Mostra la font per a Hume: el jo 1

{{PendentRev}}{{RecursWiki
|Tipus=Extractes d'obres
}}
{{RecursBase
|Nom=Hume: el jo 1
|Idioma=Español
}}
Alguns filòsofs es figuren que el que anomenem el nostre ''jo ''és una mica del que en tot moment som íntimament conscients; que sentim la seva existència, i la seva continuïtat en l'existència, i que, més enllà de l'evidència d'una demostració, sabem amb certesa de la seva perfecta identitat i simplicitat. La sensació més intensa, la més violenta passió, en comptes de distreure'ns d'aquesta contemplació –diuen– l'única cosa que fan és inculcar-la amb major intensitat, i portar-nos a advertir la influència que tenen sobre el ''jo'', sigui per dolor o per plaer. Voler adduir més proves seria afeblir la seva evidència, doncs no existeix prova derivable d'un fet de la qual puguem ser tan íntimament conscients, ni queda res que puguem estar segurs si dubtem del nostre propi jo.

Desgraciadament, totes aquestes afirmacions són contràries a l'experiència mateixa advocada a favor seu; no tenim idea alguna del ''jo ''de la manera que aquí s'ha explicat. En efecte, de quina impressió podria derivar-se aquesta idea? És impossible contestar a això sense arribar a una contradicció i a un absurd manifest. I no obstant això, aquesta és una pregunta que hi hauria necessàriament que contestar si el que volem és que la idea del jo sigui clara i intel·ligible. Ha d'haver-hi una impressió que doni origen a cada idea real. Però el jo o persona no és cap impressió, sinó allò al fet que se suposa que les nostres diferents impressions i idees tenen referència. Si hi ha alguna impressió que origina la idea del jo, aquesta impressió haurà de seguir sent invariablement idèntica durant tota la nostra vida, doncs se suposa que el jo existeix d'aquesta manera. Però no existeix cap impressió que sigui constant i invariable. Dolor i plaer, tristesa i alegria, passions i sensacions se succeeixen una després d'una altra, i mai existeixen totes al mateix temps. Després la idea del jo no pot derivar-se de cap d'aquestes impressions, ni tampoc de cap altra. I en conseqüència, no existeix tal idea.

Però, encara més: en què haurien de convertir-se totes les nostres percepcions particulars, de seguir aquesta hipòtesi? Totes elles són diferents, distingibles i separables entre si, i poden ser considerades per separat i existir per separat: no necessiten de cosa alguna que les sostingui en la seva existència. De quina manera pertanyerien llavors al jo, i com estarien connectades amb ell? En el que a mi respecta, sempre que penetro més íntimament en el que anomeno ''mi mateixa ''ensopegada en tot moment amb una o una altra percepció particular, sigui de calor o fred, de llum o ombra, d'amor o odi, de dolor o plaer. Mai puc atrapar-me a ''mi mateix ''en cap cas sense cap percepció, i mai puc observar una altra cosa que la percepció. Quan les meves percepcions són suprimides durant algun temps: en un somni profund, per exemple, durant tot aquest temps no m'adono de ''mi mateix,'' i pot dir-se que veritablement no existeixo. I si totes les meves percepcions fossin suprimides per la ment i ja no pogués pensar, sentir, veure, estimar o odiar després de la descomposició del meu cos, el meu jo resultaria completament aniquilat, de manera que no puc concebre què més faci mancada per a convertir-me en una perfecta res. Si després d'una reflexió seriosa i lliure de prejudicis hi ha algú que pensi que ell té una noció diferent de'' si mateix'', haig de confessar que ja no puc seguir-li en els seus raonaments. Tot el que puc concedir-li és que ell pot estar tan en el seu dret com jo, i que tots dos som essencialment diferents en aquest particular. És possible que ell pugui percebre alguna cosa simple i continu al que anomena el seu ''jo'', però jo sé amb certesa que en mi no existeix tal principi.
{{Ref|Ref=''Tratado de la naturaleza humana'', libro I, parte IV, sec. VI, vol. 1 (Editora Nacional, Madrid 1981, p. 397-400).|Títol=Tratado de la naturaleza humana|Cita=true}}
{{InfoWiki}}