Mostra la font per a Franca D'Agostini:Metafísica. Analítics i continentals

{{PendentRev}}{{RecursWiki
|Tipus=Extractes d'obres
}}
{{RecursBase
|Nom=Franca D'Agostini: metafísica. Analítics i continentals
|Idioma=Español
}}

«L'expressió ''metà tà physiká''», escriu Heidegger en ''Kant und das Problem der Metaphysik'' (1929, Frankfurt, Klostermann, 1973), «designa un estat de fonamental torbació filosòfica». Torbació filosòfica significa a en aquest context sobretot torbació en l'autocomprensió de la filosofia, incertesa respecte al paper i a la destinació del discurs filosòfic. 

En efecte, en la qüestió de la metafísica es concentren al llarg la història del pensament contemporani, tant en l'àmbit analític com en el continental, un bon nombre de problemes típicament metafilosòfics: la qüestió de les relacions entre filosofia i ciència , i la dels criteris per a definir els límits i les condicions del llenguatge científic (neopositivisme); la qüestió dels mites, de les narracions i de les creences que fonamenten i legitimen el nostre coneixement (la metafísica com saber mític-narratiu, en Popper, Rorty, Lyotard, Kolakowski, Blumenberg); la qüestió de l'ontologia i la del realisme (la legitimitat que tenim per a parlar de coses «reals», diferents de les teories i dels llenguatges, o per parlar de l'existència o inexistència de les coses, del que existeix i del que no existeix i de la naturalesa del ser en general).

En resum, en el problema de la metafísica intervé significativament la qüestió del subjecte. D'una banda, en la tradició fenomenològico-existencial i neokantiana, «metafísica» és precisament aquesta manera de pensar que postula l'enfrontament especular de jo i d'un món real, d'un subjecte pensant i una naturalesa més o menys «inerta»; d'altra banda, la noció de metafísica evoca el problema dels límits del llenguatge en relació amb l'experiència i amb naturalesa personal, subjectiva, i lingüísticament orientada de cada experiència.

En la tradició filosòfica s'entrellacen i es confonen dos sentits concrets del terme. El primer és el de la metafísica com a ontologia, saber que s'ocupa de l'ésser quant a tal, el segon és el de metafísica com a «transcendència» de les coses reals i de l'experiència immediata. <ref> Existeix, òbviament, un tercer significat: la noció de metafísica com doctrina de «l'U-tot». Aquesta noció correspon a una lectura en sentit lògico-aritmetitzant de la metafísica com a ciència del Ser  (''un sol'' ser com a rerefons i lloc de la ''multiplicitat'' dels ens). En ''Nachmetaphysische Denken,'' Habermas recalca l'aspecte ''unificador ''de la metafísica com a doctrina de l'U-tot en detriment de l'ontològic, i a partir d'aquest perfil interpreta el recent «naixement de la metafísica» com a expressió d'una frustrada voluntat d'unificació que seria el requisit del pensament modern (vegeu també ''Discurs filosòfic de la modernitat,'' trad. esp. Madrid, Taurus, 1993). Per contra, la interpretació ontològica, connectant més aviat amb la recerca antihegeliana o posthegeliana d'un territori «més ampli» respecte al ser idealista-transcendental, es presenta com a premissa d'una posició antimetafísica i alhora antimoderna. Sobre la connexió entre metafísica i modernitat pot consultar-se D. Henrich, ''Konzept,'' Frankfurt, Suhrkamp, 1997, págs. 11-43, i Habermas, ''op. cit,, ''cap. 2. La metafísica com a transcendència es troba revalorada per Adorno, en ''Negative Dialektik,'' cit., págs. 352-398.</ref> La convergència dels dos significats, com recorda Heidegger (''Kant und das Problem der Metaphysik, ''cit., pàgs. 17 i ss) es deu al fet que els llibres aristotèlics col·locats per Andrònic de Rodes «després» (''metá'') dels llibres de física tractaven precisament del problema de l'ésser. El fet que més tard la «transcendència de la física» s'hagi vist embolicada en la qüestió de l'experiència (sobretot en la interpretació kantiana, encara que també, de forma més general, en el desenvolupament de la modernitat) ha provocat una transcripció ''gnoseològica'' posterior, de manera que en el camp de la metafísica s'ha arribat a concentrar tot el complex de problemàtiques relacionades amb la realitat, l'ésser, els objectes del coneixement, els límits i els fonaments del saber. 

