Mostra la font per a Altre, l'

{{ConcepteWiki}}
Aquest terme pot ser abordat des de tres perspectives diferents:

# Des del punt de vista de la relació amb ''el mateix'' com a oposat a ''l'altre.'' (Veg. [[La_identitat_de_si_mateix |''el mateix i l'altre'']]).
# Des de la perspectiva de ''l'altre,'' la qual cosa ens condueix a la problemàtica general del ''no jo'' abordada especialment per [[Autor:Fichte, Johann Gottlieb|Fichte]] (veg. [[no jo|no jo]]).
# Des de la perspectiva de  l'[[alteritat|alteritat]], ''de l'altre'', que és la que tractem aquí.

Des d'aquest últim punt de vista, que és el que tractem aquí, la noció de ''l'altre ''es refereix a l'existència d'un subjecte diferent del meu jo o -com diu [[Autor:Sartre, Jean-Paul|Sartre]]- a l'existència d'«un jo que no sóc jo». I aquesta constatació de l{{'}}''altre'' planteja dos tipus de problemes: ''a)'' el del coneixement de l{{'}}''altre jo,'' entès no com a objecte, sinó com ''un altre'' subjecte i ''b)'' el de la comunicació [[intersubjectivitat|intersubjectiva]], entre jo i l{{'}}''altre,'' tema complex que ha conduït alguns filòsofs i psiquiatres a considerar les malalties mentals com a malalties de la comunicació amb l{{'}}''altre'', la qual cosa, en la mesura en què involucra les relacions socials, mostra el caràcter socialment condicionant de les alteracions psíquiques. Tot seguit tractem aquests dos problemes:

[[File:descartx.gif|thumb|<center>René Descartes</center>]]
'''a)''' El problema del coneixement de l{{'}}''altre jo'' sorgeix amb l'aparició del'' [[cogito|cogito]]'' cartesià que obre el plantejament d'aquest problema, ja que, anteriorment, com ho ha mostrat [[Autor:Foucault, Michel Paul|Foucault]], no podia haver estat formulat, ja que, en el pensament de l'antiguitat, l'home solament és pensat com el ''locus ''de l'articulació abstracta de la representació amb l'ésser, i no apareix pròpiament com a subjecte pensat en la disjuntiva jo - els altres. En canvi, amb l'idealisme epistemològic de [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]] sorgeix aquest problema. Com que tot el que jo conec remet a mi mateix, hi ha la possibilitat de caure en el [[solipsisme|solipsisme]]. Per a evitar-ho, Descartes apel·la a ''una altra'' subjectivitat, que no és la d{{'}}''un altre'' jo com jo, sinó una subjectivitat infinita, [[Déu|Déu]], que es revela en el'' cogito'' finit i que és garantia de la veritat de les nostres representacions i de l'existència d'un [[món|món]] exterior. Amb aquest plantejament, Descartes inicia inconscientment el problema de la comprensió de l{{'}}''altre,'' encara que el seu mateix plantejament li tanca el camí, ja que si només tinc coneixement directe de ''mi'' mateix, com trobar en ''mi'' l'existència de l{{'}}''altre'', ja que tota consciència que pugui conèixer la conec en la meva consciència? L'altre és entès com una dada objectiva sobre la base d'una [[analogia|analogia]] amb mi mateix. «Si veig capes i barrets semblants als que jo uso, ''jutjo'' que són homes que passen», diu Descartes. En el plantejament cartesià s'interpreta als altres com a coses, com a objectes, i s'admet en ells el caràcter de subjectes només per analogia respecte a mi mateix. L{{'}}''altre'' s'entén com a cos-objecte, més un ''alter ego'', un altre jo anàleg al meu, i es jutgen les seves accions i reaccions per analogia amb les de la meva jo, de manera que continua sent la meva jo el punt de vista solitari des del qual es contempla el món i els ''altres.'' (Aquest plantejament es correspon amb la concepció mecanicista de Descartes, per a qui l'home és com una [[màquina|màquina]] (cos extens) habitat pel «fantasma de la màquina»).


'''b)''' El camí esbossat per Descartes conduïa, doncs, a un atzucac. La sortida vindria a partir del reconeixement del paper de l{{'}}''altre'' en la formació i constitució del propi jo, i en aquest sentit van avançar les propostes de [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] i de [[Autor:Fichte, Johann Gottlieb|Fichte]]. Tots dos pensadors tracten fonamentalment aquesta qüestió a partir de la noció de deure, de manera que l'existència de l'altre apareix com un postulat moral. Però és [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]] qui desenvolupa la reflexió fonamental sobre aquest tema. Per Hegel, l'existència de l{{'}}''altre'' apareix com una certesa originària prèvia a tot raonament. El fet primer no és la solitud del ''cogito'', sinó el conflicte de les [[autoconsciència|autoconsciències]], ja que la relació de la consciència de si amb una altra autoconsciència és constitutiva de la meva pròpia autoconsciència. Només en la relació amb l{{'}}''altre'' es forma la meva consciència de si. L'autoconsciència no és la mera igualtat buida del jo = jo, sinó que suposa la tornada al jo a partir de l{{'}}''altre''. Aquesta relació [[dialèctica|dialèctica]] es manifesta en el desig i en l'enfrontament. El jo per a esdevenir realment autoconsciència necessita el reconeixement de l{{'}}''altre'' i enfrontar-se a ell ([[Recurs:cita de Hegel sobre el jo i el nosaltres|vegeu la citació]]). Això és el que analitza Hegel en la dialèctica del senyor i el serf, o de l'amo i l'esclau. D'aquesta manera, segons Hegel, el cogito ja està mediatitzat per la relació amb l'altre. Amb el «jo penso» ja ens remetem necessàriament a l{{'}}''altre''. El que per a Descartes era punt de partida es revela com a punt d'arribada, i la [[intersubjectivitat|intersubjectivitat]] juga el paper fonamental. El jo és un jo perquè ja és un nosaltres. També [[Autor:Marx, Karl|Marx]] assenyala la necessitat d'entendre la individualitat a partir de la relació amb els altres, i critica les ficcions romàntic-idealistes d'un jo pur, o d'un subjecte aïllat. Un home completament aïllat no és ni pot arribar a ser un home, això és mera ficció ideològica que, no obstant això, impregna al pensament econòmic liberal. A partir de Hegel, la [[fenomenologia|fenomenologia]] i, posteriorment, l'[[existencialisme|existencialisme ]]i el [[personalisme|personalisme ]]segueixen explorant els problemes suscitats per la relació entre el jo i el «jo que no sóc jo», donant lloc a una rica reflexió sobre la comunicació entre les consciències. En aquest sentit són ben conegudes les reflexions de [[Autor:Levinas, Emmanuel|Lévinas]] i de [[Autor:Sartre, Jean-Paul|Sartre]] en ''L'ésser i el no-res'', i el paper de «la mirada» de l{{'}}''altre'' que em redueix a objecte. Pensar el subjecte des de la mirada de l{{'}}''altre'' que em considera com a objecte és el centre d'aquesta reflexió.

([[Recurs:Sartre: la mirada (el jo i l'altre).|veg. text]]).
{{Etiqueta
|Etiqueta=Filosofia general
}}
{{InfoWiki}}