Mostra la font per a Sext Empíric: esbossos pirrònics (Selecció)

{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Sext Empíric: esbossos pirrònics (Selecció)|Idioma=Español}}
I. L'ESCEPTlCISME

''I, 1.'' Els que busquen alguna cosa, probablement arriben a descobrir-ho, o declaren que no poden descobrir-ho i que és incomprensible, o continuen buscant-ho. Per això en les investigacions filosòfiques uns han pretès haver trobat la veritat, uns altres han declarat que no és possible aconseguir-la, i uns altres la busquen encara. Els anomenats pròpiament dogmàtics semblen haver-la trobat, per exemple, Aristòtil, Epicur, els estoics i uns altres; els que han provat que és impossible aconseguir-la són Clitòmac, Carnèades i altres acadèmics; els que encara busquen són els escèptics. Per això sembla que hi ha tres filosofies principals: el dogmatisme, l'acadèmia i l'escepticisme. Convindrà a uns altres tractar de les dues primeres. Per la nostra banda, traçarem un esbós de l'orientació escèptica, després d'advertir que sobre cap dels punts que tractem tenim la seguretat que sigui enterament com ho afirmem, sinó que informem històricament sobre cada qüestió tal com ens sembla de moment.

''I, 3.'' L'orientació escèptica es diu zetètica per la seva preocupació per buscar i examinar; efèctica per la disposició de l'escèptic després de la recerca; aporètica, o perquè dubta de tot i ho investiga tot, com diuen alguns, o perquè queda en suspens entre l'afirmació i la negació; pirrònica, perquè ens sembla que Pirró es va lliurar a l'escepticisme d'una manera més completa i manifest que els seus predecessors.

''I, 4.'' L'escepticisme és la facultat d'oposar de totes les maneres possibles els fenòmens i els noúmens; i d'aquí arribem, per l'equilibri de les coses i de les raons oposades ''(isostenia), ''primer a la suspensió del judici ''(epokhé) i ''després a la indiferència (''ataraxia'').

''I, 10.'' Els que pretenen que els escèptics neguen els fenòmens em sembla que no senten el que diem. No neguem les impressions que rep passivament la representació i que ens condueixen involuntàriament a l'assentiment, és a dir, els fenòmens. Sempre que busquem si l'objecte és tal com ens apareix, concedim que apareix. No posem en dubte el fenomen, sinó el que es diu del fenomen: i això és diferent del fenomen mateix. Així la mel ens sembla dolça; ho admetem, perquè tenim la sensació de dolçor. Investiguem si la mel és dolça per essència, perquè això no és un fenomen, sinó un judici sobre el fenomen. Si proposem arguments contra els fenòmens, els exposem sense voler negar els fenòmens, per mostrar la precipitació de judici dels dogmàtics. Doncs si la raó és tan enganyosa que gairebé sostreu als nostres ulls els fenòmens, com no la considerarem sospitosa respecte del que és obscur, si no volem precipitar-nos en seguir-la?

''I, 19.'' Emprem unes vegades l'expressió «no més», i unes altres «gens més». Alguns escèptics, en lloc de dir «no més», diuen evocant la causa, «per què això més que allò?», ja que és habitual usar preguntes en comptes de proposicions, així: «Quin dels mortals no coneix a l'esposa de Zeus?», i usar proposicions en lloc de preguntes, així: «Em pregunto per què cal admirar a un poeta.» L'expressió «no més això que allò» assenyala la disposició en què estem, segons la qual, per la força igual de les raons oposades, ens veiem portats a una actitud d'equilibri. Entenem per força igual la que existeix per a nosaltres en el que ens sembla probable; per raons oposades, les que estan en pugna entre si, i per equilibri, la negació a donar un assentiment en un sentit o en l'altre. Encara que l'expressió «gens més» assenyala una afirmació o una negació, no l'emprem així, sinó indiferentment, en un sentit abusiu, en comptes d'una interrogació, o en comptes de dir: «No sé a què donar i a què no donar l'assentiment.» Ens proposem mostrar el que ens sembla. Poc importa l'expressió que serveix per mostrar-ho. És necessari saber també que emprem l'expressió «no més» sense afirmar absolutament la veritat o la certesa de la cosa, sinó que diem el que ens sembla.

''1, 28.'' Respecte a totes les expressions dels escèptics, cal saber que no assegurem que siguin veritables, ja que afirmem per contra que poden destruir-se a si mateixes, ja que estan compreses entre les coses al respecte de les quals s'empren, igual que els purgants no només expulsen els humors corporals, sinó que es veuen arrossegats amb ells. Diem que ens servim d'elles indiferentment, o si es vol impròpiament, encara que no ens donin a conèixer pròpiament les coses respecte de les quals les emprem. A l'escèptic no li convé discutir sobre les paraules, i en particular ens resulta avantatjós que aquestes paraules no tinguin una significació pròpia, sinó relatiu a alguna cosa. a saber, a l'escèptic. A més, hem de recordar que no les usem per a totes les coses en general, sinó pel que està obscur i per a les qüestions dogmàtiques, i que diem el que ens sembla, sense afirmar res de la naturalesa dels objectes. Així crec poder destruir qualsevol sofisma que es faci contra el vocabulari escèptic.

