Mostra la font per a Merleau-Ponty: cos i objecte

{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Merleau-Ponty: cos i objecte|Idioma=Español}}
Quan la psicologia clàssica descrivia el propi cos, li atribuïa ja uns «caràcters» incompatibles amb l'estatut d'objecte. Deia, primer, que el meu cos es distingeix de la taula o del llum perquè es percep constantment, mentre que jo puc apartar-me d'elles. És, doncs, un objecte que no em deixa. Però, precisament per això, és encara un objecte? Si l'objecte és una estructura invariable, no ho és malgrat el canvi de perspectives, sinó en aquest canvi o a través del mateix. Les perspectives sempre noves no són per a ell una simple ocasió de manifestar la seva permanència, una manera contingent de presentar-se davant nosaltres. No és objecte, això és, no està davant de nosaltres, més que pel fet de ser observable, o sigui, situat a la punta dels nostres dits o les nostres mirades, indivisiblement trastornat i retrobat per cadascun dels seus moviments. D'una altra manera seria veritable com una idea, i no present com una cosa. En particular, l'objecte no és objecte més que si pot ser allunyat i, per tant, desaparèixer, en última instància, del meu camp visual. La seva presència és tal que no és viable sense una absència possible. Doncs bé, la permanència del propi cos és d'un tipus completament divers: no es troba a l'extrem d'una exploració indefinida, es nega a l'exploració i sempre es presenta a mi sota el mateix angle. La seva permanència no és una permanència al món, sinó una permanència del costat de mi. Dir que sempre està prop de mi sempre aquí per a mi equival a dir que mai està veritablement davant del meu que no puc desplegar-ho sota la meva mirada, que es queda al marge de totes les meves percepcions, que està amb mi. Veritat és que els objectes exteriors tampoc em mostren mai un dels seus costats més que ocultant-me els altres, però, si més no, sempre puc escollir el costat que van a mostrar-me. Només poden aparèixer-se'm en perspectiva, però la perspectiva particular que dels mateixos obtinc a cada moment no resulta més que d'una necessitat física, això és, d'una necessitat de la qual puc servir-me i que mai em captura: des de la meva finestra no es veu el campanar de l'església, però aquesta restricció em promet, al mateix temps, que, des d'una altra part, es podria veure tota l'església. També és cert que si estic pres, l'església es reduirà per a mi a un campanar truncat. Si no em tragués el meu vestit, mai percebria el seu revers, i veurem que els meus vestits poden convertir-se com en els annexos del meu cos Però aquest fet no prova que la presència del meu cos sigui comparable a la permanència de fet de certs objectes, l'òrgan a un utensili sempre disponible. Mostra, al contrari, que les accions en les quals m'obstino per habitud incorporen a si mateixes els seus instruments i els fan participar de l'estructura original del propi cos. Quant a aquest, és l'habitud primordial, la que condiciona totes les altres i per la qual es comprenen. La seva permanència prop de mi, la seva perspectiva invariable no són una necessitat de fet, ja que la necessitat de fet les pressuposa: perquè la meva finestra m'imposi un punt de vista sobre l'església és necessari, primer, que el meu cos m'imposi un sobre el món; i la primera necessitat no pot ser simplement física més que perquè la segona és metafísica, les situacions de fet no poden afectar-me més que si primer sóc d'una naturalesa tal que es donin per a mi situacions de fet. En altres termes, jo observo els objectes exteriors amb el meu cos, els manipulo, els examino, dono la volta al seu voltant; però, al meu cos, no ho observo: per a poder fer-ho seria necessari disposar d'un segon cos, al seu torn tampoc observable. Quan dic que el meu cos sempre és percebut per mi, no cal entendre, doncs, aquestes paraules en un sentit purament estadístic; i en la presentació del propi cos ha de donar-se alguna cosa que faci impensable la seva absència o si més no la seva variació. Què és? El meu cap no s'ofereix a la meva vista més que per la punta del nas i pel contorn de les meves òrbites. Puc veure els meus ulls en un mirall de tres cares, però ja seran els ulls d'algú que observa, i amb prou feines puc sorprendre la meva mirada viva quan un mirall m'envia, al carrer, inopinadament, la meva imatge. El meu cos, en el mirall, no deixa de seguir les meves intencions com l'ombra d'aquestes, i si l'observació consisteix a fer variar el punt de vista mantenint l'objecte fix, aquell defuig l'observació i s'ofereix com un simulacre del meu cos tàctil ja que acarona les iniciatives d'aquest en lloc de respondre'ls amb un desenvolupament lliure doni perspectives. El meu cos visual és, sí, objecte en les parts allunyades del meu cap, però a mesura que ens apropem als ulls, se separa dels objectes, prepara enmig d'ells un semiespai al que no tenen accés, i quan vull satisfer aquest buit recorrent a la imatge de: mirall, aquesta em remet encara a un original del cos que no està aquí, entre les coses, sinó d'aquest costat de mi, més ençà de tota visió. El mateix es digui, i malgrat les aparences, del meu cos tàctil, ja que si puc palpar amb la meva mà esquerra la meva mà dreta mentre aquesta toca un objecte, la mà dreta objecte no és la mà dreta que toca: la primera és un teixit d'ossos, músculs i carn estrellat en un punt de l'espai; la segona travessa l'espai com un coet per anar a revelar l'objecte exterior en el seu lloc. Quan veu o toca el món, el meu cos no pot, doncs, ser vist ni tocat. El que li impedeix ser mai un objecte, estar mai «completament constituït», és que el meu cos és allò gràcies al que existeixen objectes. En la mesura que és el que veu i el que toca, no és ni tangible ni visible. El cos no és, doncs un objecte exterior qualsevol amb la sola particularitat que sempre estaria aquí. Si és permanent, és d'una permanència absoluta que serveix de fons a la permanència relativa dels objectes eclipsables, els veritables objectes La presència i absència dels objectes exteriors solament són variacions a l'interior d'un camp de presència primordial d'un domini perceptiu sobre els quals el meu cos té poder No solament la permanència del meu cos no és un cas particular de la permanència al món dels objectes exteriors, sinó que aquest no es comprèn més que per aquella; no solament la perspectiva del meu cos no és un cas particular de la dels objectes, sinó que la presentació perspectiva dels objectes no es comprèn més que per la resistència del meu cos a tota variació perspectiva. Si cal que els objectes no em mostrin mai més que una de les seves cares, és perquè estic en un cert lloc des del qual les veig, però que jo no puc veure. Si, no obstant això, crec en els seus costats ocults com també en un món que els abasta a tots i que coexisteix amb ells, és mentre que el meu cos, sempre present pel meu, i, amb tot, obstinat enmig d'ells per tantes relacions objectives, els manté en coexistència amb ell i fa palpitar en tots la pulsació de la seva duració.

Així, la permanència del propi cos, si la psicologia clàssica l'hagués analitzat, l'hauria pogut conduir al cos, no ja com a objecte del món, sinó com a mitjà de la nostra comunicació amb ell; al món, no ja com una suma d'objectes determinats, sinó com a horitzó latent de la nostra experiència, sense parar present, també ell, abans de tot pensament determinant.
{{Ref|Ref=''Fenomenología de la percepción'', Planeta-Agostini, Barcelona 1984, traducción de Jem Cabanes, p.108-110.|Títol=Fenomenología de la percepción|Cita=true}}
{{InfoWiki}}