Mostra la font per a Argument ontològic

{{ConcepteWiki}}
[[argument |Argument]] sobre l'existència de Déu, considerat per [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] com «l'únic argument possible», que es basa en el fet que la sola noció de  l'[[essència|essència]] de Déu és suficient per a provar la seva [[existència|existència]]. Es tracta d'un argument [[a priori |''a priori'']], proposat per primera vegada pel filòsof medieval [[Autor:Anselm de Canterbury (o d'Aosta), sant|Anselm de Canterbury]], en la seva obra ''Proslogion'' (cap. 2). El punt de partida és una [[definició|definició]], o idea o concepte de «[[Déu|Déu]]» feta de tal manera que fin<!--sic-->s l'«insensat», o neci, citat pel ''Salm'' 14,1, i que diu que «Déu no existeix», ha d'admetre pel sol fet de pensar que Déu no existeix. Déu és, en efecte, «el ser més perfecte que pot pensar-se». Posats a pensar el màxim pensable o més perfecte, hem de pensar-lo com a existent, perquè en cas contrari no pensaríem el màxim. Per tant, no tenim més remei que pensar a Déu com a existent ([[Recurs:Anselm de Canterbury: l'argument ontològic|veg. text]]). La prova anava dirigida contra Gauniló, monjo del monestir de Marmoutiers, que negava tota possibilitat de demostrar l'existència de [[Déu|Déu]], i que li va replicar que, de pensar en una cosa, no podem concloure que tal cosa existeixi en la [[real|realitat]], així com tampoc pel fet de pensar en la millor de les illes de l'oceà ens està permès suposar que existeix una illa, anomenada ''Perduda'', en l'oceà. Sol dir-se que Anselm de Canterbury no pretenia una prova merament lògica, sinó una comprensió racional del que ja «sabia» per la [[fe|fe]]. Els arguments anselmians no van convèncer al monjo «insensat» Gauniló, i han estat discutits per molts al llarg de la història. [[Autor:Aquino, Tomàs d' (sant)|Tomàs d'Aquino]], que ja mantenia la distinció medieval entre [[essència]] i [[existència]] (introduïda per [[Autor:Avicenna|Avicenna]]), va sostenir, d'una banda, juntament amb molts altres escolàstics, que de l'argument se segueix només que Déu existeix en l'enteniment, és a dir, que no és una noció contradictòria, i, per l'altre costat, que els arguments sobre l'existència de Déu han de ser [[a priori |''a posteriori'']] ([[Recurs:Tomàs d'Aquino: contra l'argument ontològic|veg. text]]). [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]], en canvi, va acceptar l'argument i el va fer propi en les seves ''Meditacions metafísiques ''(Part 5): l'existència de Déu va unida al seu concepte igual com a la naturalesa del triangle rectangle va unida el que la suma dels seus angles valgui dos rectes ([[Recurs:Descartes: l'argument ontològic|veg. text]]) o com el concepte de vall va unit al de muntanya. El seu contemporani [[Autor:Gassendi, Pierre|Gassendi]] va rebutjar l'argument. [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] va fer la crítica definitiva en sostenir que l'«existència» no és un predicat real que pugui afegir-se a les qualitats del concepte, de manera que un concepte pensat com a existent no posseeix més característiques essencials que un concepte simplement pensat: cent ''tàlers'' en la butxaca valen el mateix que cent ''tàlers'' pensats; però aquests no existeixen, aquells sí, encara que existeixin ha de provar-se, no simplement pensant-los, sinó a través de l'experiència. Per tant, l'[[enunciat|enunciat]] «Déu existeix» ha de tractar-se com un [[enunciat analític, o proposició analítica|enunciat sintètic]] ([[Recurs:Kant: ser no és un predicat real|veg. text]]).

{{Esdeveniment
|Tipus=Genèric
|Lloc=Canterbury
|Incert=No
}}
{{Etiqueta
|Etiqueta=Filosofia general
}}
{{Etiqueta
|Etiqueta=Filosofia de la religió
}}
{{InfoWiki}}