II. El TROP DE LA RELACIÓ

''I, 14.'' El vuitè trop procedeix de la relació. ja que totes les coses són relatives, ens veiem obligats a suspendre el nostre judici sobre el que són absolutament i per naturalesa. És necessari saber que aquí com en altres parts utilitzem el verb ''ser ''en lloc del verb ''aparèixer, ''volent dir que totes les coses apareixen relatives. Això s'entén de dues maneres: una cosa és relativa al que jutja, i és relativa al que l'acompanya, així el dret és relatiu a l'esquerre.

Hem ja mostrat que tot és relatiu al que jutja: cada cosa apareix relativa a aquest animal, a aquest home, a aquest sentit, a tal circumstància;-i al que acompanya a l'observació de la cosa: cada cosa apareix amb aquesta barreja, d'aquesta manera, en aquesta composició, en aquesta quantitat, en aquesta posició-. Però és possible mostrar també que tot és relatiu a alguna cosa de la manera següent. L'absolut difereix del relatiu o no? Si no és diferent, és relatiu. Si és diferent, com tot el que és diferent és relatiu a alguna cosa (a allò del que es diu que difereix), l'absolut és també relatiu.

A més, en el que existeix, hi ha segons els dogmàtics, els gèneres superiors, les espècies últimes, els gèneres i les espècies [intermèdies]. Ara bé, tot això és relatiu a alguna cosa. Per tant tot és relatiu. A més, en el que existeix, hi ha el que és clar i el que és obscur, segons diuen. El que apareix és senyal del que és obscur, perquè el que és obscur està significat pel que apareix.

El que apareix segons ells, revela el que és obscur. El que significa i el que és significat són relatius. Per tant, tot és relatiu. A més, en les coses que existeixen, unes són semblants, les altres dissemblants, unes iguals, altres desiguals. I això són relacions. Per tant, tot és relatiu.

Finalment, aquell que nega que tot és relatiu, confirma que tot és relatiu, ja que mostra que la proposició mateixa «tot és relatiu» és relativa a nosaltres, que no és absoluta, perquè ell ens contradiu.

En resum, com vam mostrar que tot és relatiu, evidentment no podem dir què és cada objecte quant a la seva naturalesa i absolutament, sinó com apareix, en relació amb alguna cosa. D'on se segueix que hem de suspendre el nostre judici sobre la naturalesa de les coses.

lll. DIFICULTATS DE LA NOCIÓ DE SIGNE

''II, 10.'' Es diu signe commemoratiu a un signe que, havent estat observat manifestament al mateix temps que la cosa significada, quan es presenta als nostres sentits, per obscura que sigui la cosa, ens indueix a recordar el que s'ha observat al mateix temps que ell, encara que això no es presenti obertament als nostres sentits: així ocorre amb el fum i el foc. El signe indicatiu (o revelador), segons diuen els dogmàtics, és aquell que no ha estat observat manifestament al mateix temps que la cosa, però que, per la seva naturalesa pròpia i la seva constitució, indica allò del que és signe, com els moviments del cos són signes de l'ànima. També defineixen aquest signe: una proposició (axioma) demostrativa que és l'antecedent d'un bon sil·logisme i que descobreix la conseqüència. Com hi ha dues classes de signes, no rebutgem tot signe, sinó solament el signe indicatiu que sembla haver estat inventat pels dogmàtics. Al signe commemoratiu ho ha fet versemblant la pràctica de la vida: qui veu el fum, recorda el foc; una cicatriu que s'observa, diu que hi ha hagut una ferida.

''Il, 11.'' El signe, tal com ho entenen els dogmàtics, és inconcebible. [...] L'antecedent no pot descobrir la conseqüència, ja que el significat és relatiu al signe i per tant és comprès al mateix temps que ell. En efecte, allò que és relatiu a una cosa és comprès al mateix temps que ella. Igual que el costat dret no pot ser comprès abans que l'esquerre, i inversament, com totes les coses que són relatives, el signe no podrà ser comprès abans que la cosa significada. Però si el signe no és comprès abans que la cosa significada, no pot descobrir el que és comprès amb ell i no després d'ell.

Per tant, segons les afirmacions dels nostres adversaris, el signe és inconcebible. Perquè és relatiu, segons diuen, i descobreix la cosa significada, a la qual és relatiu. Però, si és relatiu a la cosa significada, deu necessàriament ser conegut al mateix temps que ella, com el costat dret i l'esquerre, a dalt i a baix, etc., i si revela la cosa significada, deu necessàriament ser conegut abans que ella, a fi que, una vegada conegut, ens condueixi a la idea del que cal conèixer. És doncs impossible concebre una cosa que no pot ser coneguda abans que una altra cosa, i que hagi de ser coneguda necessàriament abans que ella. Per tant és impossible concebre una cosa en relació amb una altra. que descobreixi allò amb el que està relacionada. El signe. diuen, és relatiu a la cosa significada i la descobreix. Així doncs és impossible concebre el signe.

