Mostra la font per a Feuerbach: diferència entre l'home i l'animal

{{PendentRev}}{{RecursWiki
|Tipus=Extractes d'obres
}}
{{RecursBase
|Nom=Feuerbach: diferència entre l'home i l'animal.
|Idioma=Español
}}
En què consisteix aquesta diferència essencial que existeix entre l'home i l'animal? La resposta més simple, més general i també més popular a aquesta qüestió és: en la consciència, però consciència entesa en sentit estricte; ja que la consciència entesa com a sentiment de si mateix, com a facultat de distinció del sensible, de la percepció i fins i tot del judici sobre les coses externes, segons determinades característiques sensibles, no pot negar-se als animals. La consciència, en sentit estricte, només existeix allí on un ésser té com a objecte el seu propi gènere la seva pròpia essencialitat. L'animal pot esdevenir objecte de si mateix com a individu –per això posseeix sentiment de si mateix–, però no com a gènere –per això manca de consciència, nom derivat de saber–. Per això, on hi ha consciència, hi ha també aptitud per a la ciència. La ciència és la consciència dels gèneres. En la vida tractem amb individus, en la ciència amb gèneres. Però només un ésser que té com a objecte el seu propi gènere, la seva essencialitat, pot convertir en objecte altres coses, altres éssers, segons la seva naturalesa essencial. L'animal, per tant, té una única vida; l'home, una vida doble; en l'animal la vida interior i exterior s'identifiquen; l'home, no obstant això, posseeix una vida interior i una altra exterior. La vida interior de l'home és la vida en relació a la seva espècie, a la seva essència. L'home pensa, és a dir, conversa, parla amb si mateix. L'animal no pot realitzar cap funció genèrica sense un altre individu exterior a ell; l'home, no obstant això, pot realitzar les funcions genèriques del pensar i parlar, que són veritables funcions genèriques, independent d'un altre individu. L'home és, al mateix temps, per a si mateix el jo i el tu; ell pot posar-se en el lloc de l'altre, precisament perquè el seu objecte no és solament la seva individualitat, sinó també la seva espècie genèrica, la seva essència.

L'essència de l'home, a diferència de la de l'animal, és no només el fonament de la religió, sinó també el seu objecte. La religió és la consciència de l'infinit; és i només pot ser la consciència que l'home té de la seva essència, no finita i limitada, sinó infinita. Un ser realment finit no té ni el més remot pressentiment ni, per descomptat, consciència, d'un ésser infinit, doncs la limitació del ser implica la limitació de la consciència. La consciència d'una eruga, la vida i el ser de la qual estan limitats en l'estret cercle d'una determinada espècie de plantes, no s'estén tampoc més enllà d'aquest àmbit limitat; distingeix perfectament aquesta planta de les altres, però no sap res més. Semblant consciència limitada, infal·lible, sense possibilitat d'error, per raó de la seva limitació, l'anomenem instint i no consciència. Consciència, en sentit propi, rigorós, i consciència de l'infinit són sinònims; consciència limitada no és consciència; la consciència és essencialment universal, naturalesa infinita. La consciència de l'infinit només pot ser consciència de la infinitud de la consciència. Amb altres paraules, en la consciència de l'infinit, l'home conscient té per objecte la infinitud de la seva pròpia essència.

Què és, llavors, l'essència de l'home, de la qual aquest és conscient, o què és el que constitueix en l'home el gènere de la humanitat pròpiament dita? La raó, la voluntat, el cor. L'home perfecte ha de posseir la facultat del pensament, la facultat de la voluntat, la facultat del cor. La facultat del pensament és la llum del coneixement, la facultat de la voluntat és l'energia del caràcter i la facultat del cor és l'amor. Raó, amor i voluntat són perfeccions, són facultats supremes, constitueixen l'essència absoluta de l'home com a home i el fi de la seva existència. L'home existeix per a conèixer, per a estimar, per a voler. Però quin és el fi de la raó? La raó mateixa. I de l'amor? L'amor. I el de la voluntat? La llibertat de voler. Coneixem per a conèixer, estimem per a estimar, volem per a voler, és a dir, per a ser lliures. El veritable ser és l'ésser que pensa, estima, vol. Veritable, perfecte, diví és solament el que existeix per a si mateix. Però així és l'amor, així la raó, així la voluntat. La trinitat divina en l'home, per sobre de l'home individual, és la unitat de raó, amor i voluntat. Raó (imaginació, fantasia, idees, opinió), voluntat, amor o cor no són facultats que l'home té –doncs ell és res sense elles; l'home és el que és solament per elles–; són els elements que fonamenten el seu ser, ser que ell ni té ni fa, forces que ho animen, determinen i dominen, forces absolutes, divines, a les quals no pot oposar cap resistència.

