Mostra la font per a Locke:Identitat personal

{{RecursWiki
|Tipus=Extractes d'obres
}}
{{RecursBase
|Nom=John  Locke: ''Assaig sobre l'enteniment humà'': de la identitat i la diversitat
|Idioma=Español
}}


''''''<big>John  Locke: ''Assaig sobre l'enteniment humà''</big>.''''''

LLIBRE II, CAPÍTOL XIX (XXVII)
DE LA IDENTITAT I DE LA DIVERSITAT

<small><small>(Aquest capítol no va aparèixer en la primera edició de l'Assaig. Va ser afegit en la segona, a instàncies de Molineux.)</small></small>


1 (1) Una altra font de comparacions, de la qual la ment fa freqüent ús, referent al ser mateix de les coses, quan, considerant alguna cosa com a existent en un temps i lloc determinats ho comparem amb si mateix existint en un altre temps, i d'aquí se’n segueixen les idees d'identitat i diversitat.  Quan veiem alguna cosa que està en un lloc en un determinat instant de temps, estem segurs que és la mateixa cosa, i no una altra que al mateix temps existeix en un altre lloc. En això consisteix la identitat. No trobant-se concebible que hi hagi al mateix temps  i al mateix lloc dues coses de la mateixa classe, vam concloure rectament que el que hi ha en un lloc i en un temps determinat exclou d'allà a tota la resta de la mateixa classe, i roman allà ell sol. Per tant, quan ens preguntem si alguna cosa és el mateix o no, ens referim sempre a alguna cosa que va existir en tal temps o lloc. D'aquí se segueix que una cosa no pot tenir dos principis d'existència, ni dues coses un sol principi, sent impossible per a dues coses de la mateixa classe existir al mateix temps i al mateix lloc, i una i la mateixa cosa en llocs diferents. Per tant, el que té un mateix començament en relació a un temps i lloc determinats, és una mateixa cosa; i el que va tenir un principi diferent en lloc i temps no és una mateixa cosa, sinó diversa. . .


2 (2) Tenim idea de tres classes de substàncies, que són: Déu; les intel·ligències finites; i els cossos.
Déu no té principi, és etern, inalterable, i està a tot arreu, i per això no hi pot haver dubte sobre la seva identitat.
Quant als esperits finits, tenint cadascun el seu temps i lloc determinats per a existir, la relació d'aquest temps i lloc sempre determinarà la identitat de cadascú, tant de temps com ells existeixin.
El mateix pot sostenir de cada partícula de matèria; doncs, en tant que no sigui feta cap addició o sostracció de matèria,  roman sent la mateixa. . .


3 (3) En tot el que s'ha dit és fàcil descobrir el ''principium individuationis''. La seva existència mateixa és evident. Determina a un ésser a existir en un temps i lloc particular, incomunicable a dos éssers de la mateixa classe. Això, encara que sembla més fàcil concebre en les substàncies o maneres simples, però quan es reflexiona no és més difícil en les compostes. Suposem per exemple un àtom existint en un determinat temps i lloc; és evident que, considerat en qualsevol instant de la seva existència, és idèntic amb si mateix en aquell instant, doncs essent en aquest instant el que és i cap altra cosa, és el mateix, i així ha de continuar tant de temps com la seva existència continua. De la mateixa manera, si dos o més àtoms s'uneixen en la mateixa massa, cada un d'ells romandrà el mateix pel que s'ha dit anteriorment. I mentre hi hagi units, la massa, que consisteix dels mateixos àtoms, han de ser la mateixa massa o el mateix cos, encara que estiguin diferentment barrejades les seves parts. Però si se separa un d'aquests àtoms o se n’afegeix un de un de nou, no serà més temps la mateixa massa o el mateix cos. Pel que fa a les criatures vivents la seva identitat no depèn d'una massa de les mateixes partícules sinó d'alguna altra cosa. En ella la variació de parts de matèria no altera la identitat. . . La raó que passi de manera diferent en els dos casos -en una massa de matèria i en un cos vivent- és que la identitat no s'aplica a la mateixa cosa. . .


4 (6) La identitat de l'home consisteix en una mateixa vida continuada, i només la identitat de l'ànima és el que fa el mateix home. . .