Bastarà haver dit aquestes poques coses entre les moltes que podrien dir-se, per demostrar que no hi ha signes indicatius. Ara demostrarem que pot haver-hi algun signe, a fi de presentar la força igual de les raons oposades.

Les paraules aquestes contra el signe signifiquen alguna cosa o no signifiquen res. Si no signifiquen res, com destruiran l'existència del signe? Si signifiquen alguna cosa, hi ha un signe. A més, les raons adduïdes contra el signe són demostratives o no ho són. Si no són demostratives, no demostren que no hi hagi signe. Si són demostratives, ja que la demostració és una espècie de signe que descobreix la conclusió, hi haurà un signe. D'on es raona així: si hi ha algun signe: hi ha un signe; si no hi ha cap signe, hi ha un signe, perquè es demostra que no hi ha signe amb una demostració que és precisament un signe. O hi ha un signe, o no ho hi ha; per tant hi ha un signe.

A aquest argument s'oposa aquest altre: si no hi ha signe, no hi ha signe; si hi ha un signe, segons la concepció que els dogmàtics tenen del signe, no hi ha signe. Perquè el signe que parlem, concebut com a relatiu a alguna cosa i que descobreix la cosa significada, no existeix, com hem demostrat. O hi ha un signe, o no ho hi ha: per tant, no hi ha signe.

Així, com s'aporten raons igualment probables en pro i en contra de l'existència del signe, no haver-nos d'afirmar més l'un que l'altre.

IV. DIFICULTATS DE LA NOCIÓ DE CAUSA

''III, 3.'' És impossible concebre la causa abans de conèixer el seu efecte mentre que és el seu efecte, ja que coneixem que una cosa és causa d'un efecte quan coneixem l'efecte quan efecte. Però no podem conèixer l'efecte de la causa quan efecte d'aquesta, si no coneixem la causa de l'efecte quan causa d'aquest. Creiem conèixer que és l'efecte de la causa quan coneixem la causa de l'efecte quan causa d'aquest. Per tant, si per conèixer la causa cal conèixer primer l'efecte, i si per a conèixer l'efecte cal conèixer primer la causa el cercle viciós ''(dial·lel), ''manera del dubte, ens mostra dues coses inconcebibles, perquè la causa, quan causa, i l'efecte, quan efecte, no poden concebre's [separadament]. Com cadascun necessita la garantia de l'altre, no sabrem quin dels dos concebre el primer. Així doncs no podrem dir que una cosa és causa d'una altra. [...]

D'altra banda, la causa produeix el seu efecte, o quan és causa, o quan no ho és. I [que ho produeixi] quan no és causa, és impossible. Si és quan és causa, és necessari que hagi existit i hagi estat causa abans de produir l'efecte. Però com la causa és relativa al seu efecte, és clar que no pot existir quan causa abans que el seu efecte. Per tant la causa no pot, quan és causa, produir allò del que és causa. Si no produeix res, ni quan és causa, ni quan no ho és, no produeix res, i per tant, no hi haurà causa; ja que la causa no pot ser concebuda com a causa sense produir alguna cosa.

Així doncs alguns diuen que la causa deu, o coexistir amb el seu efecte, o ser anterior a ell, o ser posterior a ell. Ara bé, temo que sigui ridícul dir que la causa existeixi després del naixement del seu efecte. I no pot existir abans del seu efecte, perquè es concep relativament [a ell], i els relatius, diuen que quan relatius, existeixen i es conceben al mateix temps. No pot tampoc existir al mateix temps que el seu efecte, perquè ho produeix; i el que és produït ha de ser produït per una causa ja existent; és necessari doncs que la causa sigui primer causa, ja que produeix el seu efecte. Per tant, si la causa no existeix abans que el seu efecte, ni amb ell, ni després d'ell, pot ser que no tingui existència en absolut.

És evident que així la concepció de causa també queda destruïda. Si la causa, que és relativa, no pot concebre's abans del seu efecte; si per concebre-la com a causa del seu efecte, cal concebre-la abans que el seu efecte, i si, finalment, no és possible concebre una cosa abans que una altra, abans de la qual no és possible concebre-la, és impossible concebre la causa.
{{Ref|Ref=''Bosquejos pirrónicos (selección),'' de R. Verneaux'', Textos de los grandes filósofos. Edad Antigua,'' Herder, Barcelona 1982, p.105-112.|Títol=Bosquejos pirrónicos (selección),'' de R. Verneaux'', Textos de los grandes filósofos. Edad Antigua,|Cita=true}}
{{InfoWiki}}