Mostra la font per a Les reivindicacions feministes i les respostes estatals

{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}
{{RecursBase|Nom=Les reivindicacions feministes i les respostes estatals|Idioma=Español}}

[...] Tenint en compte el cop infligit per la guerra total a la tradicional família patriarcal d'Europa, no és estrany que es parlés molt del «disbauxa juvenil» en una nova «comunitat òrfena». L'atmosfera de crisi de 1918-1919, amb insurreccions, revolucions i motins, va fer que augmentés la sensació d'un complet col·lapse de l'ordre social. «La revolució i les seves conseqüències han estat particularment perjudicials per a l'esperit de moltes persones -va observar un funcionari civil prussià-. S'han trencat els fonaments. Les institucions de l'Estat han perdut gairebé del tot la seva autoritat, igual que l'Església. La influència educativa dels pares ha quedat sovint reduïda a res».
Com tornar a succeir després de la Segona Guerra Mundial, aitals ansietats van induir a l'Estat a intervenir cada vegada més com a pare adoptiu i font d'autoritat moral. Quan van augmentar agudament les taxes de divorci, va reafirmar els valors de la cohesió familiar -ja que l'«ordre moral», en paraules de Mussolini, produeix «ordre públic» - a fi d'assenyalar a dones i fills el seu lloc adequat. «Una nació no representa una col·lecció d'individus col·locats uns al costat d'altres, constitueix un grup de famílies entrellaçades -va insistir el polític radical francès Edouard Herriot en 1919-. La cèl·lula orgànica no és l'individu sinó la família». En altres termes, no era només la dreta la que advertia de la importància vital de restaurar a la família -i de ser necessari frenar l'individualisme- en nom del benestar de la nació.

Tot això significava exorcitzar una aterridora aparició que havia sorgit durant la guerra: la jove independent i emancipada amb el seu propi lloc en el món laboral i els seus propis ingressos. Tuppence Beresford, per exemple -heroïna de '' L'adversari secret '', una novel·la d'Agatha Christie publicada en 1923-, que havia estat infermera durant la contesa, va afrontar la postguerra amb noves exigències d'igualtat d'oportunitats laborals, una independència sexual i una vida activa. Tot i la realitat de la creixent ocupació femenina, sobretot en les noves empreses de serveis, els models de l'estil de Tuppence eren denunciats cada vegada més com a manifestacions de «bolxevisme sexual» que posaven en perill l'autoritat tradicional de l'home. Les ''garçonnes'' dels anys vint, belleses cridaneres de pèl curt i malucs estrets, van ser sovint acusades de manifestar un amor egoista pel plaer i un desdeny aterridor pel futur de la nació. «Fumant, de pèl curt i vestides amb pijames o roba esportiva [...] les dones s'assemblen cada vegada més als seus acompanyants -va escriure un alarmat francès-, ¿com és possible que tals éssers andrògins es converteixin en mares responsables?»

Tals sospites tenien una nerviosa connotació política. Els bolxevics oferien impressionants possibilitats en les relacions entre els sexes, van emancipar ràpidament a les dones russes en un grau incomparable amb què succeïa en qualsevol altre lloc d'Europa; refrenaren el poder de l'Església, van escombrar tradicionals privilegis patriarcals i van permetre que les dones sol·liciten el divorci. Alguns polítics soviètics parlaven fins i tot d'arribar a suprimir per complet el matrimoni i d'estimular les unions lliures entre homes i dones; no és sorprenent que els crítics creguessin que la família russa esquinçada per la guerra era estimulada a desaparèixer juntament amb altres institucions de la vida burgesa.

Tot això -en el clima antibolxevic dels anys vint- difícilment va ajudar la causa de l'emancipació femenina en la resta d'Europa. És cert que les dones van guanyar el dret de vot d'acord amb moltes de les noves Constitucions. Però van seguir privades d'aquest en la resta, a França, Itàlia i Grècia, per exemple, i només de manera molt limitada el van tenir a Gran Bretanya fins a 1930. A més van sorgir escissions en el si del moviment feminista: l'antic interès de les sufragistes per la seva igualtat electoral resultava cada vegada menys satisfactori per a les activistes joves preocupades per qüestions més pràctiques. «Per a la dona treballadora, el vot [...] no representa la seva emancipació -va afirmar una comunista grega-. Perquè en aquesta qüestió d'importància suprema el que li interessa més que res és tot el problema social».

