Mostra la font per a Nietzsche: apol·lini i dionisíac

{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Nietzsche: apol·lini i dionisíac|Idioma=Español}}
Els grecs, que en els seus déus diuen i alhora callen la doctrina secreta de la seva visió del món, van erigir dues divinitats, Apol·lo i Dionís, com a doble font del seu art. En l'esfera de l'art aquests noms representen antítesis estilístiques que caminen una al costat d'una altra, gairebé sempre lluitant entre si, i que només una vegada apareixen foses, en l'instant de la florida de la «voluntat» hel·lènica, formant l'obra d'art de la tragèdia àtica. En dos estats, en efecte, aconsegueix l'ésser humà la delícia de l'existència, en el ''somni'' i en l'''embriaguesa''. La bella aparença del món oníric, en el qual cada home és artista complet, és la mare de tot art figuratiu i també, com veurem, d'una meitat important de la poesia. Gaudim en la comprensió immediata de la ''figura,'' totes les formes ens parlen; no existeix res indiferent i innecessari. En la vida suprema d'aquesta realitat onírica tenim, no obstant això, el sentiment translúcid de la seva ''aparença''; només quan aquest sentiment cessa és quan comencen els efectes patològics, en els quals ja el somni no restaura, i cessa la natural força curativa dels seus estats. Mes, a l'interior d'aquesta frontera, no són només per ventura les imatges agradables i amistoses les que dins de nosaltres busquem amb aquella intel·ligibilitat total: també les coses serioses, tristes, fosques, tenebroses són contemplades amb el mateix plaer només que també aquí el vel de l'aparença té què estar en un moviment onejant, i no li és lícit encobrir del tot les formes bàsiques del real. Així, doncs, mentre que el somni és el joc de l'ésser humà individual amb el real, l'art de l'escultor (en sentit ampli) és el ''joc amb el somni. ''L'estàtua, en tant que bloc de marbre, és alguna cosa molt real, però el real de l'estàtua ''en tant que figura onírica ''és la persona vivent del déu. Mentre l'estàtua sura encara com a imatge de la fantasia davant els ulls de l'artista, aquest continua jugant amb el real; quan l'artista traspassa aquesta imatge al marbre, juga amb el somni.

En quin sentit va ser possible fer d'Apol·lo el déu de l'art? Només en tant que és el déu de les representacions oníriques. Ho és «el Resplendent» de manera total: en la seva arrel més profunda és el déu del sol i de la llum, que es revela en la resplendor. La «bellesa» és el seu element: eterna joventut li acompanya. Però també la bella aparença del món oníric és el seu regne: la veritat superior, la perfecció pròpia d'aquests estats, que contrasta amb la només fragmentàriament intel·ligible realitat diürna, eleva-ho a la categoria de déu vaticinador, però també certament de déu artístic. El déu de la bella aparença ha de ser al mateix temps el déu del coneixement veritable. Però aquella delicada frontera que a la imatge onírica no li és lícit sobrepassar per no produir un efecte patològic, perquè llavors l'aparença no només enganya, sinó que engalipa, no és lícit que falti tampoc en l'essència d'Apol·lo: aquella mesurada limitació, aquell estar lliure de les emocions més salvatges, aquella saviesa i assossec del déu-escultor. El seu ull ha de posseir un assossec «solar»: encara que estigui enfellonit i miri amb mal humor, es troba banyat en la solemnitat de la bella aparença.

