Mostra la font per a Aristòtil: els factors del canvi

{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Aristòtil: els factors del canvi|Idioma=Español}}

En tots els casos d'arribar a ser [...] ha d'haver-hi sempre alguna cosa subjacent en el que arriba a ser [...]

Diem «alguna cosa arriba a ser d'alguna cosa», i no «alguna cosa arriba a ser alguna cosa», principalment de les coses que no romanen; així diem «el músic arriba a ser de l'a-músic», i no «el músic arriba a ser de l'home». Encara que també de les coses que romanen parlem a vegades de la mateixa manera, doncs diem que del bronze arriba a ser una estàtua. Quant als oposats que no romanen, es diuen d'ambdues maneres: diem «això arriba a ser d'això» i també «això arribar a ser això»; així, «de la a-músic arriba a ser el músic» i també «l'a-músic arriba a ser músic». I parlem de la mateixa manera en el cas del compost, doncs diem: «d'un home a-músic arriba a ser un músic», i també «un home a-músic arriba a ser un home músic». [...]

És evident que totes les coses que arriben a ser [...] procedeixen d'un substrat.

Resulta clar llavors de quant s'ha dit que tot el que arriba a ser és sempre compost, i que no només hi ha alguna cosa que arriba a ser, sinó alguna cosa que arriba a ser «això», i l'últim en dos sentits: o és el substrat o és l'oposat. Entenc per «oposat», per exemple, l'a-músic, i per «subjecte» l'home; anomeno també «oposat» a la manca de figura o de forma o d'ordre, mentre que anomeno «subjecte» al bronze o a la pedra o a l'or.

Per tant, si de les coses que són per naturalesa hi ha causes i principis dels quals primàriament són i han arribat a ser, i això no per accident, sinó cadascuna el que es diu que és segons la seva substància, llavors és evident que tot arriba a ser des d'un substrat i una forma. Perquè «home músic» està compost, en cert sentit, de «home» i de «músic», ja que l'hi pot analitzar en els conceptes de tots dos. És clar, llavors, que el que arriba a ser prové d'aquests.

El substrat és un en nombre, però dos quant a la forma (doncs el numerable és l'home o l'or o, en general, la matèria, ja que és sobretot la cosa individual, i no per accident com el generat arriba a ser d'això; en canvi, la privació i la contrarietat són només accidentals). Però la forma és una, com l'ordre o la música o qualsevol altra determinació similar.

Per això, en un sentit cal dir que els principis són dos, i en un altre que són tres. [...]

Hem dit en el que precedeix en quin sentit els principis són dos i en quin sentit són més. Primer vam dir que només els contraris són principis, i després que és necessari un substrat i que els principis són tres.
{{Ref|Ref=''Física'', 1, 7, 189b-191a (Gredos, Madrid 1995, p. 110-115).|Títol=Física|Cita=true}}
{{InfoWiki}}