El denominador comú que uneix als analítics i als continentals en el transcurs del segle és la necessitat de «sobrepassar» la metafísica. Tant en Heidegger com en Camap (circumstància recordada per Habermas i per Badiou ), <ref> Vegeu J. Habermas, ''El pensament postmetafísic.'' L'afinitat de Camap i Heidegger sobre el problema de la metafísica ha estat assenyalada per Alain Badiou com un rerefons determinant en la crisi de la filosofia en l'època actual, Hermenèutica, filosofia analítica, postmodernisme, «des de Camap a Vattimo passant Heidegger i Wittgenstein» ''(Manifest per la filosofia,'' cit.) coincideixen tant en la «fi» de l'herència platònica com en el domini del llenguatge: «concorden en el fet d'entendre el llenguatge com el punt de partida absolut del pensament». Per tant, en el ''rellançament'' de la metafísica, Badiou es veu obligat a derrotar a la «filosofia lingüística», a la nova «sofística» que s'oposa al platonisme filosòfic, a la recuperació de la noció de veritat en filosofia. </ref>, la metafísica és allò del que ens hem de desembarassar en filosofia. El fet que això no determini un acord fonamental o almenys inicial entre les dues tradicions s'explica si considerem que per «metafísica» s'entenen coses diferents, i que, per tant, les maneres i les raons de la superació són clarament diferents.

En la tradició analítica, la metafísica s'identifica amb una mena de discurs que tracta de coses o entitats que van més enllà de l'experiència comuna i del que la ciència defineix com a real: tenint en compte que la ciència i l'experiència determinen les «condicions d'assertabilitat» dels enunciats, s'obté que la metafísica no respecta els límits del llenguatge (o bé les condicions a partir de les quals pot determinar el significat) i ''formula expressions'' privades de sentit o dotades d'un sentit només aparent. En la tradició continental, la metafísica s'entén com una metodologia de pensament que pressuposa una contraposició entre el subjecte i l'objecte i que ''per això ''postula la necessitat que el primer transcendeixi la mera «aparença» del segon.

D'aquesta manera, en tots dos casos la metafísica implica una voluntat i una pretensió de transcendència (com suggereix un dels significats clàssics del terme, el del seu origen bibliogràfic). No obstant això, segon cas, la raó reconeguda d'aquesta pretensió és precisament el que en el primer, en la filosofia de tipus neopositivista-analítica se li contraposa, és a dir, la visió dels «fets» com a dades objectives i extrateòrics i la postulació d'un subjecte dotat d'un llenguatge i un pensament capaç de descriure'ls.

D'aquesta divergència se segueix una predictible disparitat de valoracions en la tradició continental l'aptitud metafísica (segons una definició que parteix de l'idealisme) és el distintiu d'un pensament de ''separació,'' del subjecte contraposat a l'objecte, de la realitat contraposada a l'aparença; en la tradició neopositivista i analítica la metafísica és el desconeixement sistemàtic de la separació entre ciència i experiència emocional, entre llenguatge i realitat, entre qüestions de sentit i de fet, entre creences, desitjos (pretensions, intencions, volicions) i experiències observables. (Des de l'òptica heideggeriana es proposa posteriorment un pas més: el desconeixement de la diferència entre ser i ens s'identifica precisament amb el que determina la neutralitat científica).

{{Ref|Ref=''Franca D'Agostini: Analíticos y continentales'', Cátedra, Madrid 2017, p. 149-151|Títol=Analíticos y continentales|Cita=true}}
{{InfoWiki}}