Les disposicions constitucionals en favor de la igualtat d'oportunitats van quedar de fet neutralitzades pel nou culte a la família i per la persistència de legislacions que afirmaven el predomini de l'home en el si d'aquesta.


{{Ref|Ref=Mark Mazower, ''La Europa negra'', València, Barlin Libros, 2017, pp.108-109|Títol=''La Europa negra'', València, Barlin Libros, 2017, pp.108-109|Cita=true}}

----

[...] Al seu torn, l'autèntica perspectiva de canvi va encoratjar l'apetit de moviments i grups de pressió que exigien reformes i modernització. En conseqüència, la dècada dels seixanta va marcar el començament d'un nou aprofundiment de la democràcia a Europa occidental, la ruptura real amb valors i institucions socials tradicionals i —per a molts— el principi de la modernitat.

El desembre de 1965, va saltar als titulars dels periòdics italians el cas d'una noia camperola siciliana anomenada Franca Viola, qui va rebutjar l'oferta de matrimoni del jove que l'havia raptat i violat. Normalment, en tals situacions —de cap manera infreqüents— s'esperava la submissió de la dona, de manera tal que allò que el Codi Penal italià definia com «''matrimonio riparatore''» pogués esborrar el delicte de l'home. Per vegada primera en el record de tots, no obstant això, la dona violada es va negar a casar-se. El seu pretendent va ser, per tant, detingut i després sentenciat a pena de presó. L'opinió general de la seva localitat natal va ser considerar deshonrosa l'obstinació de Viola. Però en la resta d'Itàlia el cas va causar sensació i va posar en relleu l'absència, als ulls de la llei, d'una igualtat de rang i dignitat en les dones.

En els anys seixanta, encapçalava la demanda d'una major democràcia la consciència creixent que persistia una subordinació social i econòmica de les dones. Les Constitucions podien prometre la igualtat a tots els ciutadans sense discriminació pel seu sexe, però conforme als codis penals en vigor homes i dones eren tractats de manera completament diferent. Els homes podien cometre impunement adulteri mentre que aquest era susceptible de càstig en les dones. Els marits podien prohibir a les seves esposes que busquessin treball fora de casa i els pares conservaven un poder absolut sobre els fills. A Suïssa, les dones ni tan sols van aconseguir, fins a la dècada dels setanta, el dret al vot; a França moltes no estaven autoritzades a obrir un compte corrent. Cada vegada accedien més dones al mercat laboral, però una vegada allí s'enfrontaven amb la discriminació referent al sou i a les perspectives laborals.

En molts aspectes, les campanyes en favor de l'emancipació femenina s'havien batut en retirada des del començament dels anys vint; durant del període d'entreguerres, sota la por al declivi nacional pel descens de les taxes de natalitat i amb la desocupació massiva, s'havia registrat un desgast en els drets de les dones. Fins a la mateixa Unió Soviètica, que després de 1918 els havia atorgat una igualtat legal sense precedents, va reprendre cap a mitjan anys trenta la ideologia de la maternitat. De sobte, les reformes tendents a beneficiar a les dones i incrementar la seva autonomia, independència i igualtat davant la llei, amenaçaven la base de la família tradicional europea tal com havia estat santificada en el període d'entreguerres i reafirmada per la dècada conservadora dels anys cinquanta. Les exigències de llibertat sexual semblaven encara més esporuguidores. Un sociòleg catòlic italià va lamentar «l'exasperat individualisme que a Amèrica i l'Europa del nord condueix la família a la vorera de la desintegració total» i va prevenir contra «una concepció del matrimoni com un mer benefici sexual per a l'individu».