5 (9) Per trobar en què consisteix la identitat personal hem de considerar el que representa la paraula persona; al meu entendre, és un ésser pensant que pot raonar i reflexionar i considerar-se com el mateix, com una mateixa cosa que pensa en diferents llocs i temps; i això passa únicament pel sentiment que té de les seves pròpies accions, el qual és inseparable del pensar, i em sembla que li és essencial. És impossible que ningú percebi sense percebre que ell mateix percep. Quan veiem, sentim, etc., sabem que fem això. Per això cada un és per a si mateix el que ell anomena "jo". . .


6 (10) Però s'ha d'inquirir si és la mateixa i idèntica substància. . . Tal vegada hi hagi qui objecti que, en ser interrompuda la consciència per l’oblit, la substància pensant no serà la mateixa. Però això no es refereix a la identitat personal; la qüestió és saber què fa que una persona sigui sempre la mateixa, i no si és la mateixa substància la que sempre pensa en la mateixa persona, el que en aquest cas no importa. Substàncies diferents, mitjançant la mateixa consciència, estan unides en la mateixa persona; el mateix que agregats diferents, mitjançant la mateixa vida, estan units en un mateix animal la identitat es preserva en aquest canvi de substàncies per la unitat d'una vida continua. Essent una mateixa consciència el que fa a un home ser ell mateix per si mateix, la identitat personal depèn només d'això, ja s’uneixi solament a una substància individual o continuï en una successió de diverses substàncies. . .


7 (11) Que això és així ho evidencia el nostre mateix cos en tant que les seves parts estan unides al mateix jo conscient pensant de tal manera que, quan se les toca, nosaltres sentim i som conscients d’allò que de bo o dolent els passa , ja que són una part de nosaltres mateixos. . . Talleu-li la mà a algú; amb això s'haurà separat de la consciència del subjecte la calor, el fred i altres afeccions d'aquesta mà: des d'aquest moment es veurà que no constitueix una part del subjecte al que li va ser tallada. Veiem, doncs, que la substància que consisteix el jo personal pot variar sense canvi de la identitat personal. No hi ha dubte sobre la continuació de la mateixa persona, encara que els membres que en formen part siguin separats. . .


8 (17) El jo és aquella cosa conscient, pensant -sigui qualsevol la substància que estigui format: espiritual o material, simple o composta, això no importa-, que és sensible al plaer i al dolor, capaç de felicitat o misèria. . .


9 (18) En la identitat personal es funda el dret i la justícia del premi i el càstig. . .


10 (19) La identitat personal consisteix, no en la identitat de substància, sinó en la identitat de consciència. . .


11 (20) Però se m'objectarà: suposant que jo perdo la memòria d'alguns aspectes de la meva vida, de tal manera que mai torni a ser conscient d'ells una altra vegada, no sóc jo qui va fer aquelles accions? ; ¿No sóc jo la mateixa persona que va tenir aquells pensaments dels que un cop vaig ser conscient, tot i que els hagi oblidat ara? A això responc que hem de tenir en compte què és al que s'aplica la paraula "jo", que en aquest cas significa només home. (És a dir, "jo" com a pronom personal) Com es presumeix que el mateix home és la mateixa persona, se suposa que "jo" representa també la mateixa persona. Però si és possible per al mateix home tenir consciència diferent i incomunicable en temps diferents, està fora de dubte que el mateix home constituirà en diferents temps diferents persones. Per aquest motiu les lleis humanes no castiguin les accions d'un boig com les de l’entenimentat. . .


12 (23) Res, excepte la consciència, pot unir existències llunyanes en una mateixa persona; la identitat de la substància no pot fer-ho. . .


13 (25) Estic d'acord en que l'opinió més probable és que la consciència estigui unida a una sola substància individual immaterial. Qualsevol substància vitalment unida al present ésser pensant és una part del mateix jo que és ara; qualsevol cosa que se li uneixi mitjançant una consciència d'antigues accions forma també una part del mateix jo que és idèntic llavors i ara. ..

{{Ref|Ref=Locke, ''Ensayo sobre el entendimiento humano'', Aguilar Argentina, 7ª ed. 1977, pp.123-128.|Títol=''Ensayo sobre el entendimiento humano'', Aguilar Argentina, 7ª ed. 1977, pp.123-128.|Cita=true}}
{{InfoWiki}}