{{Ref|Ref=''La esencia del cristianismo. ''Traducción de J. L. Iglesias. Sígueme, Salamanca p. 51-52.|Títol=La esencia del cristianismo. |Cita=true}}

§ 53. ''L'home no es distingeix de cap manera de l'animal solament pel pensar.'' Tot el seu ser constitueix més aviat la seva ''diferència respecte a l'animal. ''Certament, qui ''no ''pensa, ''no ''és home; mes no perquè el pensar sigui la causa de l'ésser, sinó únicament perquè és un efecte i una particularitat necessària de l'ésser humà.

Per aquest motiu tampoc aquí tinguem necessitat de depassar el domini de la sensibilitat per a reconèixer a l'home com ser que està per sobre dels animals. L'home no és un ser particular, com ho és l'animal, sinó un ser ''universal ''i, per això, no és un ser limitat i no-lliure, sinó un ésser il·limitat i lliure; doncs universalitat, il·limitació i llibertat són inseparables. I aquesta llibertat no existeix, per exemple, en una facultat ''particular, en la voluntat, ''de la mateixa manera que aquesta universalitat no resideix en una facultat particular de la ''capacitat de pensar, ''en la raó -aquesta llibertat i aquesta universalitat s'estenen a ''tot ''el seu ser. Els sentits dels animals són, certament, més aguts que els de l'home, però només en relació amb determinades coses que estan en necessària connexió amb les necessitats dels animals, i són més aguts precisament en virtut d'aquesta determinació, d'aquesta delimitació exclusiva a alguna cosa determinada. L'home no té l'olfacte d'un gos de caça, ni el d'un corb; però això és així únicament perquè el seu olfacte és un sentit que comprèn tota classe d'olors, sent així un sentit més lliure i indiferent respecte d'olors particulars. Allí on, emperò, un sentit s'eleva per sobre dels límits de la particularitat i la seva dependència de la necessitat, allí també s'eleva a un significat i una dignitat''autònomes i teorètiques: ''el sentit ''universal ''és ''enteniment, ''la sensibilitat ''universal ''és ''espiritualitat. ''Fins i tot els sentits inferiors, l'olfacte i el gust, s'eleven en l'home a actes espirituals, a actes científics. L'olor i el sabor de les coses són objectes de les ciències naturals. Fins i tot l{{'}}''estómac ''de l'home, malgrat el menyspreu amb què ho considerem, no és un ser animal, sinó humà, doncs és un ser universal no limitat a determinades classes d'aliments. Precisament en virtut d'això és lliure l'home de la fúria voraç amb què l'animal es llança sobre la seva presa. Deixa-li a l'home el seu cap, però posa-li l'estómac d'un lleó o d'un cavall -sens dubte, deixarà de ser un home. Un estómac limitat només s'avé amb un sentit limitat, és a dir, animal. La relació moral i raonable de l'home amb l'estómac resideix, doncs, també en el només fet de tractar-ho com un ésser humà, i no com un ser animal. Qui considera que la humanitat acaba en l'estómac i rebaixa l'estómac a la classe dels animals, també autoritza a l'home a la bestialitat en el menjar.

{{Ref|Ref=''Principios de la filosofía del futuro. ''Labor, Barcelona, 1976, p.107.|Títol=Principios de la filosofía del futuro. |Cita=true}}
{{InfoWiki}}