Però la marea en favor de la reforma va canviar quan un exèrcit de comentaristes socials i de psiquiatres va descobrir els costos de l'aïllament en la llar i el que els francesos van anomenar la «síndrome de Madame Bovary». En ''The  Captive Wife'' (L'esposa captiva), la sociòloga Hannah Gavron va denunciar l'ideal de vida domèstica dels anys cinquanta en revelar les depressions i frustracions que suscitava, quan es marcien els llaços familiars i comunitaris i la televisió i el tràfic tancaven a casa a la família nuclear. 

El canvi de pràctiques sexuals (sobretot gràcies a la píndola, que va penetrar a Europa occidental al començament dels anys seixanta) i l'aparició d'una generació nova i independent que pretenia una educació superior i una autonomia professional prefiguraren les reformes legals sorgides a la fi de la  dècada. El control de la natalitat es va alliberar de les seves implicacions eugenèsiques anteriors a la guerra i van sorgir per Europa nombroses clíniques de planificació familiar. La majoria dels  països escandinaus havien legalitzat molt ràpidament l'avortament; Gran Bretanya els va imitar en 1967. Però en l'Europa catòlica la batalla va requerir més temps, va mobilitzar a centenars de milers de dones i va suscitar greus conflictes polítics abans que sobrevingués la despenalització, principalment —i de manera molt vacil·lant — durant els anys setanta. Fins i tot en l'actualitat, a Alemanya i Portugal, per exemple, la interrupció de l'embaràs és accessible amb moltes limitacions, i l'avortament il·legal segueix essent molt difós.

Els canvis legals van ser més ràpids referent als anticonceptius, sens dubte perquè el ''baby boom'' havia aconseguit que semblaven irracionals els antics temors al descens demogràfic. En 1961 van ser finalment abolides a Alemanya les antigues ordenances policials nazis contra la venda d’anticonceptius i França va relaxar la seva prohibició en 1967; Itàlia anul·là quatre anys més tard la legislació feixista. Pel que concerneix la igualtat de les dones en el matrimoni i la família, la reforma dels processos de divorci i de la legislació familiar va tenir bàsicament lloc en la dècada dels setanta i —en l'Europa meridional postdictatorial— en la dels vuitanta, més de seixanta anys després de la introducció a Suècia i la Rússia bolxevic del divorci civil per consentiment mutu.

Més lenta va ser la batalla per aconseguir la igualtat de drets en el terreny laboral. Les garanties constitucionals i les disposicions del Mercat Comú van seguir sent fonamentalment promeses buides, i encara que uns quants països, com Gran Bretanya, Holanda, França i el nord escandinau, van traduir en mesures legislatives la igualtat de salari i de tracte, massa sovint no es va exigir el compliment de tals disposicions o solament es va aconseguir a través de perllongats processos judicials. A Alemanya occidental i Àustria, les perspectives eren encara pitjors a causa de l'arrelament del conservadorisme.

En termes generals, els combats en honor de l'emancipació femenina i la igualtat de les dones van confirmar la crítica que va fer Calamandrei de la democràcia de la postguerra: unes garanties formals dels drets constitucionals significaven poc sense una acció política eficaç que les tornés reals. Això és aplicable tant a les Constitucions postdictatorials d'Europa meridional (Espanya, Portugal i Grècia) com als models previs des de 1945. Les Constitucions podien oferir plens drets polítics, però sense igualtat en el Dret privat i en la pràctica comercial les dones continuaran subordinades als homes. En els anys seixanta i setanta, la lluita per l'assoliment de semblant igualtat va representar un dels exemples més notables i persistents de protesta social a Europa occidental. No es va obtenir la plena igualtat ni es guanyaren molts dels drets que les dones exigien com a necessaris per a la seva protecció i benestar, però va quedar al descobert i va anar gradualment reformada la base paternalista de les institucions socials. Com succeeix sovint, el punt de partida per a la reforma en les democràcies liberals residia a exposar la distància que existia entre el que prometien i el que en realitat proporcionaven. […]


{{Ref|Ref=Mark Mazower, ''La Europa negra'', València, Barlin Libros, 2017, pp.374-376|Títol=''La Europa negra'', València, Barlin Libros, 2017, pp.374-376|Cita=true}}

{{InfoWiki}}