L'art dionisíac, en canvi, descansa en el joc amb l'embriaguesa, amb l'èxtasi. Dos poders sobretot són els que a l'ingenu home natural ho eleven fins a l'oblit de si que és propi de l'embriaguesa, l'instint primaveral i la beguda narcòtica. Els seus efectes estan simbolitzats en la figura de Dionís. En tots dos estats el ''principium individuatiotis'' (principi d'individuació) queda trencat, el subjectiu desapareix totalment davant l'eruptiva violència del general-humà, més encara, de l'universal-natural. Les festes de Dionís no només estableixen un pacte entre els homes, també reconcilien a l'ésser humà amb la naturalesa. De manera espontània ofereix la terra els seus dons, pacíficament s'apropen els animals més salvatges: panteres i tigres arrosseguen el carro adornat amb flors, de Dionís. Totes les delimitacions de casta que la necessitat i l'arbitrarietat han establert entre els éssers humans desapareixen: l'esclau és home lliure, el noble i el d'humil bressol s'uneixen per a formar els mateixos cors bàquics. En munions cada vegada majors va rodant d'un lloc a un altre l'evangeli de l'«harmonia dels mons»: cantant i ballant es manifesta l'ésser humà com a membre d'una comunitat superior, més ideal: ha desaprès a caminar i a parlar. Més encara: se sent màgicament transformat, i en realitat s'ha convertit en una altra cosa. Igual que els animals parlen i la terra dóna llet i mel, també en ell ressona alguna cosa sobrenatural. Se sent déu: tot el que vivia només en la seva imaginació, ara això ell ho percep en si. Què són ara per a ell les imatges i les estàtues? L'ésser humà no és ja un artista, s'ha convertit en una obra d'art, camina tan extàtic i alçat com en somni veia caminar als déus. La potència artística de la naturalesa, no ja la d'un ésser humà individual, és la que aquí es revela: un fang més noble, un marbre més preciós són aquí pastats i tallats: l'ésser humà. Aquest ésser humà configurat per l'artista Dionís manté amb la naturalesa la mateixa relació que l'estàtua manté amb l'artista apol·lini.

Així com l'embriaguesa és el joc de la naturalesa amb l'ésser humà, així l'acte creador de l'artista dionisíac és el joc amb l'embriaguesa. Quan hom no l'ha experimentat en si mateix, aquest estat només se'l pot comprendre de manera simbòlica: és alguna cosa similar al que ocorre quan se somia i alhora es conjectura que el somni és somni. D'igual manera, el servidor de Dionís ha d'estar embriagat i, alhora, estar a l'aguait darrere de si mateix com a observador. No en el canvi de sobrietat i embriaguesa, sinó en la combinació de tots dos es mostra l'artista dionisíac.

Aquesta combinació caracteritza el punt culminant del món grec: originàriament només Apol·lo és déu de l'art a Grècia, i el seu poder va ser el que de tal manera va moderar a Dionís, que irrompia des d'Àsia, que va poder sorgir la més bella aliança fraterna. Aquí és on amb més facilitat s'aprehèn l'increïble idealisme del ser hel·lènic: un culte natural que entre els asiàtics significa el més tosc desencadenament dels instints inferiors, una vida animal panhetèrica, que durant un temps determinat fa saltar tots els llaços socials, això va quedar convertit entre ells en una festivitat de redempció del món, en un dia de transfiguració. Tots els instints sublims del seu ser es van revelar en aquesta idealització de l'orgia.

Però el món grec no havia corregut mai un perill més gran que quan es va produir la tempestuosa irrupció del nou déu. Al seu torn, mai la saviesa de l'Apol·lo dèlfic es va mostrar a una llum més bella. Al principi resistint-se a fer-ho, va embolicar al potent adversari en el més delicat dels teixits, de manera que aquest amb prou feines va poder advertir que anava caminant semipresoner. Com que els sacerdots dèlfics van endevinar el profund efecte del nou culte sobre els processos socials de regeneració i ho van afavorir d'acord amb els seus propòsits políticoreligiosos, a causa que l'artista apol·lini va treure ensenyaments, amb discreta moderació, de l'art revolucionari dels cultes bàquics, degut, finalment, al fet que en el culte dèlfic el domini de l'any va quedar repartit entre Apol·lo i Dionís, tots dos van sortir, per dir-ho així, vencedors en el certamen que els enfrontava: una reconciliació celebrada en el camp de batalla.
{{Ref|Ref=Nietzsche: ''Sobre verdad y mentira en sentido extramoral''. Tecnos, Madrid.|Títol=Sobre verdad y mentira en sentido extramoral|Cita=true}}
{{InfoWiki}}