrada desinteressadament; el que, sense concepte, agrada universalment; el que es percep com una finalitat sense cap objecte; el que, sense concepte, és objecte d'un plaer necessari. L'«Analítica del sublim» relaciona i distingeix el [[sublim|sublim]] del bell: el sublim coincideix amb el bell en el fet que no és un judici objectiu, sinó un judici de ''reflexió'', però es diferencien que el primer suposa una finalitat (el grat que el bell produeix en la facultat de jutjar) i el segon la desborda (és inadequat per al grat): el bell agrada; el sublim aclapara. El judici del bell és, en definitiva, un judici sobre finalitat en la naturalesa de tipus reflexiu: es reflexiona sobre el grat o desgrat que el subjecte percep en la contemplació de l'objecte bell. És un judici individual amb pretensions de validesa universal; requereix, per tant, un fonament [[a priori |''a priori'']]. Aquest fonament és el [[sentit comú|''sentit comú'']] (estètic), que no és un altre que la possibilitat d'universalizar sentiments. El sentiment que s'universalitza, no es refereix a cap coneixement, sinó a una finalitat de la cosa bella que agrada a l'ànim. La Dialèctica presenta la coneguda [[antinòmies kantianes|antinòmia kantiana]] sobre el gust, que consisteix a afirmar que l'estètic suposa, i alhora no suposa, conceptes: no els suposa, perquè ''de gustibus non est disputandum ''[sobre els gustos no hi ha discussió]; els suposa, perquè hi ha una pretensió d'universalitat. La solució de l'antinòmia està que el judici estètic es funda realment en un ''concepte indeterminat'', a saber, la capacitat de grat que tenen les facultats humanes davant la pura [[forma|forma]] la «finalitat sense fi» del bell. Aquesta és una manera de subsumir el particular en el general. Aplicant a les coses (en tant que belles) una finalitat subjectiva (el grat), les concebem baix principis (regulatius) nous.

Hi ha una altra finalitat aplicable a la naturalesa, a més de l'estètica: la pròpia de la biologia o de l'orgànic. També aquesta és fruit del judici reflexiu de la facultat de jutjar; no d'un judici objectiu (determinant) de l'enteniment. La [[finalitat|finalitat]] no existeix en la naturalesa més que atribuïda ''a la nostra manera'' de comprendre els seus fenòmens. Hi ha, doncs, dues classes de finalitat: la subjectiva aplicable al món ''estètic'' i l'objectiva aplicable al món ''orgànic''. En tots dos casos, és alguna cosa que no existeix en les coses, sinó només ''a priori ''en el subjecte que fa judicis estètics o teleològics. El bell i el sublim expressen llibertat, i per això l'experiència estètica acosta a l'experiència moral. La teleologia de (que s'aplica a) els organismes suscita la idea que tota la naturalesa és teleològica, perquè és una reacció també en l'orgànic la finalitat acosta a l'ordre moral. En una i una altra forma, sota la facultat de jutjar, i mitjançant el judici de finalitat, semblen unir-se dos mons en principi separats: la naturalesa (l'enteniment) i la llibertat ( la raó i la moral).

----

[[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], en la ''Crítica del judici'' (1790), determina les [[condicions de possibilitat|condicions de possibilitat]] de la percepció del [[bell]] i sotmet a anàlisi els judicis estètics, o judicis del gust (enunciats sobre el bell i el sublim), en plena concordança amb la seva filosofia crítica: «No hi ha ciència del bell, sinó només crítica» (''Crítica del judici'', § 44).

Amb un judici estètic afirmem que alguna cosa agrada. Però es tracta d'un grat desinteressat, d'alguna cosa que agrada per si mateix, no perquè produeix plaer o perquè és moralment bo. És també un grat universalitzable, que no concebem només nostre, sinó que l'atribuïm a tots. Agrada, a més, perquè ho percebem sense cap [[finalitat|finalitat]]: no agrada perquè és útil, ni perquè és bo o perfecte, sinó simplement, perquè ho percebem; una «[[finalitat]] sense [[fi]]» (per a què és una rosa?: «una rosa és una rosa, és una rosa, és una rosa, és una rosa», Gertrud Stein). Però creiem que aquest grat és totalment necessari; ningú escapa a la sensació de grat de l'objecte bell. Així, doncs, per Kant la bellesa és el que agrada de forma desinteressada, universal i necessària, en objectes que manquen de tota finalitat ([[Recurs:Kant: el bell|veg. text]]). És, per tant, un coneixement, no per [[concepte|conceptes,]] sinó per [[percepció|percepció]] de l'agradable que produeix el bell; a això ho anomena [[gust|«gust»]] (facultat de jutjar el bell), i ho caracteritza primordialment com a «imaginació en llibertat», o imaginació lliure de quedar fixada per la determinació de l'enteniment. Des de Kant, per tant, «bell» és un [[sentiment|sentiment]].

El bell apareix, en Kant, sobretot en objectes de la [[naturalesa|naturalesa]], objectes de «bellesa lliure» (''pulchritudo vaga'', que no identifica totalment amb natural, perquè la tenen també alguns objectes artificials, mancant d'ella, per exemple, l'espècie humana, i que oposa a la «bellesa adherent», o ''pulchritudo adhaerens'', que suposa la consideració d'algun concepte o fi). [[Recurs:Kant:bellesa_lliure_i_bellesa_adherent|'''Veg. text de Kant''': '''bellesa lliure i bellesa adherent''']].


'''Esquema de la'' Crítica del judici'''''

'''1'''''. '''''Introducció''': la facultat de jutjar uneix enteniment i raó

'''2'''. '''Primera part: El judici estètic'''

1. '''Analítica''' :

Analítica d'«el bell»: segons la qualitat, la quantitat, la relació i la modalitat.

Analítica d'«el sublim».

2. '''Dialèctica''': la bellesa, símbol de la moralitat.

'''3'''. '''Segona part: El judici teleològic'''

1. Analítica de les finalitats en la naturalesa.

2. Dialèctica: la naturalesa com a fi.

'''4'''. '''Apèndix''': el lloc de la teleologia entre els coneixements



{{Etiqueta
|Etiqueta=Historia
}}
{{Etiqueta
|Etiqueta=Epistemologia
}}
{{Etiqueta
|Etiqueta=Estètica
}}
{{InfoWiki}}